Juliano Belletti: “Tot va començar allà, a París”

BarcelonaCinc tocs. Tres per iniciar la jugada, una paret amb Henrik Larsson i dos tocs més per quedar emmarcat sempre en la memòria col·lectiva del barcelonisme. Aquesta setmana s’han celebrat 10 anys de la Champions de París, el títol que va convertir Juliano Belletti (Cascavel, 1976) en un futbolista etern.

¿Ha pensat alguna vegada qui seria Belletti sense aquell gol?

No, no m’ho he plantejat mai, sóc molt realista. Abans del gol sabia com era la meva carrera, on era i què havia de fer. Després del gol, vaig entrar a formar part de la història d’un club com el Barça, em va donar un protagonisme que mai he buscat en aquest esport, però també, alhora, més responsabilitat, tant quan jugava com quan em vaig retirar.

El gol se’l deu saber de memòria...

És una acció normal d’un lateral brasiler, que busca atacar, que dóna l’opció de rebre als companys. No és una jugada normal per a un lateral europeu, però el Barça em va fitxar per ser una alternativa més en atac. Li vaig donar una opció de passada a Larsson, me la va tornar, control i xut.

I després les llàgrimes, agenollat sobre la gespa. Ha tornat a plorar veient-t’ho?

Després d’aquell dia no he plorat més: va ser especial, guanyàvem la Champions, hi havia els meus pares a l’estadi, el meu germà, el meu fill. Érem el millor equip del món i tota la meva gent va poder presenciar aquest moment històric.

Què li va passar pel cap?

No em creia el que m’estava passant, havia marcat un gol a la final de la Champions, en un partit difícil, sortint des de la banqueta perquè Rijkaard havia preferit una altra opció, tot i que jo havia jugat de titular als quarts de final i a les semifinals. El moment era únic, un lateral mai pensa -almenys jo- que marcarà un gol en una final de la Champions, la competició més increïble després del Mundial. Per això em vaig quedar allà de genolls. Des que havia arribat al Barça, dos anys abans, era conscient de la necessitat d’aquest club d’aconseguir una altra Champions, del valor de Koeman en aquella primera conquesta. Després de tants anys intentant-ho, vam ser nosaltres els que vam arribar a la final, els aficionats buscaven un nou heroi i jo mai m’havia imaginat que seria jo. Quan marques un gol com aquell t’agafen emocions que no sentiràs mai més.

Vostès van començar a acostumar el Barça a guanyar. Ara s’exigeix tot.

El que va aconseguir l’equip l’any passat no va ser normal. El que ha passat aquesta temporada és normal: guanyar la Lliga, caure als quarts de final de la Champions i arribar a la final de Copa. Aquest equip té molta qualitat, té el millor jugador del món, té Neymar, que serà el millor futbolista en el futur. Després dels èxits d’aquest club durant els últims anys, sembla fàcil tornar-ho a aconseguir tot, però no: cada any que s’aconsegueixen títols, l’any següent és molt més difícil repetir. Molt més. El que està fent el Barça en els últims anys és impressionant i, com molts diuen, tot va començar allà, a París.

Abans parlava dels laterals brasilers: Alves hauria de quedar-se?

El Barça fa molts anys que segueix aquesta línia, fitxar laterals brasilers ofensius. Jordi Alba és l’excepció, amb Douglas no els ha sortit com els agradaria, per això crec que Alves, que és qui més títols té, segurament té futbol per seguir jugant al Barça un any més.