Un or olímpic somiat i forjat a les piscines catalanes

Enviat especial a ParísEra avui o mai. La selecció femenina de waterpolo, un equip format per les millors representants de diferents generacions de jugadores catalanes, ha aconseguit finalment l'or olímpic. L'últim premi que es resistia, el Sant Grial, el gran somni. Després de 15 anys guanyant mundials júniors i absoluts, Champions i Europeus, l'equip entrenat per Miki Oca ha derrotat les australianes en una final en què les aturades de la jove Martina Terré han sumat tant com els gols de les experimentades Bea Ortiz i Maica García.

Tots els camins portaven a París. Les jugadores ho tenien clar des de feia mesos. Camins fins a l'or que havien començat en escenaris com la vella piscina Pere Serrat de Sabadell o la nova de Can Llong de la ciutat vallesana. Altres camins havien començat al CN Catalunya o el Mediterrani o a la piscina del CN Rubí. De les 13 jugadores, 11 són catalanes. I les dues madrilenyes juguen a Catalunya, on el waterpolo femení no ha deixat de créixer en els últims 15 anys. Les jugadores han passat de rebre mirades de sorpresa per practicar aquest esport a rebre mirades d'admiració a mesura que han anat caient medalles, com aquell mundial júnior del 2011 a Trieste, el mateix any que, per primer cop, el CN Sabadell guanyava la Champions. A la primera generació daurada del waterpolo català només li havia faltat l'or olímpic. Les últimes supervivents l'han aconseguit envoltades de cares joves, pensant segurament en aquelles que no van guanyar-lo. Sense elles, l'èxit d'avui no hauria estat realitat.

Algunes jugadores van arribar al waterpolo perquè nedar els semblava poc divertit, d'altres perquè volien fer gols. Algunes perquè familiars en practicaven. I les més joves, perquè volien ser com aquelles dones que havien vist arribar a una final olímpica el 2012. La Martina Terré, brillant a la porteria, o l'Elena Ruiz, letal en atac, admeten que no fa tant demanaven autògrafs a jugadores com Laura Ester, Anni Espar, Maica García o Bea Ortiz, les últimes supervivents d'aquella primera selecció finalista olímpica. A la Défense han jugat juntes, en la tercera final en quatre Jocs de la selecció. Però, a diferència del 2012 i el 2020, el rival no han estat els Estats Units. Ha estat Austràlia.

Després de l'ensurt en semifinals contra els Països Baixos, l'equip entrenat per Miki Oca ha entès que la final seria complicada, contra un rival molt físic. Anni Espar, com sempre, ha guanyat la primera posició. És la més ràpida, Espar, que coneix prou bé Austràlia, terra on ha jugat. El primer quart ha estat un bon intercanvi de cops, en què els dos equips intentaven prendre el control emocional del matx. Alice Williams ha fet el primer australià de penal, però la terrassenca Paula Leitón ha girat el braç demostrant com s'ha de jugar una boia. I el jove prodigi Elena Ruiz feia el 2-1 poc després de penal. Quins Jocs de la rubinenca. Ara bé, Alice Williams ha tornat a empatar per tancar el primer quart.

El segon quart ha esdevingut un magnífic duel entre les dues porteres. Gabriella Palm, que ja havia jugat els últims Jocs i que porta l'esport a la sang al ser filla d'un jugador internacional de rugbi, ho aturava tot. Però la Martina Terré encara més. La portera de Gràcia ha allargat les mans, fent servir la seva intuïció. Quan una errada defensiva ha deixat Elle Armit sola al seu davant, ha obert els braços fent-se gran per negar-li el gol. Les australianes no han pogut fer ni un sol gol, en aquest quart. Espanya sí, gràcies a Maica García, que als 33 anys no es posa mai nerviosa. La sabadellenca ha superat Palm en una acció brillant abans del descans (3-2).

I per començar el tercer quart, Bea Ortiz ha decidit canviar de marxa. La vallesana ha encadenat tres gols en cinc minuts i ha deixat estabornides les australianes (6-3, que només es mantenien amb una petita esperança gràcies a un gol d'Abby Andrews. Com sempre, Miki Oca anava cantant en veu alta els segons que quedaven de possessió, però a Bea Ortiz no li fa falta, té el joc al cap. Els seus tres gols han estat una manera de reivindicar que entre les més joves, com Elena Ruiz o Martina Terré, i les més veteranes hi ha la seva generació. Gairebé dues dècades de bona feina. Anni Espar, sempre competitiva, ha fet el 7-4, però les australianes encara han aconseguit un últim gol per seguir vives al final del tercer quart (7-5).

Però el destí estava escrit. En part perquè Martina Terré aturava més que Palm. I perquè les veteranes no volien deixar passar aquest tren. Dues supervivents de Londres, Anni Espar i Maica García, han anat ampliant les distàncies fins al 10 a 7 a falta de tres minuts per al final. Elles, que havien perdut dues finals, no estaven disposades a perdre'n una tercera. I Terré, competitiva com és, no volia perdre la primera. Dues aturades seves han acabat de trencar el cor de les aussies,que només han aconseguit maquillar el resultat al final, quan a la banqueta estatal ja s'hi feia festa grossa.