Per què només m'interessen els esports quan hi ha Jocs Olímpics?

BarcelonaPierre de Coubertin va ser el primer president del Comitè Olímpic Internacional. Va rescatar una tradició grega i va convertir els Jocs Olímpics en un espectacle de masses. L’any 1908, just abans dels primers Jocs de Londres, va deixar anar: "L’important no és guanyar, sinó participar". Més de cent anys després, la frase continua vigent: ningú es vol perdre els Jocs Olímpics, malgrat que la participació de milions de persones sigui des del sofà de casa o davant de la televisió del bar. Tant se val si no miren mai els esports, si no saben com funciona la puntuació de moltes de les disciplines. S’han de veure. Per què la reinvenció de Coubertin ha fet que, durant quinze dies cada quatre anys, tothom estigui pendent d’una competició esportiva?

El primer factor d’aquesta febre olímpica és senzill: l’estiu. La gent té menys coses a fer i està més relaxada. "Habitualment no segueixo els esports perquè no tinc temps", expliquen a l'ARA la Sara (23) i el Pablo (52). A més, si vols veure competicions que no són de seguiment massiu, és força complicat saber quan són i on es retransmeten. Els Jocs, però, són d’accés fàcil i majoritàriament gratuït, i només se celebren cada quatre anys. Aquest trencament accessible de la quotidianitat els converteix en un gran esdeveniment d’implicació mundial.

Martí Perarnau, periodista i exatleta que va participar en els Jocs Olímpics de Moscou l’any 1980, realça la importància del calendari: "Si es fessin cada any, no es mantindria l’interès social i mediàtic que tenen ara. Hi deu haver moltes persones que han seguit un esport durant els Jocs però que després no miraran el mundial d’aquesta modalitat, en què apareixeran els mateixos atletes". La Júlia (30) argumenta que el seu motiu principal per interessar-se per aquest torneig abans que per altres és justament aquesta varietat concentrada, els 32 esports que en formen part.

Perarnau destaca el producte ben cuidat que hi ha darrere d'aquesta competició quadriennal: "L'atractiu especial dels Jocs potser és el llegat més important que s’ha sabut mantenir en cada edició. Aquest atractiu és una barreja de mística, simbolisme, iconicitat i bons escenaris, tant estèticament com competitivament". En els Jocs de París, la trencadora cerimònia inaugural al riu Sena va ser una demostració que immediatament es va convertir en icònica. Cada quatre anys, els símbols es reconeixen a l’instant: el peveter, el foc, les medalles. Fins i tot els dissenys que es creen per representar totes les modalitats esportives formen part de l’imaginari col·lectiu.

"Els Jocs no han sigut mai una cosa neutra i neta"

José Mansilla, antropòleg, lliga aquest producte i la seva publicitat a la preservació del que suposadament simbolitza l’esperit olímpic. "Els Jocs són l'última connexió que tenim amb una sèrie de valors propis de la modernitat i la Il·lustració, uns ideals que s’allunyen del capitalisme més individualista: el progrés, l’avenç conjunt, construir un món millor", diu. Destaca que, tot i que es tracta d’una competició, cada quatre anys, durant uns dies, sembla que es convingui una treva arreu del món. Una treva que no és real: "Encara no ens ha caigut la careta del que signifiquen els Jocs des del punt de vista capitalista. Molta gent encara es deixa portar per aquest romanticisme, tot i que els Jocs no han sigut mai una cosa neutra i neta".

Perarnau hi afegeix que fa anys que l’esport és un afer totalment professional, però l’organització d’aquest torneig ha sabut mantenir l’aparença i posar el focus en la medalla per davant dels diners que hi ha al darrere. El Pablo és ben conscient d’aquesta realitat, però confessa que gaudeix els Jocs d’una manera ingènua i utòpica: "Vull pensar que encara hi ha un esperit olímpic en què s’ajunten una gran quantitat de països en un context pacífic. Em sembla el contrari dels conflictes bèl·lics que estan tan presents ara i sempre. És un dels pocs escenaris en què les banderes no representen el que acostumen a representar".

El Jan (22), seguidor dels Jocs però no d’altres esdeveniments esportius, no dona suport a cap participant en concret. S’alegra quan Katie Ledecky ho guanya tot en natació o quan Simone Biles ho fa en gimnàstica. "M’emociona veure que l'atleta ha fet realitat el seu somni, que puja al podi després de quatre anys de sacrifici i preparació per a aquest moment", comenta. Un dels factors clau per entendre l’èxit generalitzat dels Jocs Olímpics és la connexió de la població amb els protagonistes. Les històries de superació com la lluita de Simone Biles per la salut mental o la de qualsevol esportista per estar entre els millors del món ens fan establir-hi un vincle.

Els Jocs Olímpics com a reflex de la societat

"Encara que no t’agradi el bàdminton, la lesió de l'andalusa Carolina Marín a les portes de la final t’afecta. Això pot crear una afinitat que està relacionada amb un element personal teu, si bé és una cosa momentània", descriu Mansilla. L’antropòleg també considera que la joventut dels atletes hi juga un paper rellevant, perquè provoca una certa tendresa. Quan segueix les competicions olímpiques, el Pablo mira alguns esports que practicava de jove: "Em fa reconnectar amb temps passats i en gaudeixo molt".

Els Jocs Olímpics també són un escenari en què es reflecteixen algunes de les lluites, els avenços i els conflictes de la societat. L’edició de París és la primera amb una paritat absoluta entre atletes masculins i femenins: hi participen 5.250 dones i 5.250 homes. D’altra banda, s’estan vivint diverses polèmiques per qüestions de gènere i de transfòbia, com ara les crítiques que va rebre la boxejadora algeriana Imane Khelif. La Sara, una altra seguidora dels Jocs però no d’altres competicions, també emfatitza la importància de la presència de nacionalitats habitualment menys representades. "M’interessa que es presentin països dels quals no sents parlar gaire sovint i que apareguin persones talentoses d’aquests països. Generalment, als mitjans sempre se’ns mostren persones europees o estatunidenques en aquests contextos", valora.

Finalment, la competició olímpica és una excusa per trobar-se. Des de Londres 2012, el Jan ha vist totes les edicions amb la seva família. Al Pablo li agrada compartir-ho amb la seva filla: "Amb ella vaig veure el salt d’Armand Duplantis. Va ser una estona molt divertida, observant plegats aquella fita, amb tot l’estadi pendent només d’aquella única prova". "Els Jocs són un tema de conversa", conclou Mansilla. Enmig de la inèrcia momentània de l’estiu, la competició, els moments de companyonia, la polèmica i les històries de superació i sacrifici ens ofereixen un lligam. Certament, el baró de Coubertin sabia que aquestes emocions ens atraparien a tots i a totes més enllà de l’estricta pràctica esportiva.