Kilian Jornet: "Al McKinley vam utilitzar una ruta alternativa per evitar un pas amb cordes fixes"
L'alpinista català explica com va aconseguir batre el rècord mundial d'ascens i descens del cim més alt d'Amèrica del Nord
BarcelonaKilian Jornet va completar la setmana passada el sisè repte del projecte Summits of My Life amb el rècord del McKinley, cim de 6.194m i el més alt d'Amèrica del Nord amb un temps d'11 hores i 48 minuts. Jornet va emprar la ruta Rescue Gully i no la clàssica per seguir amb els principis del projecte, ha que la ruta que no està equipada amb cordes fixes.
Jornet ha valorat aquest rècord en afirmar que ha estat "molt dur i emotiu". Jornet va marxar el 26 de maig cap a Alaska acompanyat de Seb Montaz, Jordi Tosas i Vivian Bruchez. Després d’arribar a Anchorage, la ciutat més poblada d’Alaska, i degut a les males condicions meteorològiques, Jornet i la resta de l’equip van haver d’esperar uns dies per poder volar fins al camp base del McKinley, situat a 2.200 m. En arribar-hi, van pujar fins al camp situat a 4.000 m, des d’on començarien uns dies d’adaptació a l’alçada i reconeixement. Per aquest motiu, es van fer diverses sortides per reconèixer el terreny, entre elles, una ascensió fins als 5.000 m i una fins al cim del McKinley (Denali en el llenguatge nadiu), situat a 6.194 m, a través de la ruta clàssica (la West Rib).
Durant tota l’expedició, les condicions meteorològiques no van acompanyar gaire el grup: dels 16 dies que van passar al voltant del McKinley, només en tres es van obrir finestres de bon temps. Els dies restants van estar marcats per les tempestes de neu, la boira i les precipitacions, així com per les baixes temperatures. És per aquest motiu que, en una treva de les males condicions meteorològiques, i davant la previsió que el mal temps continuaria en els propers dies, al setè dia de ser al camp a 4.000m, i tot i no estar aclimatats al 100% es van decidir fer l’intent de rècord, i marcar el 7 de juny com a dia D.
Eren les 7:10 del matí i els termòmetres marcaven -20º amb ràfegues de vent de 40km/h quan Kilian Jornet iniciava, en solitari, el repte des del camp base, situat a 2.000 m. Per fer-ho, va pujar i baixar amb esquís de muntanya, excepte en dos punts a la pujada, la Rescue Gully i l'aresta final, on se'ls va treure per calçar-se grampons.
Per seguir amb els principis del projecte, la temptativa s’iniciava des del camp base amb l’objectiu de fer cim i tornar a baixar amb el mínim temps possible i sense assistència. La ruta escollida tant per la pujada com per la baixada va ser la Rescue Gully, que segueix part de la ruta clàssica però amb algunes desviacions. Jornet argumenta: "Vam decidir utilitzar una ruta alternativa, una mica més tècnica, per evitar un pas amb cordes fixes. No forma part dels valors amb els quals volem pujar les muntanyes. Volem que sigui de la manera més pura possible".
L’ascensió es va dur a terme segons el pla previst, com comenta Jornet: "Vaig sortir molt bé i molt ràpid, fins arribar al voltant dels 4.000 m. Des d’allà fins als 5.000 m va començar a fer molt vent i vaig agafar força fred als peus. El mal temps de debò va començar a partir de 5.000 m. Des d’allà i fins al cim em va costar força, tant pel fred com per la diferència d’alçada que havia superat en poc temps i que ja es començava a notar. Havia de parar sovint per escalfar-me i això em va retardar una mica. En arribar al cim, vaig trigar uns 10 minuts a posar-me els esquís i preparar-me per la baixada. Seguia fent molt vent i fred. Des d’allà, vaig anar baixant, amb més bones sensacions, tot i que hi havia molt mala visibilitat i calia anar amb compte. En aquells moments no era del tot conscient que estava aconseguint el rècord i no va ser fins que vaig ser a baix que aleshores sí que vaig mirar el rellotge vaig adonar-me que ho havíem aconseguit!".
El cronòmetre marcava 11 hores i 48 minuts (9 hores i 45 minuts per coronar el cim) quan Kilian Jornet arribava de nou al camp base, batent el rècord anterior, instaurat el 2013 per Ed Warren (16 hores i 46 minuts). Així, Jornet completa el sisè repte del projecte Summits of My Life. Al llarg del trajecte el van acompanyar el director de la pel·lícula i guia de muntanya Seb Montaz, que va filmar la sortida i la primera part del recorregut, i els alpinistes i esquiadors Jordi Tosas i Vivian Bruchez, que es van situar a Rescue Gully per filmar Jornet.
A partir d’ara, al calendari de Summits of My Life només hi queden tres cites. Per aquest 2014 s’espera completar l’Elbrús, que l’any passat no es va poder completar a causa de les males condicions meteorològiques i l’Aconcagua (6.960 m). El 2015, Jornet té previst culminar el projecte amb l’intent de rècord d’ascens i descens de la muntanya més alta del planeta, l’Everest (8.848 m).
