L'escalada esportiva arriba al cim de l'olimpisme

BarcelonaL'escalada esportiva serà tan breu com intensa als Jocs Olímpics de Tòquio. La primera jornada masculina serà el dimarts 3, i la femenina, dimecres 4. Dijous 5 un home serà el primer campió olímpic en aquesta disciplina, mentre que divendres 6 serà coronada la primera dona.

De necessitat a esport olímpic 

No hi ha gaires registres antics sobre l'escalada, però comencen a haver-n'hi bastants a partir del segle XV. El 1492 el francès Antione de Ville va iniciar la història de l'escalada en pujar al cim del Mont Aiguille, de la serralada dels Alps. Tres segles després, va néixer el predecessor de l'escalada moderna. El 1786 es va completar el primer ascens al Mont Blanc, un cim de gairebé 5.000 metres d'altitud que va marcar una fita històrica en l'escalada. Des de llavors, la popularitat de l'escalada va créixer desmesuradament, però amb l'objectiu d'aconseguir cims, no focalitzada en l'activitat d'escalar com a tal.

A finals del segle XIX, es va iniciar un canvi en l'actitud dels escaladors. Gràcies a les noves cordes i ancoratges que feien l'escalada molt més segura, alpinistes d'arreu d'Europa van començar a crear l'escalada esportiva. W. P. Haskett Smith és conegut com el pare de l'escalada de roques, per haver arribat el 1886 a la part més alta de Napes Needle, el cim més destacat del Great Gable.

La dècada del 1950 va ser testimoni d'una explosió en la popularitat de l'escalada. Les noves tècniques i equipaments van ajudar a portar l'esport una nova dimensió. El 1960 es va construir la primera paret interior d'escalada a la Ullswater School d'Anglaterra. Des de llavors, l'escalada esportiva no ha parat de créixer a un ritme desenfrenat, fins a arribar a convertir-se en el que promet ser un dels esports més divertits de veure dels Jocs Olímpics.

Una combinació d’habilitats

L'escalada s'ha adaptat a l'olimpisme creant tres categories diferents dins de la mateixa competició; velocitat, boulder i lead. Aquesta nova competició és l'encarnació del lema olímpic: "Citius, altius, fortius", és a dir, més ràpid, més alt, més fort. Tots els escaladors hauran de passar per les tres proves diferents, i el guanyador serà aquell que obtingui un millor resultat total. Així doncs, 20 homes i 20 dones competiran en aquesta varietat de disciplines per coronar els primers campions olímpics d'escalada esportiva.

En la prova de velocitat, dos escaladors competeixen a la vegada per veure qui arriba abans a la part més alta d'una paret de 15 metres, amb una inclinació de 95 graus. Els dos camins cap al cim són exactament iguals, i la sortida és el punt més clau. Un primer pas en fals pot comportar la desqualificació.

Boulder es la prova en què els escaladors tenen quatre minuts per intentar recórrer el màxim nombre de camins fins a la part més alta d'aquesta construcció de quatre metres i mig. Cada ruta està marcada amb uns colors diferents, i tenen diferents dificultats. Aquest repte s'ha d'assumir sense cordes de seguretat, i els escaladors poden tornar a intentar una via si cauen. Es tracta d'un extraordinari exercici mental i físic, ja que un error de càlcul o perdre massa temps fent-lo pot acabar amb tota aspiració d'èxit.

Per últim, el lead és la prova més reconeixible. Els atletes tenen sis minuts per intentar escalar una paret de més de 15 metres. Els escaladors compten amb una cinta de seguretat que ells mateixos van col·locant a mesura que van avançant. Si durant el recorregut cauen, el seu resultat és l'altura on ha col·locat la cinta de seguretat per última vegada.

Un sistema complicat

Una de les característiques més particulars de l'escalada olímpica és el sistema amb el qual s'atorgaran les medalles. La prova de velocitat té un format eliminatori, el boulder es fa amb una classificació per punts i en el lead cada nou avançament val un punt (l'atleta que escala més alt és el que obtindrà més puntuació).

Un cop s'hagin fet totes les proves, els resultats es multiplicaran i l'atleta amb el número més baix serà el guanyador del primer or olímpic en escalada esportiva. D'aquesta manera, si l'atleta A queda tercer en boulder, segon en velocitat i quart en lead, tindria un global de 3x2x4=12, mentre que si l'atleta B quedés segon, primer i tercer, tindria una puntuació de 2x1x3= 6, xifra que el convertiria en guanyador.

L’escalada per l’or

En el quadre femení hi ha una clara favorita, Janja Garnbret. L'eslovena, amb tan sols 22 anys, ho ha guanyat tot. Serà ella l'escaladora a batre per totes les rivals, com la japonesa Akiyo Noguchi, que representa una gran amenaça per a Garnbret gràcies a la seva combinació d'habilitats. El Japó confia també en Miho Nonaka, l'actual número u del món.

Espanya tindrà representació masculina gràcies a Alberto Ginés. Amb tan sols 18 anys, participarà en el debut olímpic de l'esport que va començar a practicar quan en tenia només tres. Ginés ha adaptat la seva vida a la manera com el COI ha implantat l'escalada. Ha alternat setmanalment la vida a Sant Cugat i Pamplona per poder entrenar en les millors condicions cada una de les disciplines.

Pel que fa als homes, es tracta d'una categoria molt oberta. El txec Adam Ondra es va convertir el 2014 en el primer escalador que va aconseguir dos títols mundials en categories diferents, fent mostra de la seva versatilitat. Tomoa Narasaki parteix com al favorit del país local, mentre que l'austríac Jakob Schubert és el favorit per dominar en la disciplina de lead.