José Martí Gómez, un dels nostres
L’amor per uns colors té, com tots els amors, una arrel irracional. Pot ser “imposat” —com l’amor filial— o fruit de l’enamorament. Després venen les raons que expliquen i sostenen la tria. En el meu cas, bona part d’aquestes raons han estat per la via de la identificació. Anar descobrint com alguns dels meus catalans més admirats eren pericos ha reforçat l’encert de la meva tria. Catalans d’una Catalunya “altra”, persones de les quals admiro pensament, obra, vida i tarannà. Descobrir que eren pericos militants sempre ha estat la confirmació d’una sospita o d’una esperança.
González Ledesma, Eugenio Trías, Josep Ramoneda, Rafael Metlikovez, Enric González i José Martí Gómez han estat algunes d’aquestes confirmacions d’un món contradictòriament harmònic. Tot seria perfecte si Vázquez Montalbán, Joan Manuel Serrat o Sergi Pàmies no s’haguessin equivocat o si Raimon, Sisa, Marsé o Pérez Andújar (que sovint fa aparèixer l’Espanyol a les seves novel·les) haguessin mostrat un mínim interès pel futbol.
Martí Gómez va escriure molt i bé sobre l’Espanyol. En una de les cròniques ens explica que per culpa de la celebració d’un ascens arrossegava una hèrnia cervical. Havia carregat a coll Idígoras, jugador andalús que -m’ha impressionat descobrir-ho- també va morir un 22 de febrer. En una altra, recorda el dia en el qual, també en un ascens i en la confusió de l’eufòria, va agafar el penis de Cayetano Re, que sortia de la dutxa.
Emociona llegir la seva crònica del després batejat com Delapeñazo: “La mitja hora final la vaig passar traient fum toscà com una vella locomotora [...] a l’acabar em vaig rascar la panxa, vaig beure un bon glop de ginebra i em vaig posar un bolero d’Amparo Montes: De vez en cuando las alegrías llegan a mí”. O quan, defensant amb passió el seu amor per l’Espanyol, es declarava “contradictòriament humà. Catòlic, socialista esquerra-esquerra, catalanista-federalista i de l’Espanyol”. Fes-t’ho mirar, li deia el seu amic Armand Carabén, abans que sigui massa tard. O quan parla dels seus nets culers. O la seva obsessió (compartida per molts) amb David Garcia.
La meva preferida, però, és la del 5 de maig de 1988. Després del 3-0 a Sarrià en la final de la UEFA: “Cuando la palme, deseo ser incinerado y que la urna con mis cenizas sea envuelta en la portada deEl Periódicode hoy, que es de esperar lleve el 3 a 0 del Espanyol al Bayer [...] Lo que quedará de mí sea portado por Josep Ramoneda, compañero de sufrimientos en la grada de Sarrià a lo largo de 20 años en una vuelta al campo”.