Juanjo Cobo, favorit per endur-se la Vuelta, es volia retirar del ciclisme professional fa dos mesos

BarcelonaQuan encara faltaven dues voltes per acabar el campionat d'Espanya de ciclisme a Castelló, un dels participants ja estava assegut en un bar de la recta de meta. Era Juanjo Cobo (Geox-TMC), que xerrava despreocupadament amb el seleccionador espanyol José Luis De Santos, que dinava amb pressa per no fer tard a la cabina de retransmissió de TVE.

Ben al contrari d'un Cobo que no tan sols anava descalç, sinó que havia deixat la seva valuosa bicicleta fora de l'establiment. Sense lligar, tant li feia: ja no se sentia ciclista. Va ser aquell dia quan va anunciar al seu director que es retiraria del ciclisme. Feia un any i mig que no obtenia resultats i havia perdut la il·lusió; fins i tot s'havia presentat a la majoria de curses d'aquest 2011 sense entrenar.

De tot plegat en fa poc més de dos mesos, era el 26 de maig, i ara el ciclista cantàbric està fent passos de gegant per aconseguir la millor victòria de la seva carrera: la general de la Vuelta a Espanya. Perquè Cobo, un home tranquil, l'únic que necessita per rendir és la tranquil·litat que li dóna Matxín: el director en els seus inicis, qui millor el coneix i qui sempre ha confiat en ell.

El mànager basc deia en aquell 2007 en què Cobo es va destapar exhibint-se a la Volta al País Basc que tenia cames per ser el millor del món. Però segurament no el cap; una mentalitat que el porta sovint a enfonsar-se. “El Bisonte de la Pesa”, com és conegut per la seva força, no va saber gestionar la pressió. Ni la mediàtica després dels casos de dopatge que van esquitxar l'equip Saunier Duval, ni l'esportiva durant l'any 2010 a Caisse d'Épargne.

Matxín li va demanar aquell dia de maig que almenys acabés aquell any. Sense cap objectiu, només intentant gaudir del que, en paraules avui del mateix Cobo, “no és la meva passió, sinó la meva feina”. I en va tenir prou amb agafar ritme a la Volta a Burgos per, dos mesos després d'haver tocat fons en aquell bar de Castelló, tenir a tocar el més gran objectiu que mai s'hauria imaginat.