"Soc un 'boomer', no entenc per quina raó el 'break' és un esport olímpic"

Enviat especial a París"Make some noise!", va cridant un dels presentadors del programa de breaking. En uns Jocs Olímpics en què tota la comunicació s'ha fet en anglès i francès, aquí gairebé només es fa servir l'anglès. "Feu soroll!" insisteix. La sensació és la de ser en un club on es viurà un concert de hip-hop. Però som als Jocs Olímpics, en què el breaking, també conegut com a breakdance o break, ha fet el seu debut al programa olímpic. "Jo no ho entenc, la veritat. Soc un boomer, suposo. No crec que sigui un esport", diu l'Andrés, un mexicà del públic d'uns 40 anys. L'ambient a l'estadi 1 de la Concorde, la cèntrica plaça convertida per uns dies en l'epicentre dels esports més moderns, és excel·lent. La gent canta, balla i anima tots els finalistes. La mitjana d'edat és molt jove.

Per a moltes persones era entrar en un món prou desconegut. Aquest ball nascut als carrers dels Estats Units, a ritme de hip-hop, s'ha acabat convertint en un esport urbà. I, en un intent de connectar amb els joves, ha entrat en el programa olímpic. Tot l'espectacle el gestionen els MC, els mestres de cerimònies. Dos presentadors que a vegades han sigut o són cantants, que s'encarreguen de mantenir el ritme alt. Abans de començar, un dels MC crida "hip". I el públic contesta "hop!". Darrere, un jurat format per persones vinculades al món de la música i el break, analitzen els participants, coneguts com a B-boys en el cas dels homes i B-girls en el cas de les dones. El sistema de competició és fer duels entre dos esportistes, que, al ritme de la música, tenen tres oportunitats per reptar-se.

"S'adapta el llenguatge del carrer. Als barris, la gent feia duels per veure qui ballava millor. Un es posava a ballar davant de l'altre, que el provocava. I després era el teu torn de demostrar què sabies fer", diu el portuguès Max Oliveira, un dels MC dels Jocs. "La clau és mantenir sempre el flow, mantenir sempre un ambient positiu. Aquest esport neix dels carrers, dels clubs de música. Cal mantenir aquest esperit", afegeix. "Jo no ho entenc, però a la meva filla li agrada", diu el Marcus, un home alemany. "No crec que sigui un esport, però és divertit de veure", afegeix. La filla, la Monika, de 17 anys, tampoc té clar si és un esport. "Però m'agrada", defensa. Coneix els finalistes masculins, els segueix a les xarxes.

Abans de l'inici del torneig femení, aquest divendres, els MC van posar música mentre es convidaven ballarins de música urbana a l'escenari. En aquests Jocs de París, cada dia de competició s'ha convidat un antic esportista conegut a fer els trois coups, els tres cops amb un bastó típics per començar una obra de teatre. Al breaking, en lloc d'un esportista van portar Snoop Dogg, el cantant de hip-hop nord-americà. "El breaking neix als barris de Nova York, al ritme de la música, però s'ha anat escampant per tot el món. I, com que la clau era fer duels entre dues persones, s'ha acabat codificant creant una competició", explica Max Oliveira. El primer duel de la història del breaking el va fer la B-girl India. Que no és índia; és neerlandesa. "Es competeix amb un nom artístic", explica Oliveira.

La seva rival era la representant de l'equip de refugiats Manizha Talash, que es fa dir Talash. Nascuda a l'Afganistan, viu refugiada a Madrid. La seva història de superació va acabar amb una ovació de tot el públic i també sent desqualificada, ja que va trencar les normes del Comitè Olímpic Internacional de no mostrar missatges polítics: el seu pecat, una mena de capa en què es podia llegir "Allibereu les dones afganes". En la categoria femenina va guanyar la japonesa Ami, per davant de la B-girl de Lituània Nicka, que va aconseguir la plata. El bronze va ser per a la B-girl 671, de la Xina. En aquest cas, 671 és el seu nom artístic. Aquest dissabte era torn dels nois. La final va ser entre el local Dany Dann i el canadenc Phil Wizard. El B-Boy de Toronto, qui ja ha guanyat campionats mundials, va ser el millor, penjant-se l'or. A les graderies, els joves anaven celebrant cada mirada desafiant, cada ball. A peu de pista hi havien els amics dels B-Boy, afegint ambient.

La introducció del breaking al programa olímpic sis anys després del seu debut als Jocs Olímpics de la Joventut de Buenos Aires 2018, forma part d'una campanya per atraure un públic més jove als Jocs. Una mena d'experiment que ha provocat debats, en què molta gent ha fet servir les xarxes socials per afirmar que no és un esport. Pel que fa al públic i les audiències, ha sigut un èxit. Però, a hores d'ara, no està previst que sigui en el programa de Los Angeles el 2028. Els nord-americans han prioritzat el beisbol, el softbol i el futbol de bandera, una mena de futbol americà, i han potenciat altres disciplines.

"Encara no crec el que hem viscut aquí. Realment no crec que sigui un esport, encara que competim. És una forma de vida, però ha sigut bonic dir que vam ser en uns Jocs", deia Antilai Sandrini, alies B-girl Anti, d'Itàlia. "Ara m'agradaria pensar que podríem anar a Los Angeles el 2028, però no podrà ser. No passa res. A les B-girls i els B-boys ens agrada la vida que portem amb Jocs o sense", afegeix. La Federació de Balls Urbans, que gestiona el torneig conjuntament amb el COI, confia que torni al programa olímpic el 2032, a Brisbane.

El breaking s'ha professionalitzat molt més en els últims anys, amb un circuit de competicions i patrocinadors com Red Bull i Monster. Això ha provocat un debat dins del moviment, ja que molts B-boys i moltes B-girls consideren que mai s'hauria de considerar un esport i que és una errada ser a París. "Alguns creuen que el breaking s'ha venut", admet la italiana Anti. Molts ballarins no tenien cap mena d'intenció de ser a París, de fet. "Però a la vegada ens ha obert portes i ben segur que molta gent jove ara vol practicar breaking", afegeix B-girl Anti.

Als jocs de París, bona part de la gent a la graderia desconeixia les regles. El panell de jutges han de valorar cinc aspectes diferents: la capacitat d'adaptar els moviments a la música, el llenguatge corporal, la tècnica, l'execució i l'originalitat. Cada un d'aquests aspectes és puntuat i representa el 20% de la nota global. Si en els duels un dels participants fa servir un llenguatge corporal o verbal violent, el sancionen. Quan els duels de breaking van néixer al carrer, aquestes sancions no existien i les provocacions eren ben normals, esclar. Els ballarins tenen diferents graus de dificultat en els seus trucs, i es diferencien els que es fan drets i els que fan cap per avall, quan, amb el cap a terra, segueixen fent-ne de les seves. "No he entès res, però haig de dir que és molt divertit", admet el Pierre, un noi francès jove, que fins ara no havia manifestat interès en aquest ball.

"Tots som part d'aquest moment històric, el debut del breaking als Jocs. Recordem tots els pares d'aquesta forma de viure, tota la gent que ha cuidat el hip-hop quan era difícil. Ara som aquí i és històric", deia cridant Max Oliveira a l'escenari. No queda clar si seguirà sent olímpic, però els qui van ser a l'estadi s'ho van passar pipa. I això que tant detractors com molts defensors admeten que creuen que no és un esport.