El cognom que uneix un viatge de Colom amb els Jocs Olímpics

BarcelonaDurant molts anys els catalans miraven cap a París, una ciutat que llavors semblava anar al davant de la resta de món. El 1900 la capital francesa va acollir els segons Jocs Olímpics de la història, tot i que no van saber fer-ho gaire bé. En lloc de seguir el camí obert a Atenes el 1896, van acabar per incloure els esdeveniments dels Jocs dins del programa de l'Exposició Universal. El baró de Coubertin, el pare de l'olimpisme modern, no va trobar a casa el suport que havia trobat a Grècia i va salvar com bonament va poder els Jocs Olímpics, que van estar a un pas de ser arraconats per culpa dels debats als salons de te de París entre els que consideraven els esports moderns una indecència o els que tenien enveja de les idees del baró. Encara avui, els historiadors esportius debaten sobre si algunes proves van ser o no olímpiques. O sobre com cal valorar una cita en què proves atlètiques compartien cartell amb un concurs de tir amb canó o exhibicions per treure de l'aigua un ninot.

Aquells Jocs estranys van ser els primers amb representació espanyola, tal com ha explicat en el seu magnífic treball La primera aventura olímpica espanyola el doctor Fernando Arrechea. I alguns eren catalans. Un equip del Reial Club de Regates de Barcelona va participar en les curses de rem, sense gaire sort, ja que sempre va caure en la primera ronda. En una prova individual, l'escollit va ser el menorquí que vivia a Barcelona Antoni Vela Vivó. A la prova de quatre amb timoner, Vela va estar acompanyat per Ricard Margarit i Calvet, Joan Camps i Mas, José Fórmica-Corsi Cuevas i Orestes Quintana Vigo, que moriria el 1909 de tuberculosi. Era aquella època en què els joves de bona família s'entusiasmaven amb tot el que arribava de l'estranger, fos un barret, un cotxe o un esport. Joves que molts cops es barallaven amb els seus pares per la seva dèria de practicar tot tipus d'esports. Eren sportsmen que podien competir en rem i ser, alhora, futbolistes. Margarit i Quintana, per exemple, van jugar al Barça. I Joan Camps, tant al club blaugrana com el Sabadell.

La figura de Margarit explica a la perfecció aquella època. Havia nascut en una família benestant i afirmava ser descendent de l'empordanès Pere Margarit, que va anar amb Colom en el seu segon viatge a Amèrica. De fet, Margarit, que tenia bons contactes a la cort dels Reis Catòlics, era el cap militar de l'expedició i va acabar fent de governador de la fortalesa de Sant Tomàs, on seria acusat d'excessos contra els indis. Després va tornar a Europa, va enemistar-se amb Colom i va acabar els seus dies, pel que sembla, vivint envoltat de diners a Saragossa.

Ricard Margarit compartia la passió pel mar i va excel·lir amb el rem. Ara bé, als Jocs de París, devia descobrir que a l'estranger ho feien millor i va anar deixant-ho, de mica en mica, per centrar-se en els negocis. No li va anar malament: el 1934 va ser elegit president de la Catalana de Gas i Electricitat, on havia entrat a treballar com a enginyer el 1912. Ell va ser un dels impulsors de la Hidroelèctrica de Catalunya, de la qual seria president d'honor fins a la seva mort el 1968.