Els Jocs Olímpics més estranys ens han emocionat com els d’abans

BarcelonaUn any més tard del previst, amb les graderies buides i manifestants en contra a les portes dels estadis, els Jocs Olímpics de Tòquio ja formen part del passat. Els esportistes que han sigut herois nacionals de mica en mica quedaran reduïts a estadístiques, els campions d'esports pocs seguits normalment tornaran a competir sense fer gaire soroll mediàtic i els japonesos podran respirar. Se n'han sortit prou bé, d'aquest regal enverinat. Havien de ser els Jocs del renaixement del moviment olímpic, però els coronavirus els ha convertit en un mal de queixal. Mai havia costat tant organitzar uns Jocs. Un any sencer de retard, de fet.

L'olimpisme viu atrapat dins d'aquesta dualitat. Tot el que envolta l'organització dels Jocs és dubtós. Sospites de corrupció, d'interessos econòmics i polítics, de pressions. Els japonesos s'han oposat als Jocs fins al final, però en les darreres enquestes la major part de ciutadans deien que la cita no s’hauria d’haver celebrat, però admeten que els organitzadors se n’han sortit prou bé. Han superat la prova, però sense ser la cita excepcional que el Comitè Olímpic Internacional imaginava quan va confiar als japonesos organitzar-la. La pandèmia ho ha canviat tot, però no ha pogut evitar que els Jocs fossin una realitat, tot i que alguns esportistes no han pogut ser-hi perquè han donat positiu. El darrer dia de competició, la xifra de positius a la bombolla de la Vila Olímpica era de 480, amb més de 600.000 testos realitzats. "S’ha demostrat que es podia fer, que podem sobreposar-nos", treia pit el president del COI, Thomas Bach. "Ens heu donat el millor regal, l’esperança. Ens heu inspirat i heu aconseguit unir milions de persones al voltant de l’esport. Aquests quedaran com els jocs de l’esperança i la solidaritat", va defensar en el discurs de cloenda.

La cerimònia de clausura, una mica més alegre que la d'inauguració, tanca un cicle olímpic per donar pas a un altre més curt, de tres anys, fins a la cita parisenca, quan algunes de les tendències que hem vist a Tòquio es consolidaran, com veure esports urbans i joves pujant al podi que semblen sortits de la plaça de davant del Macba de Barcelona. Nous camins explorats per un olimpisme que sap que s’ha de reformular, tot i que no canviar de tot, ja que quan arriba la cita olímpica, l’atletisme i la natació segueixen emocionant com sempre. Com pots no emocionar-te amb el ritme vertiginós d’Eliud Kipchoge per guanyar la marató o amb el triple salt de Yulimar Rojas?

Els dubtes fora de la competició han donat pas a un munt de sorpreses. En part perquè la pandèmia va canviar l’estat de forma i preparació dels atletes, en part perquè han sigut baixa algunes estrelles i en part perquè mentre els Estats Units i la Xina es barallen per dominar el medaller, estats com l’Índia, Israel o Itàlia han treballat molt bé i han sorprès en esports com l’atletisme o la gimnàstica. De fet, han guanyat alguna medalla 93 països, una xifra rècord. Alguns s’han estrenat per la porta gran, com San Marino, amb tres medalles.

La gran sorpresa, però, l’ha donat Simone Biles, la gimnasta que ho havia de guanyar tot i marxa amb dues medalles, cap d’or. Ara, marxa amb el reconeixement i respecte de tothom després de renunciar a bona part de la competició per centrar-se en la seva salut mental, ja que va perdre la capacitat de concentrar-se en els salts més complicats. Un llegat més important que els rècords, perquè ara cal preguntar-se si paga la pena destruir la joventut de molts esportistes fent-los perseguir la perfecció com si depengués d’ells l’estabilitat de tot un país.

Els Estats Units, humiliats a les curses d’atletisme, ha guanyat el medaller amb un cert regust amarg. El nedador de Florida Caeleb Dressel s’ha convertit en el nou heroi americà, amb cinc medalles d’or i un rècord mundial, emocionant, ja que sortia a competir amb la cinta de cabell d’una professora que s'havia mort de càncer. En canvi, malgrat la bona actuació de Katie Ledecky, a la piscina les australianes han reivindicat la gloriosa tradició de la natació al seu país, amb un munt de medalles guanyades per Kaylee McKeown, Ariarne Titmus i Emma McKeon.

A l’atletisme, els grans noms han sigut el de la veneçolana Yulimar Rojas al triple salt, el noruec Karsten Warholm als 400 metres tanques, l'holandesa Sifan Hassan (campiona dels 5.000 i els 10.000) i la jamaicana Elaine Thompson-Herah, reina de la velocitat amb els seus ors al 100, 200 i 4x100. Si veure jamaicans volant no sorprèn, sí que ha sigut una sorpresa l’or als 100 metres de l’italià Marcel Jacobs, que va posar la cirereta al pastís amb l’or als 4x100. L’eterna Allyson Felix, després de ser mare, ha guanyat dues medalles i ja en porta 11.

Han sigut uns Jocs sorprenents, amb les llàgrimes d’alegria de la gimnasta brasilera Rebeca Andrade o la ràbia del número 1 mundial, Novak Djokovic, en quedar-se sense medalla al tenis. Els Jocs de l’emoció del ciclista Richard Carapaz en guanyar l’or i recordar la primera bicicleta que va tenir, trobada entre la ferralla que el seu pare recollia pels carrers. Els Jocs del debut de l’escalada, l’skate i el surf, un èxit d’audiències. I un èxit de comentaris a les xarxes socials. Bon senyal. També s’ha seguit el judo, tractant-se del Japó, disciplina en què els germans Hifumi i Uta Abe van guanyar l’or el mateix dia. Mai dos germans havien guanyat una medalla cada un en proves diferents en uns mateixos Jocs, i ells ho va fer en tot just dues hores. El Japó, de fet, ha acabat tercer al medaller, amb uns resultats esportius molt bons gràcies a joves com Nishiya Momiji, una skater de 13 anys.

Els Jocs en què han participat més dones que mai, tot i que algunes hi són sempre, com l’alemanya Isabell Werth, que ja pot dir que ha guanyat l’or en sis Jocs diferents en la competició d’hípica. I també la primera esportista transgènere, l’aixecadora de pesos de Nova Zelanda Laurel Hubbard.

A Tòquio, l’esport espanyol, que esperava els segons millors resultats de la seva història, ha fet un pas endarrere en les medalles, en part per la baixa de candidats a ser campions. Tot just tres ors, cap dels quals d’un esportista català. La representació catalana, de fet, ha tornat amb actuacions magnífiques de joves que apunten a París, però amb poques medalles. No es tracta de guanyar-ne sempre, esclar. Es tracta de competir i de valorar el camí que s'ha recorregut fins a arribar a una cita que ha sigut complicada. Molts dels esportistes que sempre recordaran aquests dies a Tòquio han entrenat tancats a casa o han perdut familiars. I han fet del seu esforç un exemple en positiu de com encarar la vida. Al final, passen els anys i l’olimpisme, com l’esport en general, segueix sent una gran metàfora del nostre món. Amb les històries més emotives i també un munt de brutícia amagada sota l’estora dels despatxos. Amb esportistes que ens fan cridar com si fóssim nens petits i d’altres que no els pots ni veure. Canviaran els esports i els dissenys, però això segurament seguirà igual. Per això ens agraden tant, els Jocs.

Ara, els esportistes tenen tres anys per preparar la cita de París. La bandera olímpica ja és a les mans de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, que a la cerimònia de clausura ha donat pas a una connexió en directe on diferents músics tocaven La marsellesa. Uns al Louvre, uns altres a l’Stade de France i un tercer en una estació espacial. Com sempre, el repte és fer uns Jocs sorprenents en positiu, en espera dels entrebancs que puguin sorgir. El primer, de fet, ja ha arribat, perquè es volia desplegar una bandera gegant des de la Torre Eiffel i el vent no ha permès. París haurà de superar uns quants problemes, fins a la cita del 2024. Però quan arribi el dia de la inauguració, l’esport ens seguirà emocionant. Malgrat tot.