L’ocàs de Mourinho

LondresAra fa deu anys, durant la primavera del 2008, el Barça buscava relleu per a Frank Rijkaard. La llista d’entrenadors es va reduir a dos, Pep Guardiola i José Mourinho. Els directius recorden que el president Joan Laporta preferia Guardiola però que alguns pesos pesants, com Ferran Soriano o Marc Ingla, es decantaven pel portuguès. Un dia Laporta i Johan Cruyff van coincidir en un avió de tornada d’un acte de la UEFA i el president li va comentar el dilema. “Com, Mourinho? Però tu creus en l’estil o no?”, li va etzibar l’exentrenador holandès. Un cop a Barcelona, Laporta va tancar definitivament la porta a un Mourinho que, expliquen, ja s’havia fet pagues d’asseure’s a la banqueta del Barça.

Aquell dia començava una doble enemistat futbolística. D’una banda, la Mourinho-Barça; de l’altra, la Mourinho-Guardiola, que s’ha perllongat en el temps i que una dècada després encara dura, tot i que amb sort molt diversa. Mentre Guardiola triomfa al Manchester City i està encomanant el seu model de joc a altres equips anglesos, Mourinho consuma el segon fracàs consecutiu a les illes britàniques després de ser cessat ahir com a tècnic del Manchester United.

Els mals resultats han condemnat el portuguès, fitxat l’estiu del 2016 pels 'red devils' com a antídot a l’arribada de Guardiola al seu màxim rival ciutadà. En un comunicat breu, el United anunciava la decisió de fer fora l’entrenador, a la vegada que li agraïa la feina feta al club durant aquests dos anys i mig en els quals ha guanyat una Europa League i una Copa de la Lliga. Per ara no ha transcendit el nom del seu substitut, que s’ha de conèixer aquesta setmana. Des d’Anglaterra especulen que pot ser Michael Carrick, exjugador del United que es va retirar la temporada passada i que podria ocupar la banqueta de manera interina a l’espera que el club trobi un substitut.

Les baralles de Mourinho

El tècnic ha acabat barallat amb directiva i el vestidor. Mourinho s’havia queixat durant la seva estada a Old Trafford que no tenia una plantilla en condicions, però el cert és que el United ha invertit 434 milions d’euros per acontentar el portuguès, amb Paul Pogba (105 milions) com el fitxatge més car de la història del United. Darrere seu, els 84 pagats per Romelu Lukaku, els 44 per Nemanja Matic o els 42 per Henrikh Mkhitaryan, entre d’altres.

Precisament, Paul Pogba ha sigut l’últim enemic de Mourinho al vestidor. El tècnic li va prendre la condició de segon capità al francès i el va deixar a la banqueta en els partits importants. L’últim, el de la derrota del cap de setmana contra el Liverpool, una golejada per 4-1 contra el líder de la competició domèstica que va acabar amb la paciència de la família Glazer, propietària de l’entitat.

Però Mourinho no ha sigut rellevat només per aquesta polèmica amb Pogba. Ni tampoc pels estira-i-arronses amb els dirigents, una constant durant la seva carrera professional, sinó perquè no ha obtingut els títols esperats en relació amb les expectatives creades. Una Europa League i una Copa de la Lliga, aconseguides l’any de la seva estrena amb els red devils, s’han vist a Old Trafford com a premis menys importants en un club que aspira, per pressupost, a guanyar la Premier i la Champions. El portuguès només va brillar en la seva primera temporada, en què d’alguna manera va retornar al United part del prestigi que havia perdut en les últimes temporades. Però no a la segona, en què no només es va quedar en blanc, sinó que també veia com Guardiola, al City, li passava la mà per la cara guanyant la Premier amb rècord de punts inclòs.

En aquesta temporada, les coses han anat a pitjor: sense opcions a la Premier quan ni tan sols s’ha arribat a l’equador del curs –és a 19 punts del líder–, sembla fins i tot difícil que pugui optar a una de les posicions de Champions, que té a onze punts. L’únic èxit és la classificació per als vuitens de final de la Champions, tot i que amb polèmica per un gol de Fellaini que hauria d’haver sigut anul·lat per mans.

Tercera sortida convulsa

El portuguès ha sigut polèmic a totes les banquetes on ha treballat, qüestionat pels seus mètodes a l’hora de controlar el vestidor, les sortides de to a la sala de premsa o les baralles amb àrbitres, aficionats i empleats del club. Fins ara, les directives, els aficionats i també alguns jugadors l’hi havien consentit perquè Mourinho, en el fons, era sinònim de resultats. Això tapava la resta de defectes, sobretot en clubs que portaven molts anys sense guanyar, com va ser el cas del Chelsea; l’Inter de Milà; el Reial Madrid, que vivia eclipsat pel Barça de Guardiola, i ara el d’un United sense nord des que Sir Alex Ferguson va fer les maletes. Sense victòries, sense títols, la càrrega negativa de Mourinho és insostenible per a cap entitat.

És la tercera sortida convulsa i consecutiva de l’entrenador portuguès. La primera a Madrid, on, malgrat disfressar el seu comiat amb una rescissió de contracte “de mutu acord”, en realitat es va produir el cessament d’un entrenador fitxat expressament per guanyar la Champions però que va caure tres cops a semifinals, una contra el Barça. Immediatament després tornaria al Chelsea. De fet, al magnat blue Roman Abramóvitx li va faltar temps per contractar-lo després d’acomiadar-se del Bernabéu.

Va ser al Chelsea, en què va tornar a guanyar la Premier –la tercera després de les dues aconseguides en la primera etapa a Londres–, on va començar el declivi de Mourinho, just quan acabava de prorrogar el seu contracte. El 2015 va signar el pitjor inici de temporada del club blue en 37 anys, amb nou derrotes en els 16 primers partits de lliga, barallat amb mig vestidor i cessat finalment a mitjans de novembre a canvi d’una indemnització de 9,5 milions d’euros.

D’allà marxava cap a Manchester per ser el remei per al United i contra el Manchester City, que acabava de fer oficial la contractació de Pep Guardiola. Dos anys i mig després, no només no ha aconseguit frenar el club citizen, sinó que ha acabat fent les maletes i marxant per la porta del darrere. Ara, als 55 anys, falta saber quin serà el futur de José Mourinho. A Madrid, Florentino Pérez ja ha fet saber al seu entorn que no descarta tornar a contractar el portuguès. El temps dirà si compleix l’amenaça.