Antonio Rebollo: "Si hagués volgut, la fletxa hauria acabat dins del peveter de l'Estadi Olímpic"
BarcelonaCada cop que Antonio Rebollo (Madrid, 1955) torna a Barcelona, han de passar tot just cinc minuts perquè algú el reconegui. "Com que soc coix és més fàcil, però amb els cabells blancs ara la gent dubta", bromeja. Medallista en tir amb arc en Jocs Paralímpics, aquest fuster va utilitzar l'esport per posar-se a prova després de patir pòlio quan tenia vuit mesos. El seu tir més famós el faria a Barcelona, però no pas per guanyar una medalla, no, sinó per encendre un peveter i guanyar-se l'eternitat.
Com va entrar en el món de l'esport?
— Per casualitat. De jove practicava molts esports: escalada, boxa, natació... Però, esclar, no podia competir contra els altres. I jo volia un esport per poder competir de tu a tu, sense que hi interferís la meva cama. Un amic em va parlar del tir amb arc i m'hi vaig apuntar. Era una època en què jo sortia molt de nit, Madrid era una ciutat molt perillosa (somriu). Però va ser provar el tir amb arc i enamorar-me'n. Vaig aprendre la tècnica, perquè fins llavors només havia disparat fletxes amb arcs fets pel carrer quan era petit. I ja no ho vaig deixar.
Com va saber que es buscava algú per encendre el peveter?
— Jo era al camp de tir de San Sebastián de los Reyes i una persona que es va identificar com a Pepo Sol va venir i em va parlar de la idea per sobre. No hi vaig donar gaire importància, semblava una broma. Però al cap d'uns mesos em van cridar per anar a fer una prova a Barcelona. Em van portar a Collserola i era com si fos una pel·li de romans: hi havia unes 200 persones disparant fletxes entre els arbres, era còmic. Vaig fer dos tirs, tots dos molt bons. I ràpidament em van dir que seria un dels escollits. Es van fixar en mi perquè tenia fortalesa mental i, com que era paralímpic, els anava bé per enviar un missatge integrador. Més endavant ja venia cada divendres amb el pont aeri, i m'estava el cap de setmana entrenant-me aquí, al castell de Montjuïc. Posaven una corda alta simulant la distància del peveter i jo vinga a disparar. Em cremava el braç. No m’hi quedava ni un pèl. I em van fer disparar amb vent, pluja... Portaven ventiladors per crear els pitjors escenaris. Reyes Abades, que havia guanyat uns quants Goya, ho va convertir en un rodatge.
Va guanyar moltes medalles, tant en tornejos paralímpics com contra esportistes sense discapacitat. Però el seu tir més famós el va fer amb un arc molt complicat, el del 1992.
— Era un arc de caçar gegant. Més gros que els que feia servir. La fletxa també era diferent, pensada per poder volar tota aquella distància, amb el foc, sense apagar-se. En van fer molts models, es veu. Alguns els vam provar i la fletxa s'apagava. Recordo que quan Reyes Abades, que és qui va idear la cerimònia, va parlar per primer cop amb mi encara no sabia del tot com solucionar els problemes tècnics. L'arc no tenia objectiu per mirar, era dur... però jo havia estat vivint als Estats Units, on havia buscat feina un temps sense papers, i allà havia conegut la caça amb arc, una modalitat poc coneguda aquí. I allò em va ajudar.
La idea era mantenir el secret fins al final. Que ningú sabés que seria un arquer qui encendria el peveter dels Jocs del 1992...
— Però molta gent ho sabia, alguns periodistes també. De fet, el dia de la inauguració un diari va informar de com seria, amb un gràfic i tot que vaig veure a l’hotel. Per sort tothom va callar. Ara bé, sí que és cert que em van fer firmar un contracte de confidencialitat. I ens feien entrenar-nos d'amagat.
És cert que vostè volia fer entrar la fletxa al peveter?
— Com que sempre he sigut de xerrar, li vaig dir a Reyes Abades que seria una bona idea fer que la fletxa entrés dins del peveter, però ells no volien. La seva idea era que la fletxa volés just per sobre. Però jo hi vaig insistir i vaig arribar a fer dos tirs. El primer va tocar just a fora. El segon sí que va entrar perfecte. Van venir tot de tècnics per veure si afectava la instal·lació de gas, això de fer entrar la fletxa dins... i van decidir que seria millor fer-la volar per sobre. Així que ho vaig fer així, com ells volien. Però si hagués volgut, la fletxa hauria entrat. Ho vaig fer a la seva manera.
Llavors encara no sabia si vostè seria l'escollit. ¿És cert que va dubtar sobre si seria l’escollit per ser de Madrid?
— No, hi havia un altre arquer, el català Joan Bozzo. Ell s'entrenava tota la setmana, també. Algun moment vaig pensar que li donarien a ell per ser català, però la nit de la inauguració va venir Lluís Bassat, el publicista, i em va dir que seria jo. Com que Bozzo es va començar a entrenar després, vaig arribar a dubtar, però per sort van apostar per mi. Sempre m’ha agradat tornar a Catalunya, tinc la sensació que aquí hi ha gent excepcional, és com la França d’Espanya, on sempre es tenen idees modernes.
No es va posar nerviós?
— No, no ho estava. Estàvem amagats a la zona de vestidors, veient passar atletes. Veient de lluny els vaixells i els colors. Faltaven dues hores, però no podia pensar gaire en el tir, perquè veia passar els atletes americans, la gentada... Estava ben distret. A més, des de feia anys havia rebut cursos de sofrologia, una tècnica de concentració invent dels americans per centrar-te en altres coses, per poder estar concentrat abans de moments de gran pressió. Crec que la van inventar per preparar la gent que afrontava exàmens d'oposicions importants. A mi m'ajudava amb el tir amb arc, així que, al sortir a la pista, estava content. Sabia que era el meu moment. Només havia de calcular a la perfecció el temps utilitzat per no fallar a la realització de televisió i evitar que la fletxa es pogués apagar. Va ser bonic veure corrent cap a mi l'Epi, que estava fent l'últim relleu de la torxa i estava més nerviós que jo, perquè crec que s'havia lesionat uns dies abans.
De veritat no va sentir pressió en cap moment?
— No, no. Però aquell llançament va fer que perdés opcions de guanyar medalles als Jocs de Barcelona, ja que vaig perdre la meva tècnica. Havia passat tant de temps entrenant-me amb aquell arc més gros, amb les fletxes gegants, que no tenia la tècnica ideal per a la competició. Però va valer la pena, la bogeria que va provocar ja en aquell moment, l'alegria. Vaig posar-me nerviós un cop havia encertat, abans no! Abans estava més pendent d'unes models molt guapes que hi havia a la zona de vestidors esperant [riu]. Després dels Jocs, tothom em coneixia. No pagava ni una ronda de cerveses als bars, els taxistes no em deixaven pagar... I els esportistes olímpics volien fotos amb mi. No en conservo cap, de foto. Quina llàstima.
Van ser els millors Jocs de la història, els de Barcelona?
— Sí, l'ambient era preciós. Però no es va saber aprofitar. Des de llavors tot ha anat malament. En el tir amb arc, la Federació Espanyola no va saber explotar la meva imatge ni tampoc que l'equip espanyol va guanyar l'or per equips. A moltes de les persones que van treballar fort per la cita olímpica els van abandonar. Esportistes amb medalla buscaven feina del que fos anys després. Jo, per sort, mai vaig deixar el taller d'ebenisteria, però vaig estar dos anys amb problemes psicològics, sentint que, un cop havia fet la feina, m'havien abandonat. Als Jocs cada cop interessen més els diners i menys les persones.
