Un or olímpic somiat i forjat a les piscines catalanes

Espanya derrota Austràlia amb un partidàs de Martina Terré i els gols de Bea Ortiz, Maica García i Anni Espar (11-9)

La selecció espanyola de waterpolo, durant la final
11/08/2024
3 min

Enviat especial a ParísAbans de sortir a la piscina per jugar la final olímpica, les jugadores de la selecció van veure un vídeo on diferents companyes del passat els enviaven un missatge per animar-les. “Quin fart de plorar abans de començar” admetia Anni Espar entre rialles. Però un cop va començar el partit, la selecció espanyola no va deixar passar aquesta oportunitat de tocar el cel, controlant sempre el partit contra Austràlia (11-9). “Per un moment he oblidat que era la final, estava centrada en el partit, contenta perquè estava ajudant amb les meves aturades” deia la jove portera Martina Terré. “Fins que no ens hem escapat de quatre gols no m’he adonat que guanyaríem” afegia la Bea Ortiz.

Era el partit de les seves vides. Un equip format per les millors representants de diferents generacions de jugadores catalanes, va aconseguir finalment l’or olímpic. L’últim premi que es resistia, el Sant Grial. Després de 15 anys guanyant mundials júniors i absoluts, Champions i Europeus, l’equip entrenat per Miki Oca no va deixar-se portar pels nervis. Tots els camins portaven a París. Les jugadores ho tenien clar des de feia mesos. Camins fins a l’or que havien començat en escenaris com la vella piscina Pere Serrat de Sabadell o la nova de Can Llong de la ciutat vallesana. Altres camins havien començat al CN Catalunya, el CN Terrassa, el Mediterrani o a la piscina del CN Rubí. De les 13 jugadores, 11 són catalanes. I les dues madrilenyes juguen a Catalunya, on el waterpolo femení no ha deixat de créixer en els últims 15 anys. Les jugadores han passat de rebre mirades de sorpresa per practicar aquest esport a rebre mirades d’admiració a mesura que han anat caient medalles, com aquell mundial júnior del 2011 a Trieste, el mateix any que, per primer cop, el CN Sabadell guanyava la Champions.

Anni Espar celebrant un gol durant la final olímpica.

El waterpolo femení viu un moment dolç, amb el Sabadell, el Sant Andreu i el Mataró guanyant títols, fent que la lliga sigui més competitiva després d'anys de clar domini sabadellenc. "La competència tot l'any ens ajuda" deia Martina Terré abans de la final. I guanyar crea referents. Algunes jugadores van arribar al waterpolo perquè nedar els semblava poc divertit, d’altres perquè volien fer gols. Algunes perquè familiars en practicaven. I les més joves, perquè volien ser com aquelles dones que havien vist arribar a una final olímpica el 2012. La Martina Terré, brillant a la porteria, o l’Elena Ruiz, letal en atac, admeten que no fa tant demanaven autògrafs a jugadores com Laura Ester, Anni Espar, Maica García o Pili Peña, les últimes supervivents d’aquella primera selecció finalista olímpica el 2012. A la Défense van jugar juntes, en la tercera final en quatre Jocs de la selecció. Però, a diferència del 2012 i el 2020, el rival no va ser els Estats Units. Va ser Austràlia.

Després de l’ensurt en semifinals contra els Països Baixos, l’equip entrenat per Miki Oca va entendre que la final seria complicada, contra un rival molt físic. El primer quart va ser un bon intercanvi de cops, en què els dos equips intentaven prendre el control emocional del matx. Alice Williams va fer el primer australià de penal, però la terrassenca Paula Leitón va girar el braç demostrant com s’ha de jugar una boia. I el jove prodigi Elena Ruiz feia el 2-1 poc després de penal. Quins Jocs de la rubinenca.

El segon quart va esdevenir un magnífic duel entre les dues porteres. Gabriella Palm, que porta l’esport a la sang al ser filla d’un jugador internacional de rugbi, ho aturava tot. Però la Martina Terré encara més. La portera de Gràcia allargava les mans, fent servir la seva intuïció, sense rebre un sol gol en aquest quart. I per començar el tercer quart, Bea Ortiz va decidir canviar de marxa. La vallesana va encadenar tres gols en cinc minuts. Anni Espar i Maica Garcia, dues de la vella guàrdia, s’encarregarien de mantenir les australianes lluny en el marcador. Elles, que havien perdut dues finals, no estaven disposades a perdre’n una tercera. I Martina Terré, competitiva com és, no volia perdre la primera. Dues aturades seves van acabar de trencar el cor de les aussies, que només van aconseguir maquillar el resultat al final, quan a la banqueta estatal ja s’hi feia festa grossa. “Després de tants anys, de tantes finals... És un somni. Sabíem que si manteníem el ritme i sortíem amb força a cada quart, aconseguiríem separar-nos a poc a poc al marcador. Crec que totes les companyes han estat excel·lents i hem tret el partit endavant” deia emocionada Anni Espar. “Ho dediquem a totes les companyes que van jugar amb nosaltres. També és el seu èxit” afegiria. Totes tenien amics, amigues i familiars a la graderia. El dia de glòria finalment havia arribat.

stats