El podi més jove de la història dels Jocs, amb tres noies que no han fet mai cas dels que els deien que no podien fer skate
La japonesa Momji Nishiya guanya l'or i la brasilera Rayssa Leal la plata, totes dues de 13 anys
Barcelona"Mai vaig fer cas dels qui deien que les noies no podíem fer skate. O d'aquells que deien que no podia estudiar i fer esport a la vegada. Mai ha cregut en aquells que diuen que hi ha esports de nois o de noies. No crec en aquestes idees preconcebudes". Amb 13 anys, la brasilera Rayssa Leal té les idees clares. I una medalla olímpica. El que no faran en tota la seva vida persones que critiquen noies com ella per portar pantalons amples i fer esport, ella ho ha fet ben jove. Leal ha guanyat la plata en la primera final de la història de l'skate olímpic femení. I envoltada de dues japoneses. La campiona, Momiji Nishiya, també té 13 anys. I la medalla de bronze, Funa Nakayama, és la veterana del grup... amb 16 anys.
Si els organitzadors dels Jocs buscaven connectar amb els més joves amb les noves disciplines que han entrat al programa, amb l'skate sembla que ho han aconseguit. De fet, a les xarxes socials s'ha convertit en l'esport més comentat dels Jocs fins ara. I, de passada, han ajudat a apujar la moral dels japonesos, que de mica en mica s'han engrescat amb els èxits dels seus esportistes. Els japonesos han trobat l'equilibri perfecte entre oposar-se a celebrar els Jocs en temps de pandèmia i il·lusionar-se amb els seus esportistes. És a dir, culpar els dirigents i honorar els campions, alguns d'ells tan joves com els germans Hifumi i Uta Abe, capaços de guanyar una medalla d'or en judo el mateix dia, amb 21 i 24 anys. O Yuto Horigome, de 22 anys, campió masculí de skate per davant del gran favorit, el nord-americà Nyjah Huston. Ara Nishiya i Nakayama, les medallistes en skate, no deixen de ser japoneses. I després de pujar al podi, a la roda de premsa, responien amb timidesa a les preguntes, amb monosíl·labs. Mentre Leal no deixava de riure, allargant-se amb respostes tan contundents com els seus exercicis. La brasilera potser és una nena, però ja ha viscut prou per saber quin pa s'hi dona, en l'esport professional. Ja ha sentit massa opinions que li deien què havia de fer o no. Però ha seguit el seu camí i ha triomfat. Provinent de la regió de Maranhão, Leal ja sabia que volia ser campiona de skate amb 7 anys, quan va plorar emocionada en conèixer la campiona Letícia Bufoni.
L'skate, esport incomprès per qui el pateix a les voreres de les ciutats, on no sempre troba la manera de conviure amb els veïns, s'ha anat fent gran i ha trobat els seus espais i campions. En una ciutat com Tòquio, milers de joves fa temps que el practiquen, però sempre en espais tancats i molts cops de pagament. Al Japó està prohibit practicar-lo al carrer. I els joves ho respecten, esclar, buscant els parcs privats per volar. Així, la jove Nishiya ha dominat el concurs femení sense ser la més espectacular, però si la més fiable. Els japonesos són així: s'obren a les modes occidentals però les fan seves, amb un punt d'ordre i de prudència. Són metòdics i calculadors. Leal en canvi, s'arriscava i somreia. I si no s'hagués arriscat tant, buscant la felicitat i la llibertat, potser hauria aconseguit l'or. Si al Japó no està permès patinar en públic, al Brasil no està permès que una norma et barri el pas. Potser per això els brasilers destaquen tant en els esports més moderns, més alegres, més salvatges, com el surf i l'skate. A les grans ciutats brasileres, l'esport és una via per trobar una sortida. I una manera d'expressar els sentiments. "Aquest èxit és meu i de totes les joves skaters, el dedico a totes les joves brasileres", ha dit una Leal que a la part final del torneig, quan havia de patir més pressió, s'ha posat a ballar, com si fos un ritual. Com si tot fos un joc. A les xarxes, la premsa brasilera ha recuperat els seus vídeos a la ciutat de Maranhão, quan disfressada de fada, amb ales, aprenia a fer salts pels carrers porticats de la ciutat.
El podi del torneig de skate femení, un dels esports que ha de rejovenir els Jocs, ha acabat per ser el més jove de tots els temps. Però, com recorda l'historiador Fernando Arrechea, no són les medallistes més joves de tots els temps. La medalla olímpica més jove continua sent la del gimnasta grec Dimitrios Loundras el 1896, amb 10 anys i 216 dies. La gimnasta italiana Luigina Giavotti, el 1928, va guanyar una plata amb 11 anys i 301 dies. Però Tòquio marca el camí de l'olimpisme, tant en els nous esports com en els tradicionals. De matinada, a la piscina, la canadenca de 14 anys Summer McIntosh ha quedat quarta a la final dels 400 lliures, a un pas de les medalles.