"'M'agrada la sensació de volar, soc lliure quan volo"

Esplugues de Llobregat"M’agrada volar", diu l’Alba. I somriu. "Sí, la sensació de volar m’agrada molt. Soc lliure quan volo", explica. I quan la veus entrenar-se la veus volar. Encara fa calor quan Alba Petisco (Sant Joan Despí, 2003) arriba al Complex Municipal Les Moreres, al nord d’Esplugues de Llobregat. Un racó tranquil, preciós, just al costat del monestir de Santa Maria de Montsió i l’Espai Corberó. Aquí té la seu el CGE Les Moreres, on l’Alba saluda tothom. Ella és la gimnasta que ha arribat més lluny d’un club que fa anys que treballa amb centenars de nenes. "Ara tenim aquesta instal·lació que és una meravella, però els primers anys ens entrenàvem en una vella fàbrica amb sostre d’uralita, era una realitat diferent", explica Emma Miralles, que porta la comunicació del club i, per descomptat, també ha competit com a gimnasta. De la llavor d’un grup d’entusiastes de l’esport han sorgit gimnastes de primer nivell. I l’Alba és qui més camí ha fet.

Dins del gimnàs, l’Alba mira com les seves companyes de club s'entrenen. Ella s’ho pren amb calma, ha vingut per estirar les cames després de classificar-se per als seus segons Jocs Olímpics. Aquest estiu, a París, repetirà. Només té 20 anys i ja s’ha classificat dos cops per a uns Jocs. "A la gimnàstica les esportistes no tenim una carrera gaire llarga, normalment. Sempre som joves", explica. Les gimnastes viuen de pressa. Quan són petites ja competeixen i quan són adultes, si tenen prou nivell, són olímpiques. "Després moltes es retiren joves. Els homes triguen més, potser pel seu cos, que els exigeix ser menys flexibles, qui sap. Jo no sé què passarà amb mi, ara disfruto del moment", diu mig tímida. Amb 20 anys, l’Alba ja tindrà dos Jocs i haurà fet dos pregons. A Esplugues de Llobregat i a Villarino de los Aires, a Salamanca, on té les arrels la família i on intenta desconnectar quan pot. Ara ho té fàcil per anar-hi, ja que s'entrena al CAR de Madrid, on passa la major part de l’any. A Esplugues hi torna quan pot i sempre apareix pel gimnàs del CGE Les Moreres.

Quan era petita, l’Alba era hiperactiva. "Sí, no parava quieta. Es veu que era pitjor que ara, corria amunt i avall", recorda. Així que els pares van començar a buscar activitats extraescolars per a ella. "I una mare d'una de les meves amigues li va dir, escolta, que hi ha un club de gimnàstica aquí al costat. I un dia vam anar-hi amb el meu pare, tots dos en bicicleta. Jo tenia cinc anys, no ho recordo, la veritat. Els pares diuen que em vaig quedar amb la boca oberta en veure el que feien les noies. Era a l’antic gimnàs, el que era una nau industrial. I mira, així va començar tot. Com un joc. I de mica en mica van anar sortint competicions, algunes internacionals, a França, Hamburg... amb 12 o 13 anys vaig veure que podia fer carrera", recorda.

I sí, faria carrera. Amb 15 va guanyar l’or per equips als Jocs Olímpics de la Joventut a Buenos Aires, una ciutat de la qual va enamorar-se i on somia tornar de vacances. I després va arribar el gran salt endavant: els Jocs Olímpics, quan va ser seleccionada dins de l’equip espanyol que va anar a Tòquio el 2021, on acabarien en la dotzena posició, fora de la final. Ser-hi ja va ser un èxit, ja que l’equip femení espanyol no participava en uns Jocs des de l’any 2004. En el concurs individual, l’Alba va acabar en la 57a posició. "Jo era molt jove, va anar molt de pressa. Algunes gimnastes s’havien retirat, d'altres es van lesionar. Va arribar la pandèmia. Va ser una època fotuda, de canvis, però vaja, vaig acabar entrant als Jocs de Tòquio". Sí, els Jocs de la pandèmia. "En tinc un record agredolç. Era un somni fet realitat, però estrany a la vegada. Sense espectadors, amb tantes mesures de seguretat. Les veteranes m’explicaven com eren uns Jocs amb espectadors i feia una mica d’enveja, la veritat. Així que vaig començar a pensar en París. Soc molt competitiva i tenia clar que volia ser-hi. La meva família podrà venir, hi haurà gent... Tenia clar el que volia".

Per ser a París calia competir als Mundials d’Anvers d’aquest any. "Com et deia, soc molt competitiva. Puc estar nerviosa abans, però un cop toca competir estic centrada. No tinc cap ritual. Visualitzo els meus exercicis i ja està, ho he estat fent durant molts anys i sé que els puc fer perfectament. El primer Mundial on vaig ser, el 2019, va ser diferent, ja que era jove. Ara he vist un canvi, estava més nerviosa, sabia que s’esperava més de mi. Sentia responsabilitat", diu. A l’exercici de terra, el seu preferit, és tot potència. A la barra, el que menys li agrada, a vegades aconsegueix els millors resultats. "A terra et sents més lliure. La barra és molt estreta, cal més concentració. Costa, eh? Però diuen que hi tinc traça", explica. Als Mundials de Bèlgica, però, Espanya va quedar-se fora dels Jocs per equips. Un cop dur, ja que si l’equip es classifica les seves gimnastes també entren al concurs individual. Ella va aconseguir plaça gràcies a la 36a posició general a nivell individual, amb 50,965 punts. En teoria només es classificaven per a París les primeres 14 classificades, però calia descomptar totes les que també obtenien plaça per equips. I així hi va poder entrar, com a única espanyola en el concurs general. A més, l’andalusa Ana Pérez serà al concurs de la barra fixa.

"Simone Biles ha tornat millor que abans"

Als Mundials d’Anvers, no cal dir-ho, totes les mirades se les va endur Simone Biles, que va tornar a la competició després de tres anys retirada i va obtenir quatre medalles d’or i una plata i va fer un salt mai vist abans, que passa a portar el seu nom. "Ha tornat millor que abans, diria. És increïble, té molt de mèrit. Si pensem per tot el que ha passat, els debats que es van fer, la pressió... Ella ha aconseguit que es parli de la salut mental, el que ha fet té molt valor. I sabent que tothom et mira, torna així. Impressiona", diu sobre la nord-americana.

L’Alba, que compagina l’esport amb un mòdul d’informàtica, començarà a pensar en París ben aviat, després d’unes setmanes de descans per gaudir de tot el que ha aconseguit després d’uns anys en què no tot ha estat fàcil, ja que el 2022 va haver de parar durant un període llarg de temps quan li van treure un quist ossi al taló. "Em van operar després de l'Europeu, i tot i que volia anar al Mundial no em van deixar. Em van dir que no, perquè no sabien com aniria l’operació. Va anar bé, però no va ser fàcil estar tant de temps sense poder competir i entrenar-me. Vaig quedar-me sense ungles", bromeja.

Necessita entrenar-se, saltar i volar. Sap que les carreres de les gimnastes no són gaire llargues. I que el camí costa, com va voler recordar quan va fer el pregó de les festes d'Esplugues. "En un any en què he estat campiona d’Espanya absoluta en individual i per equips, he de reivindicar el sacrifici i la constància de la dona dins del món de l’esport de competició, que la lluita per la igualtat doni oportunitats, treballant fort per conquistar títols esportius, sense el reconeixement que tindríem si fóssim homes. Espero ajudar amb la meva experiència i dedicació a la gimnàstica a tot el col·lectiu de dones i nenes que es volen dedicar professionalment a l’esport i fer visible en la seva expressió totes les dificultats i l'esforç extra per tirar endavant les seves carreres esportives”, va reivindicar.

Mai saps què t'espera, en el futur, però l'Alba sí que sap com li agradaria que fos. I tot i que encara no ha anat a París, ja explica quina una en té al cap: "Vull anar als Jocs de Los Angeles el 2028". Competitiva com és, segur que tindrà opcions.