'Breakdance' als Jocs per desafiar els talibans

Enviat especial a París"Competiré pels meus amics i pels seus somnis", diu la Manizha Talash. La seva història sembla un petit miracle. ¿Quina probabilitat tenia una noia nascuda a Kabul de participar en la primera edició del concurs de break a uns Jocs? La Manizha explica que fent servir Facebook quan era menuda va veure un vídeo d'un noi ballant que donava voltes sobre el seu cap, posat al revés. "Vaig entendre que volia fer el mateix", recorda. Ara és esportista de break, aquesta disciplina que enguany s'estrena al programa olímpic. El ball a ritme de hip-hop nascut als barris dels Estats Units s'ha convertit en un esport amb les seves regles. Amb el nom esportiu de "Talash", la Manizha ha participat en el primer duel de break de la història dels Jocs. Ho ha fet mostrant una mena de capa on es podia llegir "dones afganeses lliures". Ironies del COI, oficialment ha estat desqualificada per haver mostrat un missatge polític, fet prohibit als Jocs. Ser a París però, ja és un èxit, en el seu cas.

La Manizha va apuntar-se al Superiors Crew, un club en què es practicava el break, desafiant a una societat conservadora. Encara més revolucionari va ser qui hi arribés per primer cop una noia. Quan ballava, per uns moments podia oblidar tot el que passava al seu voltant. Tot i que la realitat, cruel, a vegades colpeja massa fort. Primer la policia va detenir un home al club i els va advertir que era un integrista que planificava un atemptat contra seu. Després un cotxe bomba va esclatar a prop del club dels Superiors Crew. I finalment el pare de la Manizha va ser segrestat. No el van veure mai més. Quan els talibans van prendre el poder, la Manizha i els seus amics del club van fugir a peu fins al Pakistan, iniciant un periple que els portaria a Madrid, on va rebre l'estatus de refugiada. Entrant en contacte amb l'escena de ballarins de break madrilenys, va descobrir que podia aspirar a ser als Jocs com a part de l'equip de refugiats.

"Quan van anunciar que aniria a París, estava contenta i molesta alhora. Estava trista perquè quan vaig marxar de l'Afganistan vaig haver de deixar enrere la meva família" explicava en roda de premsa. Per sort, fa poc es va poder retrobar amb part de la seva família, que no se saben avenir de veure fins on ha arribat la Manizha. "Les noies de l'Afganistan no es rendiran mai. Sigui quina sigui la pressió que facis sobre una noia afganesa, definitivament trobarà una sortida i aconseguirà els seus objectius. Lluitarem i guanyarem", explicava orgullosa uns dies abans de debutar als Jocs.

La Manizha no competeix com a afganesa, tot i ser-ho. A París, però, sí que hi ha tres dones competint per l'Afganistan, sota la bandera d'un país que ja no existeix. ¿Què és un país, en el fons? Potser només és el govern que hi mana. O potser és allò que molta gent porta al cor. Al Champ de Mars Arena, durant els combats de lluita grecoromana, un ancià animava els lluitadors iranians amb una bandera amb un lleó alat al mig, aquella de l'Iran del Xa, d'abans de la revolució de Khomeini. A la piscina de la Défense, un home nascut a Sarajevo animava primer Croàcia i després Sèrbia, al waterpolo. "Jo encara soc iugoslau", raonava. La delegació afganesa a París defensa un país que encara existeix al cor de milions de persones, tot i que, legalment, ja ha desaparegut. A l'Afganistan hi manen els talibans, que prohibeixen a les dones com la Manizha fer esport. Que persegueixen la música com el hip-hop, clau en el break. No poden haver-hi extrems més oposats que els talibans i el break.

La presència dels talibans

L'Afganistan s'ha convertit en un país dividit. Fora de les seves fronteres sobreviu d'alguna forma un estat sense talibans, amb la vella bandera negra, vermella i verda. La que fan servir els seus esportistes i que portaven a la cerimònia d'inaugural. La que sol defensar la selecció de criquet quan arriba al Mundial, amb jugadores que viuen a l'Índia, el Regne Unit o el Pakistan. En canvi, dins de l'Afganistan, existeix una altra bandera: la blanca dels talibans. El Comitè Olímpic Internacional segueix considerant el Comitè Olímpic Afganès exiliat "els seus únics interlocutors per a la preparació i participació de l'equip afganès", així que una delegació de sis atletes ha fet el viatge a París, tres homes i tres dones.

"No parlem ni convidem els delegats esportius talibans", deixen clar al COI. Però és una situació ambigua, ja que el Comitè Olímpic Afganès té directius exiliats, però altres segueixen dins com el director general Dad Mohammad Payenda Akhtari, que va afirmar que parla amb el consell esportiu dels talibans sobre com coordinar les delegacions masculines i les beques. Només per als homes, és clar. El règim dels talibans manté una posició ambigua respecte de l'esport masculí, tolerant que competeixi internacionalment, tot i que faci servir símbols que ells persegueixen. Quan l'equip de criquet ha aconseguit triomfs amb jugadors que viuen tots a l'exili i porten amb orgull la bandera prohibida, a les xarxes els talibans han celebrat la fita parlant en primera persona.

L'odissea de dues germanes

Quan es tracta d'esport femení, la posició sí que és ben clara. "Només tres atletes representen l'Afganistan", va dir Atal Mashwani, el portaveu de la direcció esportiva del govern dels talibans, abans dels jocs. "Actualment, a l'Afganistan s'han aturat els esports de noies. Quan no es practica esport de noies, com poden anar a la selecció nacional?", va afegir. Dels tres homes presents a París, només el lluitador de judo Mohammad Samim Faizad viu a l'Afganistan. Les tres dones, és clar, viuen a l'exili. L'atleta Kamia Yousufi viu a l'Iran, per exemple. I les germanes Fariba i Yulduz Hashimi, a Itàlia. Dues noies que ja practicaven ciclisme a Kabul, tot i els insults i amenaces que rebien. I que van poder escapar-se quan la capital va caure en mans dels talibans gràcies a l'excampiona del món de ciclisme Alessandra Cappellotto.

"Recordo aquells dies, no paràvem de rebre missatges de les noies on ens deien on s'amagaven, vam coordinar amb el govern poder treure-les d'allà en el darrer vol amb destí a Itàlia", explica a l'ARA Cappellotto, campiona del món el 1997. La corredora de Vicenza, després de voltar món pedalant i coneixent dones de països on hi ha molt masclisme, va decidir crear l'associació Camí a la igualtat, que ajuda noies que volen ser ciclistes en països amb pocs recursos. "Les primeres noies amb qui vam treballar va ser de Ruanda, on el ciclisme ara és molt popular. També hem treballat amb noies ivorianes, nigerianes i, naturalment, afganeses" explica.

"Les noies que vam poder treure van passar dos dies dormint en una cuneta a tocar de l'aeroport, al carrer, amb la pols, amuntegades, amb por. Penso en la quantitat de gent que va quedar-se allà. Per sort, noies com les germanes Hashimi van sortir i ara s'han matriculat a la universitat", explica. Nascudes i criades a la província de Faryab, a la frontera amb Turkmenistan, les dues germanes van arribar a amagar als seus pares que feien ciclisme, aprofitant que a les curses portaven ulleres de sol i hijab que els tapava el rostre. "Després de guanyar una cursa alguns periodistes em van fer una foto i la meva família em va veure la cara", explicava a la BBC la Fariba. "La gent no ens donava suport. Quan vaig provar d'entrenar fora de casa meva, vaig rebre pedrades. La gent deia que el lloc d'una dona era a casa", explicava la Fariba, que afegia sentir-se orgullosa per "portar la meva bandera. Lluito per la meva bandera, que té una llarga història. I pels 20 milions de dones afganeses, espero poder ajudar a canviar mentalitats". Gràcies a Cappellotto, ara viuen a Itàlia, on entrenen i viuen enyorant un país que confien poder veure de nou, amb un govern diferent de l'actual.