Els dos Jocs Olímpics de Tòquio
BarcelonaQuan es van celebrar els Jocs Olímpics del 1964, jo tenia 11 anys i feia 6è de primària. Acabava de tornar a Yokohama procedent de l’illa d’Okinawa, on havia anat per la feina del meu pare i on havia passat uns sis anys. Okinawa era encara sota l’ocupació dels Estats Units. Els cotxes circulaven per la dreta i s’utilitzaven els dòlars americans. Els que veníem del Japó portàvem passaport. Sí, es respiraven encara els rastres de la Guerra del Pacífic, que va acabar el 1945.
A la nostra escola de Yokohama, no feia gaire que havien començat a servir el dinar a les escoles públiques de primària. Dinàvem als mateixos pupitres de l’aula. El mestre, a la seva taula de la mateixa aula. Les bones maneres de menjar eren prou estrictes. De mirar la televisió –que també acabava d’instal·lar-se a cada aula– mentre menjàvem, ni parlar-ne. Tanmateix, van fer una excepció durant els Jocs. Miràvem com actuaven els atletes japonesos cridant entusiasmats i, a vegades, bocabadats oblidant-nos de mastegar.
Tot era tan especial en aquells Jocs... El tren bala, anomenat Exprés de Somni, es va estrenar aquell mateix any. La xarxa d’autopistes de Tòquio va començar a funcionar aquells anys també. Moltíssims túnels per la via del tren bala van fer malbé molta natura. Les autopistes metropolitanes passaven pel mig de Tòquio i feien desaparèixer barris tradicionals. Res de tot això no importava gaire, però. Tot era per demostrar al món que el Japó s’havia recuperat dels danys de la guerra. De fet, el govern japonès va declarar el 1956 que la postguerra ja s’havia acabat. Els Jocs Olímpics eren un símbol irrefutable de la ressuscitació. Havien de ser-ho. Ens feien molta il·lusió a tots els japonesos. Era una gran festa nacional.
I els Jocs Olímpics d’ara?
Aquests Jocs eren de mal averany des del principi mateix. A l’assemblea general del Comitè Olímpic Internacional del 2013, el primer ministre Abe va declarar que la situació del Central Nuclear de Fukushima estava sota control per guanyar la votació que decidia la pròxima seu olímpica. Molts japonesos vam quedar de pedra al sentir-la. Fins i tot l’ex primer ministre Koizumi va titllar la declaració de "mentida". I no hi van faltar altres maldecaps posteriors: el problema de plagi dels logotips, el canvi total del disseny del nou estadi olímpic... i naturalment l’extrem era això del covid-19. Finalment, els Jocs del 2020 van haver de ser ajornats per un any.
Molts ens preguntem per què s’han de celebrar els Jocs ara a Tòquio. Al principi, el govern japonès volia que els Jocs fossin un símbol de la superació de la crisi de Fukushima. Ara comença a dir que seran uns Jocs simbòlics d’haver superat la pandèmia. Tanmateix, el poble sap que allò és una mentida i això ho serà aviat.
Es necessiten i es necessitaran una quantitat incalculable de diners per afrontar els problemes causats pels accidents de la Central de Fukushima, per salvar els sectors més castigats pel covid-19 –la gent que n’està patint les conseqüències– i per aixecar l’economia nacional de nou després de l’epidèmia.
El Govern ha declarat el quart estat d’emergència a Tòquio. Tots els Jocs Olímpics es realitzaran sota aquest estat. Demanen als bars i als restaurants que no serveixin begudes alcohòliques, i als majoristes, que no en venguin. I aquests sectors estan patint molt, moltíssim. Comprenen que aquesta és una mesura necessària per aturar la propagació de l’epidèmia, però els és difícil pair que, d'altra banda, se celebrin els Jocs, que aportaran segurament els riscos més grans de contagi...
No és gens estrany que més de 60% dels japonesos estiguin en contra de la celebració dels Jocs. L’ex primer ministre Abe, però, va qualificar aquests japonesos de "gent anti-Japó", molt semblant a l’expressió utilitzada durant la Segona Guerra Mundial de "traïdors de la pàtria".
És cert que no hi ha aquella il·lusió i aquell entusiasme de construir un país millor que tenien els japonesos dels 60, però no és l’única raó per la qual els Jocs actuals no poden ser una festa nacional.