Simone Biles completa el seu retorn de pel·lícula amb l'or més desitjat

Enviat especial a ParísQuan les gimnastes estaven escalfant a l’Arena de Bercy, apareixia a la pista Nadia Comaneci, la primera dona en aconseguir un 10 en un concurs de gimnàstica un llunyà 1976. “Sembla que va ser ahir”, deia la romanesa. “Quina sort veure tanta gent que em recorda. I tanta gent que vol veure aquestes grans dones, veure en acció Simone Biles” afegiria. Només va pronunciar el nom de la nord-americana. Comaneci tenia clar a qui beneïa. “Biles em superarà en medalles, ho tinc clar” afegia. Dit i fet. Tres hores després, Simone Biles recuperava el títol de campiona olímpica individual, la seva novena medalla olímpica, tantes com Comaneci.

Però aquesta era la medalla més especial. La del concurs individual, quan a diferència del concurs per equips, estàs tu sola, sense companyes que t'ajudin. La medalla que premia la millor gimnasta. La més completa. Set anys després d'haver guanyat a Rio, Biles ha tornat per la porta gran, esdevenint tot just la tercera dona capaç de guanyar aquesta prova dos cops, fita assolida abans per la soviètica Larissa Latínina, la dona amb més medalles de la història, i la txecoslovaca Vera Caslavska. Biles va entrar al pavelló amb una rialla, però durant tot el concurs se la va veure seriosa, concentrada, amb una mirada freda poc habitual en ella. Com si pensés en totes les persones que havien dubtat d'ella quan va decidir deixar-ho durant dos anys, afectada per anys de pressió i problemes. Ella, víctima d'abusos i filla de família poc estructurada, va esdevenir la portaveu d'aquells que prioritzen la salut mental. Biles vol ser feliç. Però competitiva com és, per ser-ho volia demostrar-se que podia tornar a ser la millor del món. I ho ha demostrat.

La gimnasta de Texas s'ha vist obligada a esforçar-se per tornar al cim de la gimnàstica. No ha estat una festa privada per a la nord-americana, sempre rodejada de famosos com els jugadors de bàsquet Stephen Curry i Kevin Durant. I de gent estimada, com el seu marit, que al matí va voler anar al Louvre per veure la fotografia de la seva dona en acció que els organitzadors dels Jocs han penjat als murs del museu.

Andrade, normalment la reina de la festa, també estava seriosa. Era el moment de tocar el cel i agrair tot l’esforç fet per la seva mare, aquella dona soltera que quan ella tenia 8 anys netejava lavabos per cuidar els seus. Era un duel entre dues dones que han patit, que han treballat fort i han trencat esquemes. Milions de persones en la seva situació no han sortit mai dels mateixos barris, dels mateixos carrers i en molts casos, dels problemes. I ara totes dues es citaven a París en un concurs deliciós, amb una Andrade que no en tenia prou amb un altre podi després de la plata del 2020. Volia l'or i demostrar-se a si mateixa que és més completa que Biles, com algunes gimnastes defensen. Però Biles és pura energia. És un tifó que passa per un pavelló i ho altera tot. I això, malgrat que tenia molèsties en un turmell.

Per començar, es veien les cares al salt. Va saltar primer la brasilera, amb un salt que domina, el mateix Cheng que havia fet al concurs per equips, executat amb seguretat. Biles va ser valenta i va apostar per un doble Yurchenko carpat, un salt conegut com un Biles II, ja que ella va ser la primera dona en fer-lo en competició. Va elevar-se més amunt que les rivals, va girar més ràpid i va necessitar fer dues passes per clavar-lo. Els jutges li van donar 15.766, sis dècimes més que a la brasilera. Però el segon exercici eren les paral·leles, el mal de queixal de Biles. L’únic aparell on no ha guanyat l’or. Va ser conservadora per no forçar, conscient que el concurs el guanyaria als altres exercicis. Però va rebre una puntuació prou baixa, de 13.733, com si fos per donar emoció al concurs. Andrade, amb 14.666, i la gran especialista en paral·leles, l’algeriana Kaylia Nemour, amb 15.533 la van superar a la general. Nemour, una noia nascuda a França que va decidir competir amb la terra dels pares després de no portar-se bé amb la federació francesa, aspirava a tot. Biles era tercera a la meitat del concurs.

La tercera etapa d’aquest concurs èpic era la barra d’equilibri. I era Biles qui actuava primer. I esclar, va ser la més ambiciosa, fent més girs, més salts. No és fàcil fer dos salts seguits sense mans en què dones una volta del tot per aterrar en aquesta petita barra de pocs centímetres. Girar tres cops sobre el teu peu a gran velocitat, penjada d'aquella barra. És normal tenir un petit tremolor, semblar humana i no pas un robot. Però va ser la millor, amb un 14.566 que la tornava a la primera posició abans d'acabar, amb l'exercici de terra. Nemour no va estar gens fina, i semblava nerviosa parlant amb el seu entrenador. Andrade també va estar a un pas de perdre l'equilibri dos cops. El seu exercici més conservador l'enviava a la segona posició de la general. Biles ja era al capdavant, amb la italiana Alice D'Amato tercera.

Abans del duel final, Sunisa Lee va enamorar amb un exercici rodó que li va permetre superar la genovesa Alice D'Amato en la tercera posició. Era l'inici de la festa nord-americana. I això que Andrade, amb la mirada orgullosa d'aquells a qui no han regalat res, va engrescar Bercy amb els seus ritmes, de favela, de carrer, amb un exercici de terra on un salt no el va clavar, i va trepitjar fora de límits. Biles sabia que ho tenia a tocar i no ha fallat. Potser hauria pogut ser conservadora, però després de la primera diagonal clavada, ja ha mirat somrient al racó del seu equip. I s'ha deixat anar amb un meravellós exercici amb el qual ha certificat que ha derrotat totes les pors, tots els fantasmes, tots els bocamolls, tots els qui li van posar bastons a les rodes. Al final, va aconseguir 59,131 punts, 1.199 més que Andrade (57,932). Sunisa Lee, campiona fa tres anys, va ser tercera amb 54,465 punts.

Ja suma 9 medalles als Jocs, sis d'or. I encara en podria guanyar tres més a París a les finals d'aparells, tot i que ja sap que no serà fàcil, veient el nivell d'Andrade. El retorn de pel·lícula de Simone Biles ja s'ha fet realitat, en una història molt americana. D'aquelles que els agraden als productors de cine, ja que hi ha final feliç, tot i que això no pot amagar totes les mancances d'un sistema i una societat que gairebé van acabar amb els somnis de la gimnasta de Texas. A vegades, però, els bons guanyen. Gent com Andrade, gent com Biles. Plata i or, respectivament. No sempre passa.