Les dues senyores xineses que s'han retrobat tres dècades després sent olímpiques

Enviat especial a ParísEl recinte firal París Sud és un dels millors llocs del planeta ara mateix si t'agraden els esports. En un pavelló tens partits de voleibol, en un altre d'handbol, i al tercer, de tenis taula. Milers de persones es creuen, banderes al coll, buscant els seus esportistes preferits. A la porta del recinte París Sud 4, seu del torneig de tenis taula, la major part dels espectadors que hi arriben són xinesos. Vinguts de la Xina o xinesos residents a França. "El tenis taula és un dels millors esports del món", diu el Zhang, un jove de Shanghai.

Abans de París, els xinesos han guanyat 32 de les 37 medalles d'or d'aquest esport des que va fer-se olímpic el 1988. A les grans ciutats xineses, és fàcil trobar-se anuncis gegants penjant dels edificis amb les cares dels grans campions, figures tant populars com els futbolistes o els nedadors. Abans d'un partit de parelles de quarts de final entre uns representants de la República Popular de la Xina i uns de Taiwan, és a dir, els dos estats que afirmen ser la Xina, dividits des de la guerra civil, els aficionats xinesos se senten incòmodes amb els periodistes. "Res de política", diu el Zhang. Fer servir dues paraules en xinès i fer una pregunta diferent li canvia la cara, que s'omple amb una gran rialla. La pregunta és "Per quina raó sou tan bons en el tenis taula?". I el Zhang respon amb astúcia. "La pregunta hauria de ser per quina raó la resta del món no practica més el tenis taula. És un joc divertit quan ets petit, un esport espectacular quan el veus, ajuda a la concentració, a ser ràpid mentalment, t'ajuda a estar en forma i el pots practicar fins que ets gran", respon. I no li pots portar la contraria.

Sí, l'edat sembla menys important que en altres esports, aquí. I una bona prova són la Ni Xia Lian i la Zeng Zhiying, dues dones que han estat perseguides per la premsa xinesa. Totes dues van ser parella a la selecció nacional xinesa de tenis taula als anys 70 i 80, i van arribar a ser campiones mundials el 1983. Però mai van ser olímpiques, ja que llavors aquest esport no ho era. Una porta tancada, un somni que no es faria realitat. Però el destí els tenia preparat una sorpresa que podria ser de pel·lícula, perfectament. Després d'anys sense saber res l'una de l'altra, s'han retrobat a París sent olímpiques les dues. Una, representant Luxemburg. L'altra, Xile.

La Ni Xia Lian ja coneix prou bé els Jocs. Amb 61 anys, en porta sis defensant la selecció de Luxemburg, el país on va arribar per jugar a la lliga local als anys 80 i on es va quedar. "Fa tres anys, després dels Jocs de Tòquio, vaig pensar que em podia retirar, però la Federació m'ha demanat seguir competint. I aquí estic, gaudint-ne. La Xia Lian s'ha convertit en una cara coneguda als torneigs europeus, sempre amable, sempre positiva. I sempre competitiva. De fet, a la primera ronda va superar la turca Sibel Altinkaya i aquest dimecres es veurà les cares amb una de les millors palistes xineses, Sun Yingsha, de 23 anys: la número 1 mundial. Cara a cara, dues dones que en algun moment han estat les millors del planeta, la Ni Xia Lian quan la Yingsha encara no havia nascut.

La Zhiying és més jove, té 58 anys. Nascuda el 1966 a Zhengzhou, va ser jugadora de tenis taula, com la seva mare. Als anys 50 i 60, la Xina de Mao va promocionar l'esport entre tota la població, dins de la política d'una nova Xina més forta, amb autoestima alta. Les dones, que s'havien passat segles sense drets, van entrar amb passió a l'esport i el tenis taula va ser un dels més practicats. El mateix Mao el practicava, i recordava sempre que podia que l'home que havia creat la Federació Internacional d'aquest esport i havia creat els primers torneigs internacionals era l'aristòcrata britànic Ivor Montagu, que era marxista i va ser espia dels soviètics.

El tenis taula va esdevenir un eina més dins del canvi de la Xina maoista. Però a finals dels anys 80, a la Xina hi havia pobresa i repressió. Quan la Zhiying va rebre una proposta per anar a entrenar a Arica, una ciutat del nord de Xile, va acceptar. Però va acabar deixant aquesta feina i obrint un negoci de mobles amb el qual va poder viure bé. L'esport va deixar de ser important a la seva vida, tot i que durant la pandèmia, cansada d'estar-se a casa, va decidir que tornaria a practicar tenis taula quan acabés el confinament. Va anar a un club local i ràpidament va adonar-se que tot el que havia sabut fer anava tornant de mica en mica. Es va anar sentint més àgil, el canell li anava bé, la pilota entrava. I els rivals perdien. "La meva idea era jugar per gaudir, res més. I conèixer gent, que em feia gran i tenia menys amistats", explica riallera. En menys d'un any, ja era als campionats xilens i guanyant medalles. Quan la van convocar per primer cop per a un torneig internacional, va ser quan va adonar-se que, pel camí de la jubilació, podria tornar a recuperar les sensacions dels anys 80. I rebuscant a internet informació sobre rivals que es trobaria als torneigs de l'Amèrica del Sud, va trobar-se que una brasilera havia perdut en un torneig amb una jugadora de Luxemburg que s'anomenava igual que la seva vella companya: era la Ni Xia Lian.

"Quan vaig començar a jugar l'any passat, vaig veure que la Ni Xia Lian era olímpica. I seguia competint amb 60 anys. Va esdevenir la meva motivació per competir", explica. A París, les dues s'han pogut retrobar després de molts anys sense saber res l'una de l'altra. S'han intercanviat els telèfons per poder parlar quan tornin a casa. La Zhiying va ser eliminada ràpidament per la libanesa Mariana Sahakian sota la mirada del seu marit i els seus dos fills, i emocionada: "El meu pare té 92 anys i m'ha vist per televisió". En mirar cap al passat, totes dues tenen clar que la clau de l'èxit del tenis taula xinès són els entrenaments, amb hores i hores repetint exercicis. A la graderia, s'han barrejat amb les noves generacions de xinesos, que tenen telèfons d'última generació, roba moderna i diademes amb orelles de panda. La Xina no deixa de canviar, però algunes coses continuen igual, com la passió pel tenis taula.