Una joia d'Alexis per acabar amb el nerviosisme

BarcelonaUna cursa vertical perseguint una pilota que semblava perduda. Posar el cos per pispar l'esfèrica al defensa, amb fe. I, acte seguit, un segon per aturar-se, guanyar uns centímetres a Varane i decidir passar a la història. Alexis Sánchez va aixecar el cap i, amb un toc suau, va superar Diego López amb una vaselina des de fora de l'àrea deliciosa. Pròpia del jugadorazo que afirma que és. Un gol que sentenciava el clàssic i, de passada, posava punt final als patiments d'un Camp Nou que, durant la segona part, es va mossegar les ungles quan Benzema va xutar al travesser i Cristiano va ser objecte d'un penal no xiulat.

El Barça surt reforçat del clàssic pel resultat, ja que les sensacions tornen a ser les d'un equip que sap on vol arribar però que encara no té clar com fer-ho. Un Barça físicament tou en què les genialitats de Neymar i Alexis amaguen la fredor en el joc de genis com Messi o Iniesta. Tots dos van millorar el seu rendiment amb grans accions individuals puntuals, però encara estan molt lluny de la seva millor versió. Una metàfora del Barça de Martino: sense acabar de jugar bé, lidera la classificació i derrota l'etern rival. El barcelonisme va marxar del Camp Nou amb el cor alegre. Però sense acabar de treure's de sobre alguns dubtes.

El Barça va saber jugar d'inici. Després va saber patir. I, finalment, va saber reaccionar quan el Madrid d'Ancelotti havia aconseguit trencar el partit i convertir-lo en l'intercanvi de cops en què Valdés, com altres cops, va ser el salvador. El clàssic reforça el Barça, però tampoc gaire. I fa mal als madridistes, però tampoc tant. El duel va ser força igualat i Valdés va tenir tanta feina com Diego López. Però Neymar i Alexis van marcar les diferències que no van saber marcar un Cristiano lluitador i un Bale que va fer ben poca cosa, més enllà de dos xuts.

El Camp Nou va veure en acció dos equips que encara es pregunten què poden arribar a ser. De fet, el seu debat intern gira al voltant de com han d'arribar a destí. El Barça millora en coses però segueix competint amb la imatge d'aquell passat no tan llunyà en què tot semblava bonic. Lluita contra errors del passat i li costa competir contra equips importants com els dos de Madrid. El Madrid directament necessita reinventar-se, trepitjant un territori nou per al madridisme, amb Ancelotti fent apostes noves i aconseguint combatre de tu a tu contra el Barça, com ahir durant la segona part.

Ara bé, el Barça no aconsegueix ser constant. Arriba a jugar minuts fantàstics, com els del primer temps que van culminar amb el gol de Neymar, però sempre es veu obligat a serrar les dents. Encara és un equip físicament curt de recursos. El Madrid no té tant futbol, però de físic sí que en té. Així, el que per moments va semblar que podia ser una festa blaugrana va tornar a ser un thriller en què va caldre esperar fins al final per saber si guanyarien els bons o els dolents, ja que Jesé va marcar en els últims segons.

Ancelotti va remoure molt el seu equip, modificant la posició de Cristiano per moments per fer lloc a Bale, posant Sergio Ramos al mig del camp i Carvajal al lateral per ser turmentat per Neymar. Martino, en canvi, va apostar pels pesos pesants del vestidor. Els dos tècnics, en el fons, tenien clar que no volien sortir del clàssic sense credibilitat, però tampoc en surten amb el públic a la butxaca.

La revolució pausada

Gerardo Martino continua la seva revolució de vellut, pausada, però va sacrificar Bartra, a la llotja, i un Alexis que, un cop va entrar, va demostrar que està en un gran estat de forma. El tècnic argentí, que va patir molt a la segona part, va acabar posant un doble pivot (Song i Busquets) i va treure de la gespa de mica en mica els quatre migcampistes de toc que havia posat de titulars. Una aposta que tenia els seus riscos, ja que implicava demanar a Messi jugar per la dreta, quan l'argentí vol fer-ho pel mig, on va acabar el partit.

Exceptuant Neymar, Martino va fer jugar el Barça de sempre, el de les vaques sagrades. El dels que manen al vestidor perquè s'ho han guanyat a la gespa. I, amb els fonaments ben posats, l'equip va saber fer mal a un Madrid que patia en defensa i que en el primer temps només va crear una ocasió, quan Khedira va demanar unes mans. El partit va ser per moments un monòleg blaugrana, amb Neymar fent patir Carvajal i Ramos, demanant la pilota, demostrant que està llest per fer història en aquest tipus de partits. El seu gol, en què la pilota va ser lleugerament desviada per un defensa, feia justícia al bon joc d'un Barça que es feia fort en els valors de sempre. El Madrid, massa experimental, va millorar a la segona part, quan van entrar Illarramendi i Benzema.

La idea de Martino era fer mal per les bandes, castigant Carvajal i Marcelo amb Messi i Neymar. I la idea va funcionar força bé, tot i que es va tendir a carregar el joc per la banda del brasiler. Cesc, més sacrificat fent de fals nou , va acabar fos, després de córrer amunt i avall per obrir espais. Lògicament, va ser un dels jugadors substituïts a la segona part, la mateixa fortuna que va patir un Iniesta que va anar de més a menys, perdent algunes pilotes que Valdés va evitar que acabessin en gol. Busquets i Xavi, en canvi, van jugar bé, com sempre.

La segona part, però, va ser una ruleta russa. Ancelotti va moure bé la banqueta i, per moments, només Valdés va evitar que el mal fos major. Mascherano no va estar fi, a diferència d'un Piqué que va passar de ser dubte per al matx a ser dels millors. Un patiment excessiu després d'un primer temps en què tot semblava controlat, amb el Madrid aconseguint la pilota, xutant, mossegant i protestant-ho tot.

Martino, que es feia un fart de cridar a la banda, emprenyat, va encertar en els canvis. Poc vistosos, però efectius. La grapa d'Alexis a dalt, la contundència de Song i Pedro en els últims minuts per seguir creant problemes a l'esquena madridista. El gol d'Alexis, que va arribar just en els instants del partit en què el Barça intentava recuperar la pilota per poder defensar-se, va fer esclatar un estadi que no ho veia clar fins llavors. Un estadi que va celebrar com toca el triomf en un clàssic que evidencia que el Barça està un pas per davant d'un Madrid en formació. Però que també serveix per preguntar-se per què un Barça-Madrid ja no enfronta els dos millors equips del continent. El Barça avança, però amb pas lent. Amb cara seriosa. I grans resultats.