L'estiu en què tots els homes volien ser com Mark Spitz

Barcelona"Vaig trigar sis mesos a fer-me créixer el bigoti. No m'agradava com em quedava, però l'entrenador em deia que havia d'espantar els rivals, que havia de semblar el gran heroi americà. Així que vaig saltar a la piscina a les proves de classificació per ser als Jocs Olímpics amb aquell maleït bigoti", recorda Mark Spitz. Ara fa 50 anys el nedador nord-americà va esdevenir el culpable que milions d'homes es deixessin bigoti. "Sí, sí, milions. Va ser una bogeria", admet l'esportista, que ha tornat a Munic aquests dies per recordar la seva fita durant els Jocs del 1972, quan va ser el primer home capaç de guanyar set medalles d'or en una mateixa cita olímpica. Anys més tard el superaria Michael Phelps. "Per sort, sense bigoti", bromejava Spitz en una trobada amb la premsa.

El bigoti, el famós bigoti. Mark Spitz venia de decepcionar als Jocs Olímpics del 1968 a Mèxic, quan malgrat tenir dos rècords mundials en el seu poder no va guanyar cap medalla d'or individual. Van caure una plata i un bronze, i dues medalles d'or en relleus. El que era un somni per a qualsevol mortal era una decepció per al jove californià. Així que va canviar d'entrenador i va marxar a treballar a la Universitat d'Indiana amb James Counsilman, un paio dur que havia estat pilot de bombarders a la Segona Guerra Mundial. Amb Counsilman, Spitz va patir a la piscina. I es va deixar el bigoti. "La idea era afaitar-me just després dels trials, però vaig veure que tothom parlava del bigoti. Així que formava part de la imatge que tenien de mi els rivals que no podien derrotar-me. El primer dia que vaig entrenar a Munic, vaig voler conèixer la piscina arribant quan tenien torn d'entrenament els soviètics. Van deixar-me nedar per un carril lateral i, al sortir, tots miraven el bigoti, mig amb sorpresa, mig amb rialles. Així que vaig decidir que nedaria cada dia amb el bigoti. Saps què? Un any més tard, tots els nedadors soviètics portaven bigoti". Ell ja no en portava. Només el tornaria a portar quan signava contractes de publicitat de marques d'espuma d'afaitar. El 1972 Mark Spitz va convertir-se en un dels homes més famosos del món gràcies a les set medalles d'or, totes amb rècord mundial. A tot arreu, de la Costa Brava al Japó, els homes volien portar el banyador eslip, el bigoti i assemblar-se a Spitz. Qui nedava bé, per descomptat, era "tot un Mark Spitz". I això malgrat que el nedador, després de les seves 7 medalles als Jocs del 1972, va decidir retirar-se de la competició. Només tenia 22 anys.

"Jo només era un noi ordinari que es va entrenar molt. I durant una setmana concreta de la meva vida, vaig fer coses extraordinàries", explicava mig emocionat en un documental gravat pel Comitè Olímpic Internacional (COI) aquests dies. I quina setmana, aquella. En plena Guerra Freda, quan qualsevol competició on apareixien nord-americans i soviètics era molt més que una competició. Van ser els Jocs Olímpics de la famosa final del torneig de bàsquet masculí, quan els soviètics van imposar-se en l'últim segon en un final caòtic, on va caldre repetir les últimes jugades, on els cronòmetres s'aturaven quan no tocava, on van haver-hi cops de puny. Els Jocs Olímpics que van arribar per primer cop en color a moltes llars del planeta gràcies a les noves televisions. Els Jocs de Mark Spitz. I sí, també els Jocs de la tragèdia, ja que van ser els de l'atac d'un comando palestí a la Vila Olímpica, on van segrestar membres de la delegació olímpica d'Israel per demanar l'alliberament de més de 250 presoners palestins. Va acabar en una massacre, amb 17 morts, 11 dels quals esportistes o àrbitres de la delegació israeliana, a més de cinc palestins i un policia alemany. Quan es va produir l'atac, Spitz ja havia guanyat les set medalles d'or i es passejava per la capital bavaresa amb un somriure d'orella a orella, gaudint de la fama. "Al despertar-me aquell dia vaig descobrir què estava passant. En pocs minuts tenia el canceller alemany a la meva habitació, explicant-me que m'havien d'enviar lluny de Munic", recorda. El van enviar ràpid a Londres envoltant de grans mesures de seguretat, ja que Mark Spitz és jueu. I se sospitava que també podia ser objectiu dels terroristes.

Una infància entre onades

Fa pocs anys Spitz va voltar per poblets d'Hongria acompanyat d'un historiador per trobar els poblets on havien nascut els seus avantpassats per part de mare. Una branca de la família havia arribat als Estats Units a finals del segle XIX provinent d'Hongria; la segona, poc després fugint dels pogroms contra els jueus a l'Imperi Rus. Els seus pares s'havien casat en una sinagoga del sud de Manhattan, quan als pisos hi vivien més de 15 persones, atapeïdes, i es parlava tant ídix com anglès. Una generació que va treballar de valent per guanyar-se una nova vida, en aquest cas a l'altra banda del país, a Califòrnia, on el pare va trobar feina com a gestor d'una fàbrica d'acer. Els Spitz van marxar a viure a la ciutat de Modesto, on va néixer el Mark. I després a Hawaii, on mentre el pare continuava fent hores a les oficines de les fàbriques el nen es criava nedant entre onades gegants envoltat de taules de surf. "Em feia patir, semblava un nen suïcida que corria per entrar a l'aigua en llocs on no es posaven els adults. Jo anava darrere seu com podia", recordava la mare. El menut estava destinat a nedar. Quan Spitz no tenia ni 8 anys, però, la família tornaria a Califòrnia, però a una ciutat lluny del mar, Sacramento. Així que van apuntar el nen al club de natació local, on va conèixer l'entrenador Sherm Chavoor, el primer que va entendre el potencial del marrec i el va portar a competicions estatals quan tot just tenia 10 anys. Les va guanyar, per descomptat.

Mark Spitz es va convertir en un secret mal guardat a les piscines nord-americanes, a mesura que establia nous rècords tant locals com mundials en categories inferiors. No tenia rival. La seva primera experiència en un torneig absolut arribaria el 1965, quan tenia 15 anys i el van convocar per anar als Jocs Macabeus, uns Jocs Olímpics per a atletes de confessió jueva que encara existeixen. Aquell any es feien a Tel-Aviv, on aquell nano prim va derrotar tots els adults que s'hi va trobar i va guanyar quatre medalles d'or. Als Jocs Panamericans del 1967 ja van ser cinc, les medalles d'or. Tenia 17 anys i ja va aconseguir els primers rècords mundials, motiu pel qual era el gran favorit als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. Però no se'n va sortir. "La lliçó que vaig aprendre a Mèxic va ser que el meu destí no era una qüestió de sort, sinó de les decisions que jo mateix prenia. El que passés no seria per accident, sinó per la meva determinació", defensa Spitz, que ara té 72 anys. "Crec que els esportistes que hem tingut molt èxit als Jocs Olímpics no és perquè no sentim la pressió, sinó perquè sabem posar-la al lloc adequat. A Mèxic, no vaig saber competir bé, estava nerviós, el cos no responia". Tenia 18 anys, era normal.

Quatre anys més tard, sempre acompanyat per Sherm Chavoor, que era el seu entrenador personal, i gràcies a la feina feta amb Counsilman, Spitz arribava als Jocs de Munic de nou com a gran favorit. "Tenia el rècord del món de les meves quatre proves individuals. Amb els tres relleus, era possible que guanyés set medalles d'or. Les expectatives eren immenses. Però quan va arribar la meva primera prova, els 200 papallona, vaig tenir visions del que havia passat a Mèxic. Va ser com una pel·lícula, un flaix, una imatge darrere l'altra, bum, bum, bum. Així que vaig buscar una imatge diferent, recordant un entrenament a Sacramento dues setmanes abans dels trials, en què vaig batre el rècord mundial. Em vaig construir la meva confiança tornant a aquella piscina d'entrenament. La vaig visualitzar, m'hi vaig transportar. El meu cervell no era a Munic, era a Sacramento. Després de guanyar el primer or, no em feia por res". I van arribar sis medalles més.

Spitz estava tan encaparrat en guanyar, que després de cadascun dels seus triomfs la seva única obsessió era beure aigua sense parar per poder passar aviat el control antidopatge i marxar a descansar per a la prova següent. L'alegria per cada medalla li durava pocs minuts, ja que sempre hi havia un nou repte. Un d'ells, però, gairebé va caure, ja que un cop tenia cinc medalles d'or va meditar renunciar als 100 metres lliure, la distància en què tenia menys marge d'avantatge sobre els seus rivals. Els seus entrenadors el van convèncer que, malgrat els resultats previs, només amb una victòria a la prova reina seria reconegut com el més ràpid de la història. El van punxar. I amb l'orgull ferit, també va batre aquest rècord mundial. Tan obsessionat estava en guanyar, que ni tan sols va acabar de gaudir la setena medalla, que va arribar en el relleu 4x100, ja que el van designar per nedar en estil papallona, en el tercer relleu. "Jo volia ser l'últim, per ser qui guanyava l'or. Però amb el temps vaig veure que era la decisió correcta, així es garantia el triomf. Però en aquell moment jo estava en un altre món", admet. Tant, que abans de nedar la final dels 100 lliures li va dir a un company d'equip que el va veure capficat: "Si guanyo sis medalles d'or en sis proves, seré un triomfador. Si guanyo sis medalles en set proves, seré un fracassat".

El món va rendir-se als seus peus, però ell va entendre que viure així no era una bona idea. "El que em feia més mal era no tenir temps de gaudir-ho mentre estava passant. No podia. Si ho hagués fet, si hagués intentat ser un espectador del meu propi espectacle, no hauria guanyat, ja que és el que va passar a Mèxic el 1968, que hi vaig arribar pensant en gaudir-ho i després no vaig competir bé. El 1972 no vaig gaudir-ho, però estava tan ben preparat que no vaig fallar". Spitz s'havia convertit en una de les persones més famoses del món. Tot el que feia era analitzat. Quan va pujar al podi per rebre una medalla descalç, amb les sabatilles penjant dels dits de la mà, va ser acusat de fer publicitat encoberta de la marca de les sabatilles, Adidas. Ell ho va negar. "Havien reduït a cinc minuts el temps d'anar a la cerimònia de lliurament de medalles i amb prou feines vaig tenir temps de vestir-me. No em vaig poder cordar la cremallera dels pantalons ni posar-me les sabatilles. Ningú em pagava, eren les sabatilles que m'havia comprat quatre anys abans en una botiga de Califòrnia. Eren les meves sabatilles de la sort. Va ser de bona fe, però la controvèrsia em va causar molt estrès", explica.

Després de les set medalles i set rècords del món, el seu pare li va recordar a la piscina de Munic que no podia deixar que l'èxit li pugés al cap: "Em va voler recordar que continuava sent una persona normal, que no era especial. I era veritat". Així que va prendre la decisió de deixar-ho després d'aquells dies en què havia tocat el cel, però en què també havia acabat rodejat de marines nord-americans escoltant-lo lluny dels Jocs Olímpics. Spitz va aguantar els fotògrafs perseguint-lo els anys següents, quan anava a la universitat per estudiar, quan feia d'entrenador o quan anava a actes comercials. No va voler competir mai més, tot i que el 1992 va acceptar una juguesca d'un director de cinema: si es classificava per als Jocs Olímpics de Barcelona amb 41 anys, guanyaria un milió d'euros. Spitz va tornar a entrenar-se i va quedar fora dels Jocs per menys de dos segons, amb una marca que sí que li hauria permès ser a Barcelona en altres països. Als Estats Units, on el nivell era el més alt, no.