Simone Biles, la revolucionària que canvia les normes del joc dins i fora de l'esport
La gimnasta nord-americana es classifica per a totes les finals i aspira a guanyar sis medalles d'or
Han sigut cinc anys. Cinc llargs anys esperant poder veure Simone Biles en acció als Jocs Olímpics. La gimnasta nord-americana està destinada a ser el gran nom propi de la cita japonesa. D'aquí unes quantes dècades, al recordar Tòquio, la gent potser parlarà dels Jocs de la pandèmia. Però segurament també parlarà dels Jocs de Biles.
Malgrat ser tan jove, Biles diu que no tornarà a uns Jocs Olímpics en el futur. Després d'aquesta cita ja ho haurà fet tot. Amb 24 anys, aquesta menuda gimnasta d’1,45 metres és la revolució més gran viscuda per l'esport femení en molt de temps. Ha elevat la gimnàstica a una nova dimensió. Tant, que els darrers mesos els jutges han tendit a puntuar a la baixa exercicis seus, mai fets abans per una dona. Però no per castigar-la, no. Ho fan per protegir les altres gimnastes, que podrien tenir la temptació d'intentar imitar Biles per aspirar a medalles. Però el risc que acabin caient malament i trencant-se coll i barres ha portat els jutges a puntuar a la baixa Biles, a contracor. Ella, riallera, segueix fent aquests exercicis. Ja fa molt que no competeix amb les altres gimnastes. Biles sap que depèn d'ella imaginar com serà recordada, així que reescriu la història de la gimnàstica.
Però en el seu debut, en la jornada de classificació, jugar fort li ha anat en contra. A l'exercici de terra, en què no perd des de l'any 2013, ha arriscat tant que ha sortit del tapís i ha rebut una nota de 14.133. És a dir, per darrere de la gimnasta italiana Vanessa Ferrari, que no sabia avenir-se d'estar per davant de Biles. Al concurs per equips, Biles també ha acabat segona, perquè les russes han estat millors. La cara d'enfadada de la gimnasta de Texas semblava anunciar tempesta de cara a les finals els pròxims dies. La jornada, però, l'ha acabada amb un triomf personal, ja que s'ha classificat per a la final d'asimètriques, l'únic exercici en què sembla humana. Així, s'ha convertit en la tercera dona a classificar-se per a les sis finals de gimnàstica artística en uns Jocs, igualant la fita de Shannon Miller i Lavinia Milosovici el 1992. Als exercicis de terra i salt, a més dels concursos individual i per equips, segueix sent la gran favorita. Però també vol l'or a la barra fixa, aquell que se li va escapar a Rio de Janeiro. I intentar-ho a les asimètriques, disciplina en què ni va participar ara fa cinc anys.
Amb 24 anys, Biles ja ha viscut mil vides. Nascuda a Columbus, Ohio, és filla d'una parella de drogoaddictes que van perdre la custòdia de les seves criatures quan ella era molt petita. Els fills van acabar en un centre d'acollida fins que els avis materns, al descobrir-ho, se'n van fer càrrec i se'ls van endur a Houston, a Texas. Biles va aprendre a superar els problemes tal com salta als gimnasos. Sense por, amb la mirada cap al futur. En un viatge d'escola va descobrir la gimnàstica en un pavelló. I els entrenadors es van fixar en aquella nena que imitava les gimnastes més grans. Una d'aquelles entrenadores era Aimee Boorman, que va dirigir la carrera de Biles els primers anys: "Actuava com si fos la meva segona mare", segons deia la mateixa gimnasta.
Els darrers cinc anys de vida de Biles, entre la seva exhibició a Rio de Janeiro i Tòquio, han semblat cinc dècades. Cinc anys en què ho ha revolucionat tot, dins i fora dels pavellons. A Rio de Janeiro, Biles ja sabia que el futur li pertanyia. Eren els Jocs del comiat de dos gegants, Usain Bolt i Michael Phelps, però la gimnasta, de llavors 19 anys, va fer-se un espai als titulars de la premsa amb quatre medalles d'or: el concurs individual, el concurs per equips, salt i terra. Només se li va escapar l'or a la barra d'equilibris, en què va endur-se el bronze. Amb aquella rialla que ho il·lumina tot, Biles era llavors la imatge del futur. Una estètica ben allunyada de la imatge infantil de Nadia Comaneci el 1976. Biles, tot múscul, no dona importància al que diran d'ella. Ha nascut per volar. I ara ja no és una imatge del futur. Ella és el present.
Després de tocar el cel a Rio de Janeiro, Biles es va prendre un any sabàtic, durant el qual la seva imatge va aparèixer a totes les portades, programes de màxima audiència i publicitats dels Estats Units. No van ser, però, anys fàcils. El 2018 va tornar als pavellons, just quan bona part de l’opinió pública nord-americana descobria que la federació de gimnàstica del seu país havia encobert el metge Larry Nassar, que s'havia passat anys abusant de centenars de joves gimnastes. Totes les mirades van fixar-se en Biles per veure que feia. Primer va callar. Després va admetre que també havia patit abusos. I, finalment, va alçar la veu. I els murs de la seu de la Federació van tremolar, tal com ho fa el tatami de terra quan Biles aterra després d'un dels seus salts. Conscient que Nassar ja era jutjat, va alçar la veu contra els directius que miraven cap a una altra banda. Tots van perdre el càrrec.
Tan segura de si mateixa quan competeix, Biles va adonar-se del poder que tenia fora de la competició. I ha fet servir la seva veu per trencar amb la marca de roba Nike, insatisfeta pel tracte i per algunes decisions de la companyia, com no pagar a les atletes que no competeixen quan són mares. Propietària del seu destí, ha organitzat ella mateixa la gira de la selecció nord-americana, per assegurar-se saber on aniran tots els beneficis. Tots els diners pagats pels milers de joves que han volgut veure-la en directe.
La revolució de Biles ha arraconat els senyors amb corbata als seus despatxos, cada cop més espantats a mesura que creixen els rècords de la gimnasta, els seus contractes publicitaris i els seus seguidors a les xarxes, on penja vídeos com un en què derrota el seu xicot, un jugador de la NFL, en un concurs de grimpar una corda. Abans de la cita japonesa li han creat el seu propi emoji, una cabreta. Un joc de paraules amb "Goat", la paraula per definir l'animal però també per parlar de qui és el millor de tots els temps: greatest of all times. És a dir, Biles.
Entrenada els últims anys pels francesos Laurent Landi i Cecile Canqueteau, Biles s'ha recuperat del cop que va suposar ajornar un any els Jocs de Tòquio perfeccionant encara més el seu repertori, en què destaquen quatre exercicis amb el seu nom. A la gimnàstica, quan ets el primer a fer un exercici, acaba batejat amb el teu nom. I Biles s'ha acostumat a fer-ho, amb alguns exercicis que ni molts gimnastes masculins no s'atreveixen a fer. A Tòquio presenta un cinquè exercici, un salt Iurtxenko seguit d'un doble mortal cap endarrere en carpa ideat pel grec Ioanni Messilanidis als anys 90. "Podria competir contra homes i en derrotaria molts. El que significa Biles és una nova època, és increïble", diu el gimnasta espanyol Néstor Abad. Aquells senyors que s'han passat la vida dient que les dones no poden fer certes coses, dins o fora de l'esport, callen quan Biles salta. I quan parla.
Biles, que aspira a guanyar cinc o sis medalles d'or per igualar o superar les nou medalles d'or de la llegendària gimnasta soviètica Larissa Latinina, també vol imitar a la txeca Vera Caslavska, l’última dona a guanyar el concurs individual en dos Jocs consecutius, el 1964 i el 1968. També els grans noms del passat han de cedir-li pas a una dona amb un sol rival: ella mateixa. En el seu debut, si ha comès alguna errada ha sigut perquè és massa forta i no ha controlat la seva energia. Vol menjar-se el món.
