Una marató plena de llàgrimes: per la guanyadora i per la darrera classificada

Enviat especial a ParísA les onze de la nit de dissabte, les terrasses de París estaven plenes. Mentre uns prenien vi deixant-se veure i mirant els altres, per davant començava a passar un munt de gent vestida d'esport i amb dorsal. Els organitzadors dels Jocs, entestats en fer que aquests fossin uns Jocs prou oberts a la gent, havien organitzat de matinada una marató per a qui volgués apuntar-se al mateix recorregut de la prova olímpica. Es feia de nit, per evitar la calor i per aprofitar el circuit, que passava per llocs emblemàtics. Sortia de l'ajuntament, anava fins a Versalles i tornava per acabar als Invalides. Va ser una gran festa, plena de gent i amb el català Àlex Roca, un atleta amb una discapacitat del 76%, acabant la prova. Més de 20.000 persones hi van prendre part.

Era la darrera nit olímpica. La nit de diumenge a dilluns, ja tot hauria acabat. Molts visitants van allargar la nit i, quan alguns dels corredors populars acabaven la prova, ja començava a arribar gent per agafar lloc i veure la marató femenina. Els que van trobar lloc al final van poder veure en directe una de les imatges dels Jocs, en els metres finals de la prova, quan la neerlandesa d'origen etíop Sifan Hassan va guanyar amb un nou rècord olímpic (2 hores 22 minuts i 55 segons). Una gesta de Hassan, que arribava a París amb l'objectiu de defensar els seus títols olímpics de 5.000 i 10.000 metres, però afegint-hi la marató a la recerca del triplet de medalles del fons, fita aconseguida fa 72 anys pel txec Emil Zatopek. Hassan no va poder revalidar l'or als 5.000 i els 10.000, en què es va emportar dos bronzes, però sí que va ser la millor en la marató, tot i fer-la menys de 35 hores després de la final dels 10.000 metres.

La cursa, amb prou calor i molta humitat, no era ideal per batre rècords, ja que en el quilòmetre 30 tenia una rampa d'un pendent del 13% que feia molt de mal a les cames de les corredores. I, de fet, després d'aquest mur va quedar al capdavant un grup amb Hassan, les etíops Tigist Assefa i Amane Beriso Shankule i les kenyanes Sharon Lokedi i Hellen Obiri. La japonesa Yuka Suzuki va intentar seguir-los el ritme, sense sort. De mica en mica, totes van anar perdent pistonada i van deixar la cursa en un duel final apassionant entre la propietària del rècord del món, Tigist Assefa, i Hassan. Totes dues van fer una esprintada final, gairebé topant, com si no portessin 42 quilòmetres a les cames. Al final, la neerlandesa va guanyar el seu tercer or olímpic. Assefa va ser plata i la kenyana Hellen Obiri, bronze.

Dues hores després, per cert, arribava Kinzang Lhamo, la darrera classificada. L'atleta de Bhutan, afectada per la calor, necessitava caminar en alguns trams. L'afició present, al veure-la patir, va començar a animar-la. A mesura que anava avançant, més i més gent anava seguint el seu ritme i li llançava missatges d'ànims. Molts espectadors van decidir quedar-se per veure-la arribar, per acompanyar-la. Ella, com Àlex Roca o Sifan Hassan, va obtenir la seva victòria. I milers de persones que hores abans ni sabien que existia la Kinzang van gaudir al veure-la travessar la línia d'arribada. Són moments màgics que els Jocs Olímpics creen.