Quan jugues per una causa superior
BarcelonaTendeixo a mirar exclusivament el que passa damunt la gespa. Sovint només m’ocupa si una jugadora és dretana o esquerrana, si habitualment actua en la posició en què l’han alineat, quines característiques té, en quins equips ha jugat i amb quin rendiment ho ha fet. Entenc que és l’únic que m’afecta per entendre què passa en un partit. Però especialment un Mundial ens -em- recorda que, en el fons, el més normal és que el que importi menys sigui això.
La història de les Copes del Món està plena de casos significatius. La majoria ja els està explicant Toni Padilla als articles del costat d’aquestes línies. Un dels que més va transcendir va ser el de la selecció del Japó, quan, contra pronòstic, va proclamar-se campiona el 2011. El país havia patit uns dels terratrèmols i tsunamis més greus i les nadeshiko havien estat a punt de renunciar a participar-hi per com semblava de banal el futbol en plena crisi humanitària. Finalment van jugar i ho van fer prenent-se el futbol com una oportunitat de traslladar optimisme i energia als seus paisans. Jugar era una responsabilitat, la tragèdia era el seu motor. Aixecar en dues ocasions la final contra els Estats Units va ser la gesta definitiva per elevar el missatge arreu del món.
Aquests dies a França s’estan donant a conèixer històries de tot tipus, jugadores que reivindiquen la necessitat de fer canvis als estaments federatius per millorar les condicions del futbol femení. Les seleccions sud-americanes i africanes són les que més estan alçant la veu. L’Argentina, aferrada a l’històric empat contra el Japó i a les aturades de Vanina Correa, confia que el seu rendiment ajudi a prendre consciència i que el país integri el futbol femení a les seves estructures. El Brasil mira de deixar clar que, malgrat l’èxit individual d’algunes integrants, el futbol al seu país està descuidat.
Els casos de Sud-àfrica, Nigèria o el Camerun són gairebé idèntics. Amb les Banyana Banyana, l’orgull d’haver assolit el primer Mundial va activar la promesa que a l’agost es crearia una lliga professional. Actualment només n’hi ha una d’universitària, la Sasol, en què participen unes 2.800 jugadores de tot el territori.
Lluita per la igualtat
Aquests són casos de discriminació molt evident, casos extrems en què el futbol femení va tan en bolquers que sembla obvi que s’elevi una queixa per ordenar-lo i posar-lo a caminar. A Europa i Nord-amèrica, on la situació no és tan precària, la denúncia fa anys que mira de colar-se entre els missatges de benestar i són molts els equips que han tensat la corda amb les federacions, amenaçant amb plantades radicals perquè equiparin les primes o les dietes de les jugadores amb les dels jugadors. La renúncia d’Ada Hegerberg a jugar amb Noruega és el cas que més altaveu ha donat a la situació. Sempre s’ha pensat que tot va bé als països nòrdics.
Però res no va prou bé. A Suècia, un dels països que més aviat va tenir una lliga professional, també es reivindica que la situació no ha assolit encara ni un mínim d’igualtat. Qui més s’ha mullat és Nilla Fischer, internacional 178 vegades. La central del Wolfsburg va ser protagonista indirecta aquest cap de setmana, perquè l’estàtua que la Federació Sueca i Coca-Cola li havia construït a Linköping per donar visibilitat a les futbolistes més reconegudes del país havia sigut assaltada. L’havien arrencat de terra i hi havia pedaços al riu Stangan. “És inacceptable i una falta de respecte. No deixeu de posicionar-vos per la igualtat”, va escriure ella a Instagram. Ahir contra Tailàndia va estar a punt de marcar. Tenia ganes de dir-hi la seva amb un gol.
Qui sí que va marcar va ser Sung-Ngoen, la menuda davantera tailandesa que havia estat tot el partit batallant sola contra la gegantina Suècia. Després d’encaixar 13 gols davant dels Estats Units i anar perdent per golejada també ahir, Tailàndia va protagonitzar una de les escenes del dia i del Mundial. Va marcar el gol de l’honor i a la banqueta algú es va emocionar molt. Era Nualphan Lamsam, la dona que ha fet possible el salt de qualitat del futbol femení tailandès, amb inversió i organització. “El nostre equip vol reportar alguna cosa a Tailàndia, volem que el país estigui orgullós de nosaltres”. És la força real que s’amaga darrere de la tàctica.
