El Reial Madrid segueix regnant a Europa (1-4)

BarcelonaHi havia un temps que es posaven en dubte els títols europeus del Reial Madrid. S’acusava l’equip de Chamartin de tenir, només, Copes d’Europa en blanc i negre. Un conte que s’ha acabat els últims anys i que va quedar confirmat a la final de Cardiff. El triomf contra el Juventus (1-4) va convertir l’equip de Zidane en el primer que revalidava la Champions des que es juga en format de Lliga de Campions, i va dur a les vitrines del Bernabéu el tercer títol en quatre temporades.

És com si el Madrid no sabés jugar finals. Només, guanyar-les. Es notava a l’ambient previ, en la confiança dels jugadors i dels aficionats i en la manera d’afrontar la segona part després de patir molt en els primers 45 minuts. Al futbol no n’hi ha prou tenint un bon equip, també cal ser fort mentalment. I aquesta és la qualitat d’una entitat que ha trobat en Zinedine Zidane el millor director d’orquestra.

La Juve només va ser rival a la primera meitat. Mentre els italians tenien la pilota i pressionaven amb força i criteri, la final estava igualada i podia caure per qualsevol costat. En realitat, van fer mèrits per marxar al descans amb avantatge. Però és que el Madrid té una cosa que no té la Juve, efectivitat, gol. La final començava amb les ocasions d’Higuaín i Pjanic, extremadament perilloses. En canvi, el primer gol era dels blancs, en la primera acció que van poder xutar entre els tres pals. De res va servir l’empat de Mandzukic, perquè a la represa es va veure la versió més letal dels de Chamartín. Casemiro, Cristiano i Asensio van foradar la porteria d’un Buffon totalment desbordat i desorientat. Fins a la final, la Juve no havia perdut cap partit i tan sols havia rebut tres gols. Els homes d’Allegri van tornar de Cardiff amb la primera patacada i quatre dianes en contra.

Cap equip havia aconseguit guanyar encara dues edicions consecutives de la Champions des que es va canviar el format el 1992. Una prova evident de l’exigència de la competició. El Madrid ho va fer per primera vegada. I també va aconseguir el seu primer doblet en més de mig segle. L’últim cop que havien guanyat la Lliga i la Champions havia estat el 1958.

La lectura tàctica de Zidane

El Madrid va acabar guanyant perquè va saber moure millor les peces i perquè Zidane va llegir correctament el que necessitava la final. Perquè Allegri havia fet un plantejament ideal per posar en dificultats el conjunt rival, tapant la banda de Marcelo i pressionant de tal manera que el Madrid no pogués combinar amb facilitat ni sortir al contraatac. De fet, a cada cavalcada, algun jugador bianconero s’encarregava de tallar l’acció amb falta.

El gol de Cristiano va estar a punt de trencar la final però Mandzukic, en una excel·lent definició de tisora, va permetre que la Juve seguís amb vida fins al descans. Fins llavors, res feia preveure que els blancs acabarien sent tan superiors, perquè el rival italià es mostrava ferm, sòlid i solidari a la gespa.

La clau de volta va ser la pressió. Zidane, hàbil, va saber posar una espècie de mirall i fer que la segona part fos exactament inversa a la primera. Isco no havia fet un bon partit fins aleshores però, amb el canvi de sistema col·lectiu, va passar a dominar el centre del camp. Si inicialment era la Juve qui atacava prop de l’àrea rival i pressionava la sortida del Madrid, ara era el Madrid qui jugaria a camp contrari i impediria que els torinesos sortissin a l’atac. Ho va aconseguir i l’efectivitat va fer la resta.

Amb la pilota als peus i una Juve aculada, el Madrid va començar a obrir les bandes i va colpejar la defensa italiana amb nombroses centrades. Potser no es remataven en primera instància però sí en segona. Amb insistència, la defensa es va acabar trencant. Casemiro va caçar un rebot a la zona de tres quarts i va enviar un xut fort que, per la seva fortuna, va rascar el taló de Khedira. La pilota va dibuixar un efecte que va despistar Buffon i va acabar entrant al fons de la porteria. Era un nou cop per a la Juve, però és que ara els italians no tenien la confiança de la primera part. I, en un error en l’inici de la jugada, Modric recuperava una esfèrica i centrava perquè Cristiano rematés a plaer.

La diferència va ser l’efectivitat. El tenir millors jugadors, millors rematadors. A falta de vint minuts la final estava sentenciada, encara que Allegri provés de fer canvis a la desesperada. Substitucions que només van servir perquè un Cuadrado sobreescitat veiés dues grogues en menys de cinc minuts. I un escenari ideal perquè Zidane, que havia assegut Bale a la banqueta, donés minuts al gal·lès a casa seva.

Del Madrid es podrà discutir el camí cap a la final o parlar d’arbitratges en l’eliminatòria contra el Bayern. Però a Cardiff va guanyar el millor equip. Ara són el rival a batre, quan no fa tant era el Barça. Al Camp Nou toca fer els deures per recuperar el temps perdut. Serà un estiu llarg , castigats contra la paret. A Madrid en canvi, estan de festa