El cel de París porta el nom de Mondo Duplantis

Enviat especial a ParísNo és fàcil arribar als Jocs Olímpics i jugar sol. Armand Mondo Duplantis (Lafayette, Estats Units, 1999) ja s'hi ha acostumat, els darrers anys. El suec en porta uns quants dominant el salt de perxa amb una superioritat insultant. No li importa gaire anar a la seva. En una nit per recordar, ha establert un nou rècord mundial de salt de perxa amb sis metres i 25 centímetres, i ha superat així la seva anterior marca, superant-se a ell mateix. Deixant clar que potser juga sol, però continua igual d'engrescat que el primer dia. A la final olímpica d’avui, en alguns moments semblava absent, com distret, assegut al banc esperant que els altres participants anessin fallant. S’ha limitat a fer tres salts de protocol a 5,80, 5,90 i 6 metres, conscient que el seu repte era intentar batre el seu propi rècord mundial al millor escenari possible. Anava mirant com els altres fallaven, com un jubilat mirant unes obres. Sabia que el seu repte començava quan els altres ja portessin xandall.

Fill d’un saltador de perxa nord-americà de Louisiana, terra on hi ha molts cognoms francesos com el seu perquè va formar part de l'Imperi Francès, i una atleta sueca, el Mondo s'ha convertit en tot just el segon atleta de la història a guanyar per segon cop l’or en salt de perxa, igualant el nord-americà Bob Richards, que ho va fer el 1952 i el 1956, abans de fer-se pastor protestant i intentar ser president dels Estats Units amb un partit polític que feia una mica de tuf de racisme. Per sort Richards no era tan bo com amb la perxa.

El Mondo ha aconseguit allò que ni el llegendari Serguei Bubka va aconseguir, ja que l’ucraïnès que va dominar aquest esport durant més d'una dècada va guanyar l’or el 1988 com a soviètic, però va fallar sorprenentment a Barcelona el 1992 quan tothom donava per fet que s’imposaria. El suec no ha ofert cap mena de dubtes, en el seu segon periple olímpic. Amb la seva cara de poeta francès despistat, amb el posat d’aquells nens que juguen sols al pati perquè tenen un gran món interior, ja era campió olímpic amb tot just tres salts. El nord-americà Sam Kendricks i el grec Emmanouil Karalis han intentat sense sort superar els sis metres, sota la mirada del suec. No ho han aconseguit, i han reservat una plaça al podi al costat d’un Duplantis que, ara sí, podia atacar el rècord olímpic, en mans del brasiler Thiago Braz des del 2016 amb sis metres i tres centímetres. El suec ha esperat el final dels 800 metres femenins, mirant amb atenció la darrera recta, per primer cop ha demanat ajuda als 70.000 aficionats marcant un ritme amb les mans i en el seu quart salt, ha establert un nou rècord olímpic amb 6,10. Portava quatre salts i ja havia fet història.

Arribats aquí, tocava intentar batre el seu propi rècord mundial, els 6,24 establers a Xiamen, a la Xina, l'abril passat. A la primera, no ho ha aconseguit. Al caure, ha deixat anar una rialla, ja que sabia que ho tenia ben a prop. Abans de provar-ho per segon cop, ha esperat veient la cerimònia d'entrega de medalles dels 100 metres, amb Noah Lyles dalt del podi. De lluny s'ho mirava, concentrat. Al segon, tampoc. La resta de finalistes seguien a la pista, animant com si fossin admiradors, pendents del suec. Ha estat bonic veure tots els rivals al seu costat, animant-lo. I han embogit quan, al tercer intent, ho ha aconseguit.

Des que va irrompre amb força el 2015, quan estudiant als Estats Units va començar a batre rècords, Duplantis s'ha convertit en un dels millors esportistes del planeta. Un home que, de manera un xic sorprenent per a molts, va escollir competir com a suec, malgrat no haver-hi viscut mai i tenir, fins fa poc, un domini de la llengua sueca limitat. Els genis ja les tenen aquestes coses, van a la seva. Ell va escollir ser suec. Ell va escollir volar. I quin lloc per fer-ho, el cel de París. Només té 24 anys i no pot parar de batre rècords. Qui sap on deu tenir el límit, el Mondo.

Final calent als 5.000 metres femenins

A la resta de la jornada d'atletisme es va veure una preciosa final dels 5.000 metres femenins, amb la neerlandesa Sifan Hassan, que havia arribat a París disposada a aconseguir els títols olímpics dels 5.000, els10.000 i la marató, quedant-se amb la medalla de bronze. Una final calenta, ja que la plusmarquista mundial, la keniana, Faith Kipyegon va ser inicialment desqualificada per cops de colze. Posteriorment, va ser perdonada, recuperant la plata. El triomf se'l va emportar la keniana Beatrice Chebet, que va avançar quan faltaven cinquanta metres la seva compatriota. L'or olímpic en disc femení el va retenir la nord-americana Valarie Allman, brillant amb un millor llançament de 69,50 en el quart intent, per davant de la xinesa Bin Feng i la croata Sandra Elkasevic amb 67,51.