Les primeres onades olímpiques, a la costa japonesa
El surf va néixer com a ritual i, després de donar moltes voltes, s'estrena com a esport olímpic
BarcelonaEl diumenge 25 de juliol arrenquen quatre dies intensos per als seguidors del surf, en una oportunitat excel·lent per a tots els que no segueixen aquest esport de gaudir de l'espectacle sobre les onades. El surf debuta com a esport olímpic a Tòquio després de ser una de les disciplines proposades pels amfitrions. Amb gairebé 7.000 illes, el Japó està obligat a tenir bones onades i és un lloc ideal per a l'estrena olímpica d'aquest esport nascut a la Polinèsia, al mateix oceà Pacífic que banya la costa nipona.
Molt més que un esport
Mentre el surf actual es pot trobar en qualsevol lloc on hi hagi onades, surfejar no ha sigut sempre una activitat esportiva o d'entreteniment. El surf tenia una importància religiosa en la cultura de la Polinèsia, era un autèntic model de vida. Els guerrers samoans l'utilitzaven com un entrenament per a la batalla i algunes llegendes relaten que el cap de tribu a la Polinèsia era escollit per les seves habilitats sobre una taula.
Les proves més antigues del surf se situen cap al segle dotze a la Polinèsia, on es van trobar pintures de versions antigues d'humans muntant onades. Juntament amb altres aspectes de la seva cultura, els polinesis van portar el surf a Hawaii, on es va convertir en un entreteniment molt popular.
Un dels primers i més coneguts escrits sobre el surf és el diari del capità James Cook, que va veure surfistes tahitians l'any 1778. Aquest explorador anglès i la seva tripulació van quedar totalment impactats quan van veure homes lliscar sobre les onades. Cap al segle dinou, el turisme es va començar a desenvolupar i el surf va viure una crescuda important. L'any 1890 va néixer a Honolulu el primer surfista olímpic, Duke Kahanamoku, medalla d'or en la prova de natació dels 100 metres lliures als Jocs d'Estocolm el 1912. The Duke és considerat el pare del surf modern. Des de Califòrnia fins a Austràlia, va viatjar pel món exportant els seus trucs per lliscar sobre el mar.
Cap al 1960 el surf es va convertir en esport professional, i durant aquesta dècada, gràcies a l'interès dels mitjans, la popularitat no va parar de créixer. Des de llavors s'ha convertit en una disciplina coneguda arreu del món i practicada cada cop en més platges, fins al punt d'arribar a la costa dels Jocs de Tòquio 2020.
Les onades olímpiques
Com en tot nou esport olímpic, el surf s’ha adaptat al format dels Jocs. Durant els primers tres dies tindran lloc les rondes eliminatòries, tant en el quadre masculí com el femení. El quart dia està reservat a la resolució de les medalles. Aquesta disciplina compte amb una peculiaritat, i és que poden haver-hi canvis en les dates, pel fet que és un esport que depèn totalment d’un element incontrolable: el mar. En cas que alguna ronda no es pugui celebrar el dia que li toca, tot aniria un dia enrere, tenint com a límit l’1 d’agost.
D'inici, vint surfistes en categoria masculina i vint més en la femenina buscaran les millors onades a la platja de Tsurigasaki, a la costa de Chiba, a uns 100 quilòmetres de l'estadi olímpic de Tòquio. En la primera ronda, quatre atletes seran a l'aigua al mateix temps durant 30 minuts. Cada un podrà muntar fins a 25 onades, i les dues més ben puntuades pel jurat seran les que comptaran per a la classificació. La segona ronda ajuntarà cinc surfistes en cada tanda de 30 minuts competint per les millors onades, i a partir de la tercera ronda els enfrontaments seran taula a taula, és a dir, d'un contra un.
El jurat, sempre format per cinc membres, valorarà especialment el risc pres pels surfistes. Cada onada és diferent, i com més risc prengui un atleta més bona puntuació rebrà. També serà important l'originalitat en cada moviment, així com la varietat del total de maniobres. La capacitat per encadenar cada truc amb el següent també serà molt ben valorada, així com el mantra del surf: la velocitat, la força i el flow. Aquest últim fa referència precisament a com el surfista encadena cada moviment des del principi fins al final.
Els reis del mar
Australians i nord-americans parteixen clarament com a favorits, sent els brasilers la tercera potència. Carisa Moore, dels Estats Units, té quatre títols mundials, i tot apunta que lluitarà per l'or femení amb l'australiana Stephanie Gilmore, que té set títols mundials. En el quadre masculí, John John Florence, que va guanyar els títols mundials de manera consecutiva el 2016 i el 2017, representa els Estats Units, i els seus grans rivals són els brasilers Italo Ferreria i Gabriel Medina. Els dos són campions del món en diverses ocasions.
El surf espanyol es va quedar definitivament sense opcions de lluitar per una medalla olímpica quan Artiz Aranburu, nascut a Zarautz el 1985, va ser eliminat als ISA World Surfin Games del Salvador el mes de juny passat.