Amb tots vostès, el guerrer olímpic més gran de tots els temps: Mijaín López

Enviat especial a ParísMijaín López, el fill de camperols cubans que aixecava caixes de fruites, pot cridar als quatre vents que és el millor lluitador olímpic. I qui vulgui, podrà afegir que potser és el millor atleta de tots els temps, ja que mai abans un home o una dona havia guanyat cinc cops la mateixa prova. Cinc ors en cinc Jocs. En el cas de López, en lluita grecoromana. A punt de fer 42 anys, va plorar com un nen després de derrotar el xilè Yasmani Acosta. Després d’imposar-se amb certa facilitat, sempre portant la iniciativa, es va treure les vambes i les va deixar al centre de la pista. Era el seu últim combat i s’acomiadava de la millor manera, emocionat, acompanyat del seu etern equip d’entrenadors.

Era l’últim ball amb Mijaín López. L’última abraçada a un rival agafant-li el coll amb les seves mans gegants. L’últim combat deixant-s’hi l’ànima, notant com li patia l’esquena quan s’aixecava. L’últim dia posant-se esparadraps als dits i concentrant-se per intentar descobrir què vol fer el rival, estudiant-li el cos i la respiració. Era l’última aparició en uns Jocs d’un dels grans esportistes de tots els temps, l’home que buscava en l’últim acte de la seva carrera anar més lluny que qualsevol altre esportista. 16 anys dominant una disciplina, ja que un llunyà 2004 havia acabat cinquè en el seu debut olímpic, quan només era un noi. Era l’últim combat de Mijaín López, el gigante de Herradura.

Als Jocs sempre s’hi escriuen bons guions, com si el destí dels esdeveniments no fos cosa dels esportistes i en realitat fossin ocurrències d’un grup d’escriptors bohemis asseguts en una terrassa de Montmartre entre absenta i anís. Quina una tenien pensada, per a la final de lluita grecoromana fins a 130 kg. L’últim rival de López, que el separava de la glòria, era Yasmani Acosta: el seu amic. Durant molts anys el Yasmani havia estat el seu company d’entrenaments. Era una final entre lluitadors cubans, tot i que Costa competeix ara per Xile. “Mijaín és el meu ídol, qui més admiro. És el meu amic, un home que sempre m’ha ajudat. Però no era fàcil treballar al seu costat, ja que em feia ombra, i per això vaig decidir marxar”, explica Costa. El 2015, aprofitant uns Jocs Panamericans a Xile, va desertar. A diferència d’altres cubans, ell afirma que no va fer-ho per viure millor.

Ja competint com a xilè, Costa es va classificar per a la final en una semifinal ajustada contra el xinès Lingzhe Meng en què qui l’animava, de ben a prop, era el Mijaín. “M’ha estat donant consells i animant fins a les semifinals. Té un cor gegant”, deia. El Mijaín s’havia imaginat que potser el dia que ell ho deixés, després dels Jocs de París, Costa seria el seu relleu. Però el que potser no s’havia imaginat era que el seu deixeble defensaria la bandera xilena. De fet, als Jocs de París s’han vist 21 cubans competint sota 13 banderes diferents, normalment esportistes que marxen per viure millor, per diners. Al Mijaín, quan competia fora de l’illa, també li van arribar ofertes per desertar, però sempre va dir que no. “No hi ha honor més gran que oferir les meves medalles a Cuba”, diria un home que en el passat havia dedicat triomfs a Fidel Castro. És l’últim gran campió revolucionari cubà.

L’Arena del Champ de Mars, plena de cubans, armenis, turcs, japonesos, kirguisos o iranians, terres on la lluita és molt respectada, ha embogit amb el combat en què el gigante de Herradura buscava el cinquè or. El president del COI Thomas Bach no s'ho ha volgut perdre. De rialla fàcil quan no competeix i mirada freda a dins, López ha protagonitzat el darrer duel titànic després de més de 20 anys de carrera. Per darrer cop el terra tremolava amb els peus dels dos gegants plantant-se fort. Dels millors lluitadors de lluita grecoromana sempre expliquen llegendes. Del siberià Aleksandr Karelin es va arribar a dir que lluitava amb ossos. No era cert. També que entrenava pujant una nevera fins a un quart pis. Mitja veritat, en aquest cas. Ho havia fet més d’un cop, el gran campió rus d’inici del segle XX. Del Mijaín es deia que aixecava cavalls. Aixecar-los no, però es va criar a l’interior d’Herradura, una bonica població a la zona de Pinar del Rio. Els pares eren grangers, així que ell anava darrere les bèsties i especialment, aixecava les caixes plenes de fruita. De menut, López volia jugar a pelota, és a dir, a beisbol, l’esport més popular de Cuba. Però uns entrenadors de lluita el van descobrir gairebé casualment, i van saber veure en aquell nen de 10 anys les condicions ideals per perpetuar la gloriosa tradició de la lluita cubana. Van tenir bon ull.

López, que el 2020 va anar a viure una temporada a Bulgària per entrenar "més fort que els cavalls", havia tornat a Cuba després dels jocs japonesos per preparar la cita francesa. El seu estat físic era un misteri, entre rumors de problemes d'esquena. Gairebé no havia participat en tornejos previs, però va arribar a la final amb certa facilitat, excepte als quarts de final, quan va haver de serrar les dents per imposar-se al campió mundial, l'iranià Amin Mirzazadeh, 16 anys més jove que ell. A la final, poca història. Acosta va marxar lluny, a Xile, per escampar d'una ombra de la qual no ha pogut fugir, ja que cap lluitador de la categoria ho ha aconseguit. Mijaín és etern, gegant, ha aconseguit el que ningú havia fet abans. Ha guanyat per 5 a 0 un rival penalitzat dos cops per passivitat. López, en canvi, ha atacat sempre. "Siempre de frente", com diu ell.