Els Estats Units, de dominar l'atletisme de velocitat a "fer passar vergonya a tot un país"

Barcelona"És inacceptable, ens han fet sentir vergonya". Ja se sap que a les xarxes tothom es deixa anar una mica quan toca pontificar. Però quan qui piula és Carl Lewis, cal escoltar-lo. Un dels millors atletes de tots els temps, l'home que només va ser derrotar per un Ben Johnson que feia trampa, no es va poder estar d'alçar la veu quan davant la televisió va veure com el relleu 4x100 dels Estats Units quedava fora de la final. Ja no és que no guanyin medalla, és que ara els Estats Units ni tan sols arriba a les finals, malgrat que en el seu relleu hi havia tres homes inclosos a la llista de les 10 marques més ràpides als 100 metres el 2021.

Des que el 1912 un grup de nord-americans havia fet un relleu per primer cop, només havien passat dues coses: o guanyaven la medalla d'or o eren desqualificats perquè els queia el relleu. O glòria o desqualificació. Però entrar sisens en una semifinal per darrere de xinesos, italians, ghanesos, canadencs i alemanys no s'havia vist mai. Trayvon Bromell, Fred Kerley, Ronnie Baker i Cravon Gillespie van fer passar "vergonya" a Lewis, especialment després d'un canvi de relleu entre Baker i Kerley ben dolent, ja que van necessitar tres intents per passar-se el testimoni. "Ho han fet tot malament. El sistema de passar els relleus és dolent, els atletes han corregut malament, no hi ha lideratge... És inacceptable veure aquest espectacle", deia Lewis exigint dimissions a la federació d'atletisme. "Tens pocs entrenaments per practicar, costa... no sé què ha passat", deia amb la mirada perduda Baker. "Doncs jo vaig veure una tècnica perfecta en japonesos, xinesos i italians, deu ser que entrenen més? Excuses", diria Carl Lewis hores més tard quan el van trucar d'una ràdio. Seguia enfadat.

Campions del relleu 4x100 als Jocs Olímpics en 15 ocasions, els nord-americans no guanyen aquesta prova des de l'any 2000. El 2004 van fer plata per darrere dels britànics i el 2008 van caure a semifinals en ser desqualificats perquè el testimoni els va caure. Aquell any va guanyar Trinitat i Tobago. I després? Després va arribar l'huracà Bolt. I amb ell, Jamaica va guanyar l'or en el relleu el 2012 i el 2016.

Usain Bolt, el millor velocista de tots els temps, va traslladar l'eix de la velocitat dels Estats Units al Carib guanyant l'or el 2008, el 2012 i el 2016. Els atletes nord-americans havien guanyat la prova reina 16 cops abans de l'arribada de Bolt, però ni sense el jamaicà han recuperat el tron, ja que l'italià Marcel Jacobs va ser el més ràpid. Als 200 metres, el mateix. Si els nord-americans havien guanyat 17 medalles d'or del 1896 al 2004, després dels tres ors de Bolt el 2008, el 2012 i el 2016, han vist com el canadenc Andre De Grasse els deixa amb un pam de nas el 2021. I amb els relleus, encara pitjor. Quatre jocs olímpics consecutius sense guanyar medalles d'or en la velocitat. En categoria femenina l'escenari és similar. Als 200 metres, per exemple, del 1996 al 2021 només una dona dels Estats Units ha guanyat la prova, Alysson Felix el 2012. Als 100 metres, no guanyen la prova des de l'or de Gail Devers el 1996. L'única prova on els nord-americans han resistit és el relleu 4x100 femení, prova que van guanyar el 2012 i el 2016.

"Els nord-americans se senten favorits, però si els plantes cara, els agafa el pànic", havia comentat en el passat Usain Bolt. Però sense ell, als mundials del 2019 els Estats Units van poder començar a guanyar carreres. "S'ha acabat la maledicció", li va sortir de l'ànima a Chris Coleman quan va guanyar llavors el relleu 4x100. Als mundials potser s'havia acabat, però als Jocs, segur que no. De fet, si no guanyen la medalla d'or al relleu 4x400 d'aquest dissabte, per primer cop en la història cap corredor nord-americà haurà guanyat un or. Les dones sí que ho han fet. Atletes d'altres disciplines com el llançador de pes Ryan Crouser, també. Però corredors, no.

"Sembla que aquest any arribaran medalles. Hi havia una nova generació jove que promet i Jamaica no porta un equip fort", explicava l'atleta Sydney McLaughlin, de 21 anys, en aterrar a Tòquio. I de fet, Jamaica no va classificar cap corredor per a la final dels 100 metres, tot i que sí que ha dominat en categoria femenina amb Elaine Thompson, campiona dels 100 i els 200 metres llisos. McLaughlin, però, va fer la seva feina en guanyar la medalla d'or als 400 metres tanques. I la jove de 19 anys d'origen sudanès Athing Mu, els 800 metres. McLaughlin, doncs, no es va poder estar de dir: "És magnífic ser part d'aquesta generació d'atletes que explora els seus límits, sempre més ràpid i més fort. I podrem tornar amb medalles a casa". Però poc després, la mateixa atleta descobria que una de les medalles que donava per fet que tindrien, els 110 metres tanques, no havia arribat. Grant Holloway havia fet plata per darrere del jamaicà Hansle Parchment. "No portem cap medalla en homes, oi?", es va preguntar McLaughlin en veu alta mig sorpresa. No, cap ni una. I des dels primers Jocs, el 1896, fins al 2016, com a mínim un atleta masculí dels Estats Units sempre havia guanyat una medalla d'or. L'única excepció, els Jocs de Moscou del 1980, quan van fer boicot. A Tòquio, però, encara no n'han guanyat cap, en espera de l'última oportunitat, el 4x400.

"Cal fer crítica. Potser és que les marques comercials desvien l'atenció dels nois, potser ja donaven per fet que guanyarien i no s'han adonat que hi ha competència, que cada cop més països treballen bé. Ara tens rivals d'Itàlia o Noruega, xinesos i africans que arriben forts. No pots anar per la vida pensant que ets el millor del món. O pots fer-ho quan has guanyat, però no després", deia Lewis. Sap de què parla: va guanyar 9 medalles d'or en tres Jocs diferents. Ell sí que va regnar.