De La Masia al cim dels Jocs Olímpics
Espanya guanyar l'or olímpic per primer cop en 32 anys amb set catalans i protagonisme dels jugadors de La Masia
Enviat especial a ParísEspanya és un estat de futbol. La selecció masculina va guanyar la medalla d’or a París, el primer en aquest esport des d’aquell llunyà 1992 a Barcelona, i va silenciar el Parc dels Prínceps. L’equip de Santi Denia, amb set catalans a la plantilla, va imposar-se a la selecció amfitriona per 3-5 en un partit esbojarrat decidit a la pròrroga. Mai una selecció amfitriona havia perdut una final de futbol, una taca a l’expedient d’una França que, en general, cada dia es fa un bany de patriotisme al veure el munt de medalles que guanyen en altres esports. Exceptuant les derrotes al futbol i l’handbol masculí, a França les coses els van bé. A Espanya, no tant. El blaugrana Fermín, amb puntualitat suïssa cada cop que arribava dins de l’àrea, va liderar el triomf d’una selecció que, per ser massa defensiva a la segona part, gairebé acaba perdent. A la pròrroga, dos gols de Camello van dictar sentència.
Era tot just el tercer or de la delegació espanyola, ja que poc després arribaria el quart al triple salt amb Jordan Diaz. Èxits que serveixen per amagar certa decepció en una delegació estatal que s’imaginava acostant-se a les 30 medalles i potser no arribarà a les 20. La jornada d’aquest divendres, de fet, era de cares llargues al Comitè Olímpic Espanyol, al perdre opcions en diferents esports. Fermín i companyia ho van maquillar una mica. Als Jocs, Espanya mira estats com França, Itàlia o Alemanya de la mateixa manera que els alumnes més petits miren als més grans quan toca jugar al mateix pati. En el futbol, s’inverteixen els papers.
Va ser un final de temporada ideal per a joves que han vist com mai més res tornarà a ser igual. Pau Cubarsí, un dels futbolistes més jove en guanyar una medalla olímpica, o Fermín, convertit en el màxim golejadora de la història d’Espanya als Jocs. No fa gaire podien anar pel carrer tranquils i ara brillen al Barça i han guanyat un or. Cubarsí, qui va formar parella de centrals amb Eric Garcia, per davant d’un Arnau Tenas brillant sota els pals, va acabar amb una senyera celebrant-ho. I amb el braçalet de capità, el badaloní Sergio Gomez, cada més madur entenent en el joc. L’assistència del gol clau, marca de la casa d’Adrià Bernabé.
Fermín, impecable
I això que la final va començar malament per als deixebles de Santi Denia, quan una mala acció defensiva de Baena va permetre a Millot xutar com va poder. Arnau Tenas, que jugava a casa, a l’estadi del seu PSG, va cometre l’única errada en tot el partit i la França entrenada per Thierry Henry ja guanyava. Però sense fer res de l’altre món, Espanya va clavar tres mastegots als francesos, apostant més per la verticalitat que pel domini. Miranda i Sergio Gómez trobaven camp per córrer, Abel Ruiz atacava els espais i Fermín era on tocava, dins de l’àrea. Dos gols en 10 minuts van canviar l’ambient a l’estadi i, abans del descans, Baena feia l’1-3 de falta.
França va arriscar més en una segona part jugada sempre en una sola direcció. Cubarsí i Eric Garcia semblaven aguantar prou bé el joc físic local, amb pilotes centrades i moltes càrregues físiques. I quan França els superava, Arnau Tenas els tancava la porta amb grans aturades. Durant la segona part,Espanya només defensava. La feina semblava ja feta i Fermín va ser enviat a la banqueta quan faltaven 15 minuts de partit, per prioritzar defensar. No li va sortir bé la jugada a Santi Denia, ja que just després Akliouche feia el 2-3 que revolucionava l’estadi i en l’últim minut, quan Santi Denia havia passat a jugar amb tres centrals, Miranda va cometre un penal innocent, cosa que va permetre empatar a Olise. La final es decidiria a la pròrroga.
I aquí, el pes del joc el va portar de nou una França molt ofensiva i alegre, com així ho vol Thierry Henry, però que cedeix molts espais. La final l’hauria pogut guanyar qualsevol dels dos equips, ja que el futbolista del Mònaco Akliouche feia el que volia. Però seria Adrià Bernabé qui va inventar-se una assistència magnífica per a Camello, que va fer el 3 a 4. França s’hi deixaria la pell fins al final, però sense sort. I ja en el temps de descompte, de nou Camello va fer el gol de la sentència (3 a 5).
Arnau Tenas, Joan García, Pau Cubarsí, Eric Garcia, Marc Pubill, Sergio Gómez i Adrià Bernabé sempre podran dir que van guanyar un or. Costa molt, com saben altres esportistes de la delegació espanyola. Alguns d’ells han viscut un any rodó: Joan García amb un ascens a Primera amb l’Espanyol, Sergio Gómez guanyant títols amb el City, Eric Garcia brillant al Girona, Adrià pujant a la Serie A amb el Parma i Cubarsí iFermín, convertint-se en estrelles. I per posar la cirereta, una medalla d’or.
França 3-5 Espanya
- França: Restes, Sildillia (Cherki, 110'), Loic Badé, Lukeba, Truffert (Locko, 91'), Manu Koné (Magassa, 105'), Enzo Millot (Désiré Doué, 78'), Chotard (Akliouche, 52'), Michael Olise, Lacazette (Kalimuendo, 52') i Mateta.
- Espanya: Arnau Tenas, Marc Pubill (Juanlu, 72'), Eric Garcia, Pau Cubarsí, Miranda (Miguel Gutiérrez, 98'), Baena (Camello, 83'), Pablo Barrios, Aimar Oroz (Pacheco, 88'), Fermín López (Adrià Bernabé, 72'), Sergio Gómez i Abel Ruiz (Beñat Turrientes, 83').
- Gols: 1-0 Enzo Millot (11'), 1-1 Fermín (18'), 1-2 Fermín (25'), 1-3 Baena (28'), 2-3 Olise (79'), 3-3 Mateta de penal (93'), 3-4 Camello (99') i 3-5 Camello (119').
- Àrbitre: Ramon Abatti Abel (Brasil).
- Targetes grogues: Manu Koné (36'), Loic Badé (48'), Adrià Bernabé (77'), Baena (78'), Miranda (92'), Pacheco (96').
- Targetes vermelles: cap.
- Estadi: Parc dels Prínceps de París.