París tanca els 15 dies de felicitat dels Jocs "de la nova era"

Enviat especial a ParísPassen els anys i els Jocs Olímpics ens segueixen emocionant. Potser perquè ens permeten recordar on érem quan els vam veure. O potser perquè, malgrat la política i la cobdícia, que ho poden tacar tot, segueixen sent prou purs i ens fan sentir joves i optimistes. "En aquest món ple de tensions, gràcies per fer-nos creure en la pau i la felicitat", deia el president del COI, Thomas Bach. Passades les nou de la nit, l’estadi de Saint-Denis es va anar omplint de milers de cares emocionades quan les delegacions van començar a desfilar. Alguns portaven medalles al coll i les ensenyaven. D'altres ja havien fet prou amb arribar fins allà, fins a París. Tots recordaran la capital francesa, una ciutat que no deixa de canviar però sense perdre l’ànima de sempre. Que fàcil que és enamorar-se de París. "Hem batut rècords d'audiències i d'espectadors. Però també hem batut el rècord de propostes de casament entre atletes", bromejava Tony Estanguet, president del comitè organitzador.

Els Jocs de la XXXIII Olimpíada semblaven destinats a ser un fracàs, ja que es feien en un país trencat políticament, ple de ciutadans insatisfets i amb dubtes sobre la seguretat. Però al final han estat un èxit rodó. Un dels millors de la història, segurament. Els dirigents del Comitè Olímpic Internacional parlaven d’una cita que ha reinventat l’olimpisme. "Els Jocs d'una nova era", segons Bach. Uns Jocs que, d’alguna manera, poden ser com els de Barcelona del 1992: han demostrat que un nou olimpisme és possible. Els Jocs, com París, semblen una au fènix que sempre reneix. "Hem triomfat, hem fet els Jocs", defensava Estanguet. La capital francesa va entendre a la perfecció que per fer uns bons jocs només havia d’ensenyar al món el que ja té. No calia inventar-se res estrany, a part de les cerimònies d’inauguració i clausura. I per això han organitzat uns Jocs on s’han guanyat medalles als peus de la Torre Eiffel, als Invalides, a Trocadéro, dins del Grand Palais o a les portes de Versalles. Escenaris fugaços on ja no es farà esport però que deixen imatges impossibles d’oblidar. París ha triomfat, surt del repte amb l’ego més gros. I ja sol ser gros, allà. Ha comès errades, com és normal, i ha generat debats, com les imatges de la cerimònia inaugural. Si algú pensava que la clausura seria més conservadora, res de res. Els parisencs ja ho saben fer, això, van a la seva i es van acomiadar amb una mena de concert futurista en què l’himne grec, que sempre ha de sonar, va sonar mentre una mena de marcià daurat amb punxes portava la bandera.

París necessitava uns dies així. Li calia, a una ciutat que va rebre un cop fort amb els atacs terroristes de fa uns anys, atacs a una manera de fer, ja que es van atacar els carrers, les terrasses, els restaurants, una sala de concerts i l’estadi on es tancaven els Jocs. La llibertat, vaja. I, per sort, molts cops la llibertat triomfa. París, com Notre-Dame, sempre reneix. I la campana que han fet sonar els atletes a l’estadi quan guanyaven un or acabarà en un campanar de la catedral que va cremar però que ja s’aixeca, de nou, orgullosa. París sempre acaba sent una festa. Quan Zaho de Sagazan va versionar el Sur le ciel de Paris per començar la cerimònia de clausura, més d’un va plorar, amb una de les cançons més boniques mai escrites. Després va arribar la gresca. No, no va ser una clausura romàntica.

París cedia el testimoni a Los Angeles, seu el 2028, en una cerimònia que inicialment va fer-se llarga, ja que es tarda molt a fer desfilar tots els atletes. No se’ls pot negar ser a l’estadi, ja que sense ells tot això no tindria sentit. Després va arribar un espectacle futurista ple de llums, acròbates i personatges de ficció que no quedava molt clar qui eren, tot i que era ben cridaner. Una mica provocador, que ja els agrada, als parisencs, això. Si la cerimònia inaugural es va escampar per tota la ciutat, la de clausura es va fer a l’estadi de Saint-Denis, que va anar convertint-se en una mena de discoteca on part del públic eren els atletes, que feien festa grossa a la pista.

Quan van sortir els francesos la cridòria va ser forta, amb les 64 medalles. Emmanuel Macron somreia, acompanyat del president del COI, Thomas Bach. Costa recordar l'últim cop que es va viure tanta eufòria a França. Ser olímpics és l’objectiu de la major part d'esportistes. Aquesta cita cada quatre anys els ordena la vida. I ara que havien acabat, la majoria es deixaven anar amb escenes que recordaven les del 1992, amb el famós “Atletes, baixin de l’escenari”. Aquí també va costar posar ordre, ja que els atletes van pujar a l’escenari sense permís just abans de l’actuació del grup Phoenix, que va defensar el seu Lisztomania amb professionalitat envoltat d’australianes, un atleta amb la bandera d’Haití i un finlandès.

De París a Hollywood: l'hora de Tom Cruise

París ha viscut dues setmanes d’eufòria estranya. Com un enamorament d’estiu d’aquells que no oblides mai, tot i que saps que s'acabarà. Més enllà de la idea de nedar al Sena, que era bona però desafortunada en la manera de portar-la a la pràctica, gairebé totes les apostes han funcionat. Ha agradat començar cada dia amb els trois coups de bastó, idea manllevada del teatre amb què es convidava velles glòries a inaugurar la sessió. Els escenaris han entusiasmat, les entrades s’han esgotat i ha estat un èxit de públic. Els esports moderns, exceptuant l’invent que costa d’entendre del breaking, han engrescat, com l’escalada o l’skate. I els esports de sempre han arrossegat multituds, amb rècords mundials i campions dels que es recorden tota la vida, com Simone Biles, Mondo Duplantis, Katie Ledecky, Stephen Curry, Mijaín López, Léon Marchand, Novak Djokovic o Sifan Hassan. L’esport és així. Una generació recorda on era quan un nord-americà amb bigoti anomenat Mark Spitz guanyava medalles i d'altres recordaran emocionats el duel entre Simone Biles i Rebeca Andrade.

Alguns van participar en la cerimònia. Representant tots els continents, van pujar a l'escenari el judoka francès Teddy Riner, la nedadora australiana Emma McKeon, el lluitador cubà Mijaín López, el jugador de tenis taula xinès Sun Yingsha i la boxejadora refugiada Cindy Ngamba. Després, la gimnasta Simone Biles va ser a l'entrega de la bandera olímpica a Los Angeles, entregada per una batllessa, Anne Hidalgo, a una altra, Karen Bass. La ciutat californiana rep la bandera i ara tindrà quatre anys per intentar organitzar uns bons Jocs en una ciutat totalment diferent. El seu estil serà ben diferent i el primer tast va ser com passar d'un concert a L'Olympia a una estrena de Hollywood. Tom Cruise va baixar de la teulada, va agafar la bandera olímpica, es va enfilar a una moto i va dur-la a la ciutat californiana, on era de dia i vivien un concert amb els Red Hot Chili Peppers, Billie Eilish, Dr Dree i Snoop Dogg.Es posa en marxa la XXXIV Olimpíada. D'aquí poc, els atletes tornaran a fer sacrificis mirant en el calendari aquest any convertit en un objectiu: 2028. I els mortals ens oblidarem de molts d'aquests noms fins que arribin els següents Jocs. Però durant aquests quatre anys recordarem aquestes dues setmanes de felicitat. Sempre ens quedarà París.