Jorge Lorenzo: “No hem parlat de la renovació amb Ducati, primer han d’arribar els resultats”

BarcelonaJorge Lorenzo (Palma, 1987) està capficat a entendre la Ducati. No està obtenint els resultats que vol i, perfeccionista com és, busca la clau que li permeti capgirar la situació. Mentrestant, ha escrit Lo que aprendí hasta los 30 (Alienta), un llibre motivacional i d’autoajuda en què explica els seus secrets per aconseguir tot el que s’ha proposat.

Per què ha decidit escriure un llibre precisament ara?

Doncs perquè vaig fer 30 anys [riu]. Crec que tinc molt a aportar als meus seguidors i sempre he considerat que és millor aprendre dels errors dels altres que haver de patir-los tu. Sempre he sigut una persona molt curiosa, molt autodidacta i que ha evolucionat molt i, a través del llibre, explico aquesta evolució. Realment, l’he escrit jo: quan acabava de dinar i tenia un parell d’hores mentre feia la digestió abans d’entrenar, em posava davant l’ordinador. Ser escriptor és complicat perquè cal trobar la motivació. He trigat sis o set mesos. Ha sigut dur, no ha sigut fàcil.

Al llibre diu: “Al llarg de la meva carrera he tingut diversos moments en què he volgut enviar-ho tot a la merda”. Quins han sigut?

L’any 2002 va ser el primer, quan a la pretemporada em vaig trencar el canell i la clavícula. A l’hospital ho vaig passar molt malament i recordo que el meu pare em va dir: “Vinga, deixem aquesta merda!” Jo vaig serrar les dents i vaig dir que no. I després el 2008, quan vaig tenir cinc o sis caigudes seguides i a l’última em vaig fer molt de mal al cap. Durant dos dies no recordava ni el meu nom i allò va ser la gota que va fer vessar el got. Llavors vaig decidir que calia prendre-m’ho tot d’una altra manera.

També diu que sort que el 2009 no va anar a Ducati. Què canvia l’any passat, quan accepta l’oferta dels italians?

L’any 2009 encara no era campió del món de MotoGP, tenia 21 anys i allò hauria canviat del tot la meva carrera.

Això no es pot assegurar...

Veient com s’ha desenvolupat l’última dècada... Però amb 29 anys, després de guanyar tres títols i veient l’evolució de la Ducati, vaig pensar que era el moment de buscar noves motivacions.

Dels tres títols de MotoGP, ¿a quin dona més importància?

El primer és el més especial. Després de ser campió del món de MotoGP, ja no pots aconseguir res més important, t’allibera de la pressió. I l’últim és molt important perquè vaig estar tot l’any a remolc de Rossi, que sempre liderava, i, al final, en l’últim revolt de l’última volta de l’última cursa, el vaig passar i vaig guanyar. Va ser molt intens.

I ara està a Ducati. Què la fa tan especial respecte a les altres? Només Stoner ha sigut campió del món amb ella. Stoner és un talent increïble, però també és cert que aquell any es van ajuntar molts factors que el van ajudar. Es passava de les 1.000 a les 800, la Ducati tenia 30 cavalls més i les altres marques estaven perdudes. I, a més, tenia els Bridgestone, uns neumàtics que els altres no tenien. Dit això, la Ducati és una moto que no es pot pilotar com les altres, de manera lògica. S’ha de pilotar de manera il·lògica, i això està costant. Cal recordar que a Dovizioso li va costar cinc anys lluitar pel Campionat del Món.

Al llibre també diu que vol retirar-se a Ducati i complir els objectius, perquè, si no, se sentiria incomplet.

Ben bé no és això. Tot el que vingui a partir d’ara és un extra, això és així des que vaig guanyar el primer títol de MotoGP. Ho dic específicament per història entre Lorenzo i Ducati, que estaria incompleta. Primer hem de guanyar curses i després guanyar un Mundial.

Per retirar-se a Ducati, primer ha de renovar. Com estan les negociacions?

De moment tot està aturat perquè han d’arribar els resultats. Tant Ducati com jo hem d’estar convençuts de continuar. Ningú ha parlat del tema, és qüestió d’estar contents i satisfets.

Què està fallant ara perquè no surtin els resultats que espera?

En aquest esport, si fallen un parell de coses, no surten els resultats. L’any passat es va veure l’evolució però ara s’ha canviat la moto, que té més potencial, però no està sent fàcil marcar la diferència. Quan l’entenguem, anirem ràpid.

Al llibre també parla sobre els companys d’equip. No ha tingut companys fàcils des que va arribar a MotoGP.

La veritat és que no. Rossi, Spies i Dovizioso, pilots talentosos i difícils de batre. A Yamaha els vaig guanyar a tots dos, amb Rossi va estar més igualat però al final els números es van decantar al meu favor, i amb Dovi està sent clarament al seu favor. Esperem que s’equilibri.

Fa quinze dies deia a Movistar+ que Dovizioso li intentava minar la moral. Em va xocar la declaració.

Et va xocar, com a tanta altra gent, perquè no coneixes el rerefons de la història. A Malàisia, quan vaig fer el rècord del circuit en pretemporada, ell va declarar que només m’havia centrat en la volta ràpida, minimitzant el que havia aconseguit. O l’any passat a l’Aragó, quan va dir que era un circuit de pas per revolt. Com que això no es coneix... sembla que les meves paraules estan pujades de to, però amb tot el context s’entenen bé.

Què opina de la decisió dels organitzadors de la F1 de prescindir de les noies de la graella?

Cada organització té la seva mentalitat. Ningú obliga a treballar a les noies, decideixen lliurement. A MotoGP també podria passar, però espero que no.

Per cert, què ha canviat des de fa uns anys perquè als circuits se sentin tants xiulets cap als pilots?

No ho sé, però la personalitat dels pilots segurament hi té alguna cosa a veure. Però quan rebem els xiulets hem de saber que no és una cosa personal, que és perquè et temen, perquè et veuen com un rival que està superant el seu pilot.

Quin capítol del seu llibre s’haurien de llegir Marc Márquez i Valentino Rossi per resoldre el conflicte?

Tot el llibre. Si Márquez o Valentino escrivissin un llibre, jo el compraria, es pot aprendre de tothom. De tu, del Marc, de tots... tothom fa alguna cosa millor que tu que el fa especial.

Creu que hi ha solució?

Tot passa. Fins i tot la situació més dramàtica, amb el pas del temps, acaba convertint-se en una anècdota. Hi ha molta rivalitat, però d’aquí un parell d’anys ja no recordarem tot això.