Julien Alfred, de Saint Lucia, deixa amb un pam de nas les nord-americanes als 100 metres
La jove caribenya dona la sorpresa guanyant la final sota la pluja i evita el primer triomf dels Estats Units en més de 25 anys
Enviat especial a ParísLa màgia de l’esport és que no importa on hagis nascut. No importa si has nascut en un palau o en una casa de fang, si has nascut en una ciutat de milions d’habitants o en un poble. Potser, amb sort i molta feina, t’esperarà la glòria olímpica. Sota la pluja del nord de París, Julien Alfred es va presentar en societat per perpetuar el domini caribeny en la velocitat. Dia de festa grossa, a Saint Lucia, la preciosa illa del Carib on es parla crioll. I on sota l’ombra dels Pitons, les precioses muntanyes que cauen directes al mar, els joves solen jugar a criquet. Amb 23 anys, la velocista caribenya es va encarregar de deixar amb un pam de nas, de nou, l’atletisme dels Estats Units. Amb uns últims 50 metres volcànics, com la seva illa, Alfred es va coronar campiona dels 100 metres femenins per davant de les grans favorites nord-americanes.
París era la cita en què els nord-americans havien de recuperar el control de la velocitat, però la primera jornada va ser tràgica. Per començar els neerlandesos els van pispar l’or al relleu 4x400 mixtos gràcies a una última volta èpica de Femke Bol. Després semblava que els tocaria cantar victòria als 100 metres, especialment després de saber, a les semifinals, que es retirava per una lesió la gran campiona jamaicana, Shelly-Ann Fraser-Pryce. Or el 2008 i el 2012, plata el 2020 i bronze el 2016 no es va poder acomiadar, amb 37 anys, de la pista com volia. Tot i la presència de Tia Clayton a la final, Jamaica estava destinada a entregar la corona després de quatre ors consecutius, ja que el 2016 i el 2020 havia guanyat Elaine Thompson-Herah. Jamaica cedia el pas, però el Carib no.
La nord-americana Sha’Carri Richardson, que es va perdre els anteriors Jocs per culpa d’un positiu per marihuana, sabia que era la seva gran oportunitat per donar-li als Estats Units el primer or en els 100 metres femenins des de Gail Devers el 1996, ja que el 2000 va guanyar Marion Jones, que ha admès haver-se dopat. Però Richardson va anar sempre per darrere de l’explosiva Alfred. I el màxim que va aconseguir va ser fer-se amb la plata amb un temps de 10.87, per davant de la seva compatriota Melissa Jefferson (10.92). La caribenya, amb un temps de 10.72, que és la seva millor marca personal, feia temps que anava aconseguint bons resultats en torneigs al Carib, però no era favorita. Nascuda a Ciceron, un barri de la capital, Castries, fa uns anys va marxar als Estats Units reclutada per la universitat de Texas, on ja havia acabat els seus estudis. Aquest any havia anat superant la seva pròpia marca personal un cop i un altre, però sempre quedava lluny dels temps que estava fent Richardson, que semblava destinada a trobar la redempció dels seus errors del passat a un estadi de Saint-Denis ple de gom a gom.
Però a les graderies d'aquest estadi, les poques persones de Saint Lucia que hi havia van ser les que van fer festa grossa. Ells, que parlen una llengua plena de paraules franceses, record de quan van formar part de l’Imperi Francès, tot i que, després, van passar a formar part del Regne Unit. És un estat illenc del qual molts joves emigren i que tot just havia debutat als Jocs Olímpics el 1996, i encara no havia guanyat cap medalla. La primera ha estat ben sonada.A Castries, la gent va sortir al carrer per celebrar la fita d’aquesta noia que va ser descoberta, coses de la vida, per la responsable de la Biblioteca de l’escola Leon Comprehensive quan va veure que era més ràpida que els nens. Els derrotava sempre. Així va començar a entrenar fins que la mort del seu pare, que va fer que la família decidís que hauria de treballar. Però els entrenadors van demanar a la mare una darrera oportunitat. I ara és campiona olímpica amb la vuitena millor marca de tot
Festa caribenya
La festa caribenya, per cert, va ser gairebé total a Saint-Denis, ja que en el concurs de triple salt es va imposar la saltadora de Dominica, una illa veïna de Saint Lucia. Thea LaFond es va apoderar del tron de la gran Yulimar Rojas, la veneçolana absent per lesió, amb un millor salt de 15,02 metres. Aquesta també és la primera medalla de la història de Dominica. La gallega Ana Peleteiro, sisena, no va poder ratificar la seva gran temporada i es va quedar sense medalles. Al decatló masculí, un altre caribeny, Lindon Victor de Grenada, va guanyar el bronze per darrera de Markus Rooth de Noruega i l'alemany Leo Neugebauer. Sant Lucia, Dominica i Grenada, tres nacions que plegades no arriben als 400.000 habitants, van viure el seu dia de glòria.
Per als Estats Units, la ferida de la velocitat continua oberta, però no hauran d’esperar gaires hores per poder-la tancar, ja que aquest diumenge la jornada d’atletisme es tanca amb la final dels 100 masculins, en què Noah Lyles intentarà donar al seu país el primer or des d’aquell del 2004 de Justin Gatlin.
