Els joves poden amb tot?

Els joves volen menjar-se el món. O, almenys, acostumava a ser així i hauria de ser així. El seu ímpetu, la seva passió desfermada, la seva actitud sovint temerària són un element imprescindible per sacsejar estructures endormiscades o desesperades. Però ¿la joventut pot amb tot? Aquesta és la pregunta que plana sobre l’imaginari culer després de sumar vuit baixes importants a la plantilla en aquest inici de temporada amb partits cada tres dies. Una pregunta, òbviament, vàlida per a qualsevol àmbit de la nostra vida.

La banqueta blaugrana diumenge a la Ceràmica definia a la perfecció el que és el Barça avui en dia. El club se sosté per uns joves a qui no pertocaria, teòricament, assumir aquestes responsabilitats. Però, ja sigui per convicció de Hansi Flick, perquè les limitacions econòmiques no permeten fer res més o perquè els joves tenen un talent capaç d’enderrocar qualsevol mur, el Barça d’avui depèn d’una colla d’adolescents pràcticament imberbes. El futbolista de camp més veterà que esperava el seu torn a la banda contra el Vila-real era Pau Víctor (22 anys). A partir d’aquí, n'apareixien alguns en edat universitària com Marc Casado (21), Ansu Fati (21), Alejandro Balde (20) i Hèctor Fort (18), i uns quants menors: Pau Cubarsí (17), Andrés Cuenca (17), Guille Fernández (16) i Toni Fernández (16) –a l’onze titular cinc jugadors també tenien menys de 23 anys–. És insultant. Qualsevol altre club del món, amb les baixes que té ara mateix el Barça, estaria superat. I probablement, buscant excuses. En canvi, davant de les adversitats, Flick ha assumit un discurs valent. A cada sotragada, la resposta de l’entrenador alemany que porta quatre mesos a Catalunya és Masia i més Masia.

Ara bé, sense una idea futbolística ferma darrere, el castell que ha construït Flick a base de barbamecs descarats s’ensorraria. Si el Barça no fos un equip compacte que pressiona a dalt, que tira fins al mig del camp la línia defensiva, que és solidari fins a l’últim minut, treure joves com bolets no serviria de res. Ara mateix, surti qui surti, s'afaiti o no, respon com si portés tota la vida al primer equip. En qualsevol altre context, això seria impossible, molts d’ells patirien. Fins i tot, ho hem vist moltes vegades, algun d’ells es cremaria abans d’hora perquè l’entorn el devoraria inclement. La joventut per si sola no és la solució, necessita una idea a la qual bolcar tota la seva fogositat i Flick els l'ha donada.