Karabatic: "Decebre’t a tu mateix i al vestidor és la part més dura de l'esport"
El capità del PSG i de la selecció de França analitza a l'ARA el seu moment esportiu
BarcelonaNikola Karabatic viu en una pausa competitiva incòmoda (Nis, Sèrbia, 1984). El coronavirus el deixa a les portes de l'últim cicle amb Les Experts i d'un últim gran contracte. El millor jugador de la història parla a l'ARA del futur, de l'etapa al Barça i de la transició de Les Experts. Verbalitza amb la naturalitat habitual una alternativa sensata a la posició jordaniana de l'èxit com a obligació moral.
Com és una rutina sense competició?
Cadascú té una situació particular. Jo estic amb la meva parella i els meus fills. Em dedico a fer que estiguin entretinguts. Em desperto a les 7 amb ells, per jugar una estona, preparar l’esmorzar, organitzar la casa... L’únic tram lliure que tinc és des de les 8, que s’adormen, fins a les 11, que jo ja he sopat i també vaig al llit. Són tres hores lliures, no tinc gaire temps per pensar. La meva feina és ser pare, que no és poca cosa.
¿L’handbol ha quedat en un segon pla?
Puc dir que he processat la decepció de saber que la temporada s’ha acabat. Ens agradaria, parlo pel meu equip, poder tornar a estar junts i entrenar per acabar la nostra particular temporada, entre nosaltres, perquè hi ha molts companys que marxen o que directament es retiren. A mi m’agradaria que ens poguéssim acomiadar. És el més important. Ja veurem què passa amb el curs vinent, que se suposa que fins al 31 d’agost no podrem jugar amb públic.
¿Troba a faltar la pista?
El que més trobo a faltar són els companys. Hauria trobat a faltar l’handbol si els altres esports haguessin tingut una relativa normalitat. És com quan estàs lesionat, que ets a la graderia i els companys estan jugant sense tu. És el més dur. Ara parlem d’una altra situació, tothom està aturat.
Què li preocupa de l’esport postcoronavirus?
Estic intrigat per veure què passarà amb la campanya següent, perquè la Federació Europea ha col·locat la final four de la Lliga de Campions 2020 al desembre. És una bogeria. En vuit mesos tindrem la Lliga, que amplia el nombre de clubs, la Champions amb format nou, la fase final de l’anterior, el Mundial de seleccions, les classificacions pels Jocs Olímpics i Tòquio 2021 si hi arribem. El calendari fa por, perquè tindrem més partits i encara menys temps. Ja ens havíem queixat per aquest ritme de competició, ara ja no sé què passarà.
¿Creu que aquest desgast pot passar-li factura?
Sí, és possible. Un any així, que afecta dues temporades, et treu energia i físic. Pots patir lesions que et poden perjudicar en la teva carrera. Jo em puc lesionar l’any vinent i perdrem un contracte més. Bé, és la vida. Més que la vida, l’esport és així. El que podem fer és cuidar-nos, entrenar bé i estar a punt per sobreviure. No crec que els grans responsables pensin en nosaltres quan prenen decisions. Tenim un sindicat que ens defensa, però no té tant poder.
¿Es pot fer un pols a les federacions?
És molt complicat perquè els jugadors, com a gremi, no tenim els mateixos problemes. Al Barça, per exemple, li va bé tenir més partits de Lliga de Campions. Amb tot el respecte que tinc per la Lliga Asobal, el desgast de la competició domèstica no és el mateix que a França o a la Bundesliga. No estem en la mateixa situació, i per això és difícil poder plantejar un pas més important.
¿Té sentit disputar la ‘final four’ 2019-2020 la temporada vinent?
No sé per què volen jugar-la, sincerament. No ens han explicat res. Si ens diuen que hem de jugar tant sí com no perquè si no no es podrà disputar la següent edició o perquè l’organització perdrà molts diners, s’hauria de parlar i trobar una data que molesti al mínim possible. Sé que a l’octubre hi ha una finestra de seleccions. Per què no es fa llavors? Per què no es fa en un format de tres dies i no de dos? Que no són dos dies, perquè si jugues dissabte les semifinals a les 18 h i l'endemà al torn de les 15 h no han passat ni 24 hores. Sempre he pensat que si vols fer alguna cosa, pots fer-la.
¿En quin punt es troba la seva carrera internacional? ¿L’ajornament dels Jocs de Tòquio el condiciona?
El meu pla era classificar-me per als Jocs, anar a Tòquio, intentar penjar-me una medalla i ja ho veuríem. No tenia res planificat, si seguiria o no. Ara el tema dels Jocs queda molt lluny. Arribar-hi és un camí llarg. He anat llegint que especialistes sanitaris asseguren que serà complicat organitzar uns Jocs en 13-14 mesos. Ningú ens pot garantir que se celebraran. No vull donar-hi voltes perquè no puc fer-hi res. Creuo els dits.
¿França tenia possibilitats d’aconseguir l’or?
El tema era difícil. Hem fet un canvi d’entrenador, venim d’un europeu fatal en què vam caure eliminats a la primera fase, un ambient dur per les derrotes... Al final el preolímpic només et deixa treballar junts una setmana. Teníem la fase a casa, a París. És cert que hi havia més oportunitats d’anar-hi que no pas de no anar-hi.
Què va passar a l’Europeu?
Problemes dins i fora de la pista, falta de confiança dels jugadors... Van ser diverses coses, però l’esport és així. El problema va ser caure en el primer partit contra Portugal, perquè ens va fer perdre la serenitat. En aquest torneig érem en un grup de 4 equips amb Noruega, que era amfitriona, i una relliscada et posava les coses difícils. L’objectiu és que l’Europeu sigui una cosa única, que no repetim un moment així. Tenim molta qualitat, esclar, però estem veient que ara tothom la té. El més important és demostrar que la tens en moments durs pel que fa a selecció. Segurament ens va faltar aquest aspecte.
¿Se sent més còmode amb l’actual estabilitat del PSG?
La temporada anterior tot funcionava molt bé i de sobte vam perdre als quarts de Lliga de Campions. Això demostra que el més important és estar bé en els moments decisius, en general. Aquest any estàvem bé. Estàvem recuperant els lesionats. Era una bona oportunitat per arribar a la final a quatre i mira, tampoc hem tingut sort.
¿Està content amb el projecte?
Hem vist que el projecte ha canviat els últims dos anys. No hem pogut retenir alguns jugadors per temes econòmics. El club ha rebaixat la seva ambició pel que fa al pressupost i afecta els fitxatges, per exemple. El club intentava reduir les despeses de l’handbol perquè afecta l’economia del futbol i el fair play financer. Aquest any hem tingut només cinc primeres línies i un únic esquerrà al lateral dret. Això ens ha costat partits. Si vols competir a tots els nivells has de tenir una plantilla molt forta. Els dos últims anys no hem estat tan forts com anteriorment.
¿El canvi d’ambició afecta els plans de futur?
Tinc contracte fins al 2022. Està signat i em trobo bé a París. No em genera gaires dubtes. També he vist que aquest any es parlava d’un hipotètic fitxatge meu pel Barça. A París em van deien que la informació venia de Barcelona i a Barcelona em donaven la versió contrària [riu]. Coses d’aquest món.
¿Fins a quin punt va ser conscient d’aquesta informació que el situava al Palau?
Jo ho vaig llegir als diaris. Del meu mànager no va sortir. És que no he volgut saber-ne més detalls, perquè podria haver preguntat per poder entendre què passava realment. No sé si el París va preguntar a diferents clubs si els interessava el meu fitxatge o si el Barça volia posar nerviós el PSG. És un joc. Ja vam veure què va passar amb Neymar l’estiu passat. Sabien que no el fitxarien, però és una mesura per posar dificultats.
¿Canviaria el PSG pel Barça?
Puc dir que la meva etapa a Barcelona va ser extraordinària per l’aspecte esportiu i tots els amics que he deixat al club. El Barça sempre serà al meu cor. Sempre visitaré la gent i la ciutat quan tingui vacances. Quan vaig deixar el club ja era conscient que el trobaria a faltar.
¿Es planteja tornar-hi?
No et puc contestar [riu]. Com dèiem, no podem fer plans, mai se sap. El Barça ja no és el mateix equip de la meva època. No sé si els directius estarien interessats en el meu retorn. És un tema que no podem parlar perquè té molts paràmetres que controlo.
¿Aquell Barça de la Champions del 2015 és el millor equip que recorda?
No puc dir-ho, perquè seria com una falta de respecte per a la resta, però sí que t’asseguro que aquell vestidor era especial. La manera de jugar, com ens enteníem fora de la pista. Era un plaer estar amb ells. Gaudíem molt d’entrenar, dels viatges, de jugar a la pocha. L’equip tenia una cosa especial i es plasmava a la pista. En només dos anys vaig créixer moltíssim professionalment i personalment. Em va canviar com a persona.
¿Es considera el millor jugador de la història? Com es viu el debat en primera persona?
Jo ja soc feliç per formar part del debat, és un honor. Com a esportista sempre faig tot el que puc per ser el millor cada dia, en cada entrenament, per ajudar els companys i el club a guanyar títols. Del tema sobre els millors jugadors crec que no n'hem de donar l’opinió. No seria gaire humil. Esclar que vull ser el millor, perquè és la meva forma de viure i d’entendre l’esport. Després el que passa, doncs passa.
¿Es pot triomfar sent humil?
Has de tenir molta confiança quan trepitges la pista. Pensar a ser el millor per tenir més motivació que la resta, quan guanyes o perds, és indiferent. Jo personalment crec que fora de la competició has de tenir respecte pels companys i els rivals. No m’agradaria ser poc humil fora de la pista. A mi no m’agraden els jugadors que no tenen respecte. Els meus pares m’han educat en aquests valors.
¿Sempre ha tingut aquest nivell de confiança? ¿No es pot dubtar?
Jo sempre dubto. Dubto abans de cada partit. En el moment previ tinc por de no jugar bé, de no poder ajudar els altres i que per culpa meva no puguem guanyar un partit o els títols. Aquesta pressió la tinc cada dia, me la poso jo. És molt normal dubtar.
¿Ha arribat a experimentar el sentiment de culpabilitat?
Esclar. Per sort he guanyat més coses de les que he perdut. Jo normalment he tingut molts minuts. Quan no he estat bé i perdem, sempre penso que ha sigut culpa meva. Decebre’t a tu mateix i al vestidor és la part més dura de l'esport col·lectiu. Per això vull guanyar, per no decebre ningú. Segurament el fet que m’afectin així les coses ha fet que tingui més ganes que això no torni a passar.