Hassiba Boulmerka, una medalla d'or contra el fanatisme religiós

BarcelonaEl 1991 l'algeriana Hassiba Boulmerka va guanyar la medalla d'or en la prova dels 1.500 metres del Mundial d'atletisme, al Japó. Al tornar a casa, va ser rebuda per les autoritats i per milers de persones a la capital algeriana. Tot semblava perfecte. Però a l'arribar a la seva ciutat natal, Constantina, va veure la preocupació als ulls del seu pare, un d'aquells homes treballadors que carrega els problemes sobre les espatlles per dins, sense parlar, resignat. "El primer divendres després del meu retorn, l'imam de la principal mesquita de la meva ciutat va dir en el seu sermó que jo no era musulmana, ja que corria portant un pantaló curt. Va afectar-me molt, perquè no soc gaire fanàtica, però soc musulmana. De sobte vaig adonar-me que tothom parlava de mi i el debat girava al voltant de com competia", recorda.

Ara fa 30 anys, Hassiba Boulmerka va guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona als 1.500 metres. Va fer-ho sense tapar-se el cabell i amb el pantaló curt que sempre portava. Com les seves rivals. "Llavors la situació al meu país no era fàcil. Hi havia molt fanatisme. I es va començar a parlar molt de l'exemple que jo donava. Per això vaig tenir clar que el meu triomf era un triomf de totes les dones", recorda. "Durant aquells anys, jo no vaig poder fer cap cursa a Algèria. Havia de competir i viure fora, ja que era massa perillós, estava amenaçada de mort", afegeix. Algèria estava trencada pel mig en una guerra civil cruel on els islamistes apuntaven a qui els semblava un mal exemple. I Boulmerka era un mal exemple. "Jo parlo de fanàtics, no d'islamistes, ja que l'islam és una cosa diferent. Jo crec en l'islam, per exemple. Ells creuen en el fanatisme", raona amb seguretat. És una dona amb caràcter.

Els Jocs de Barcelona del 1992 semblaven aquells de l'inici d'una era sense guerra freda, amb un planeta unit. Un miratge. Ja durant els Jocs es va bombardejar Sarajevo, hi havia guerres a Txetxènia o Moldàvia i el discurs de l'odi creixia a Ruanda. I l'islamisme s'anava fent fort. Per a Hassiba Boulmerka, aquell or va ser especial perquè el va aconseguir superant la por a ser víctima d'un atemptat. "Tenia por de ser a la meva ciutat, Constantina", recorda. Una vila fundada pels romans a l'interior del país, on amb 10 anys ella ja feia curses. La quarta de set fills d'una família progressista, Boulmerka recorda com als Jocs Olímpics del 1984 per primer cop una dona àrab va guanyar una medalla d'or olímpica, la marroquina Nawal El Moutawakel als 400 metres tanques. Al tornar a casa, El Moutawakel va ser rebuda per milers de persones i el mateix rei del Marroc. El mateix país que primer la condemnava a entrenar-se en una pista d'una escola privada perquè no veien amb bons ulls que fos atleta, ara es rendia als seus peus. I Boulmerka somiava en fer el mateix al seu país. Així que va començar a competir i a guanyar competicions locals.

L'inici de la guerra civil

La Hassiba va fer-se famosa amb el seu or en el Mundial del 1991. I va convertir-se en el centre de debat en un país que necessitava alegries. "Al tornar a Alger ens van rebre milers de persones embogides, contentes per aquella alegria", recorda, en referència a una desfilada on estava acompanyada de Noureddine Morceli, campió mundial dels 1.500 metres el 1991. Morceli no podria guanyar l'or a Barcelona en aquella cursa guanyada per Fermín Cacho. L'atleta algerià va mesurar malament les energies i va acabar setè, decebut. Però el 1991 era el rei de la distància i compartia protagonisme amb aquella jove d'ulls vius que no estava disposada a deixar-se espantar malgrat que cada cop sentia discursos amb més odi en contra seva. A finals d'aquell any 1991, el partit que havia manat sempre al país, el Front d'Alliberament Nacional, va cancel·lar les eleccions després de la primera ronda al veure el fort suport que rebien els islamistes. L'exèrcit va prendre el control del govern i va prohibir els principals partits opositors, especialment el Front Islamista. La guerra civil, que duraria fins al 1999 i deixaria més de 200.000 morts, havia començat. Boulmerka va haver de marxar a entrenar-se a Alemanya. No podia quedar-se a casa.

"Primer vaig marxar a Berlín, especialment després d'unes pintades a casa dels meus pares. La policia em va dir que anaven seriosament, que potser em matarien". A Alemanya, va avisar els seus familiars que estaria incomunicada perquè volia centrar-se en els entrenaments previs a la cita de Barcelona. No seria fins més tard que descobriria que igualment no hauria pogut parlar amb els seus pares aquells dies, ja que els islamistes van fer esclatar la central telefònica de Constantina just abans dels Jocs. Els pares, però, sí que van poder veure per televisió com el 8 d'agost del 1992 la seva filla superava a la recta final la russa Lyudmila Rogatxeva i creuava la línia d'arribada amb el dit aixecat. "Era un gest per desafiar, per deixar clar que havia guanyat malgrat les seves amenaces", admet. Al podi va plorar, emocionada pels familiars afectats per la violència i pel record d'un pare que aquells dies patiria un atac de cor. Patia massa.

Durant anys la Hassiba no va poder estar amb els seus, ja que va marxar a viure a Cuba, on el govern de Fidel Castro li va oferir refugi fins que la violència va anar baixant a Algèria. Entretant va ser campiona del món el 1995 al Mundial de Göteborg, un altre cop. Sempre, competint amb pantalons curts. "Jo crec en la lògica. Si vull anar a una mesquita em poso vel al cap, però si vull competir en uns Jocs, què hi pinta el vel? Res. Per competir, pantalons curts. Per anar a mesquita, una roba diferent. I per anar a sopar, una de diferent", explicava a la BBC fa uns anys una dona que no porta mai vel i que admet que a Barcelona va passar d'estar amb policies a sobre cada dia a deixar-se anar una mica. De fet, quan va guanyar la medalla a l'Estadi Olímpic i va voler celebrar-ho amb els altres atletes algerians, els policies que la vigilaven van rodejar-la, per si de cas. Només dins de la Vila Olímpica la situació era diferent: "Saps què recordo de Barcelona? La festa. A la Vila Olímpica hi havia molta festa", recorda. Ho necessitava, després d'haver arribat a Barcelona fent escala a Oslo per arribar per una ruta diferent, per si de cas. Durant mesos va viure sola rodejada de seguretat, fent viatges amb escales estranyes, dormint en apartaments impersonals. Boulmerka es retiraria de la competició després de no poder revalidar l'or als Jocs Olímpics d'Atlanta.

Un cop va acabar la guerra, va tornar, per cuidar el pare, que va recuperar-se de l'atac de cor. La Hassiba va emocionar-se l'any 2000 quan la compatriota Nouria Mérah-Benida, competint també amb pantalons curts i sense vel, guanyava l'or als 1.500 metres dels Jocs de Sidney. Mérah-Benida va citar Boulmerka com a gran inspiració. La gran campiona del 1992 ara compagina un càrrec al Comitè Olímpic Internacional amb la direcció d'una empresa que va crear ella mateixa que importa productes, especialment medicaments. "Tinc més dones treballant-hi que homes. I tothom cobra el mateix, en funció de la feina feta", diu orgullosa.