José Corbacho i el dret a ser una mica de l'Espanyol
Sovint els culers m'acusen que els meus problemes amb el Barça són conseqüència de l'enveja. S'equivoquen. L'enveja és un sentiment vinculat a allò que no es pot tenir. Recordo sentir enveja quan, de jove, les més guapes sempre marxaven amb un altre. També sento enveja quan llegeixo Javier Marías o Quim Monzó, pel talent que mai tindré. O quan passejo pel camí de ronda entre Calella de Palafrugell i Llafranc i contemplo aquella casa a peu de mar que mai podré comprar.
En tots aquests casos he sentit o sento enveja (si cal, hi afegim allò de sana , que sempre queda bé) perquè no puc tenir allò que altres tenen i jo desitjaria. Però si el meu desig fos que el meu equip guanyés títols de Lliga i viure partits que paralitzessin el país, ho tindria fàcil: em faig del Barça i tot resolt. La tornada nocturna i solitària a casa, l'absència de talent literari o la impossibilitat de comprar la casa dels meus somnis no són una elecció; la militància perica, sí.
Per això em semblen malament les crítiques que aquesta setmana ha rebut José Corbacho. Molts recordem les seves imatges a la final de Glasgow (tot i que allò era un regal a un amic perico), però també algun cop en què s'ha posat la nostra samarreta en algun acte públic o un petit acte d'homenatge a Cornellà-El Prat. És clar que, com a mínim, té una certa simpatia per l'Espanyol.
Però dimarts va mostrar públicament (via Twitter) la seva alegria -bé, eufòria- pels gols del Barça. Resultat: la tristesa, la decepció i les acusacions de traïció d'un nombre considerable de pericos (als dels insults no mereixen el nostre temps). L'endemà Corbacho va demanar disculpes als aficionats de l'Espanyol que s'havien ofès. Tot plegat, un pèl surrealista.
Un altre dia tractaré de les conseqüències que té per a un famós declarar-se perico o dels efectes perversos de les xarxes socials. Però, al marge d'això, la qüestió és que hem d'acceptar que hi ha moltes maneres de ser de l'Espanyol. Com totes les minories, tendim a una identitat forta i excloent. Per això, passem llista sobre qui va i qui no va als partits, discutim sobre les nostres fòbies o jerarquitzem l'amor al club en funció del nombre de carnets que tenim a casa. Com que som pocs, hem de resistir, però si fem de la resistència l'únic tret de la nostra identitat serem pocs per sempre. I ser poc perico no és ser mal perico.