Ariarne Titmus, una noia de Tasmània destinada a regnar a París

Enviar especial a París"Soc d’un petit poble de Tasmània. Imagino com és la vida allà", explica Ariarne Titmus, la nedadora australiana que aquest dissabte va convertir-se en la primera gran protagonista dels Jocs de París amb una exhibició a la final dels 400 metres lliures femenins en què va derrotar la jove canadenca Summer McIntosh i la gran campiona nord-americana Katie Ledecky, que va haver de conformar-se amb la primera medalla de bronze olímpica de la seva carrera. Fins ara la nedadora de Washington havia obtingut set ors i tres plates.

Després de la cerimònia inaugural de divendres, que seguia sent tema de conversa 24 hores després, arribava l’hora de parlar d’esportistes en uns Jocs que, per començar, tenen gairebé totes les graderies plenes. França, amb la seva gran tradició poliesportiva, treu pit. Aquest dissabte va omplir un estadi amb 70.000 persones per veure rugbi a set, un pavelló amb 30.000 persones per bàsquet i altres instal·lacions per l’esgrima, l'handbol i, esclar, la natació. La piscina de La Défense, creada dins d’un pavelló on se solen fer concerts, va omplir-se especialment d’aficionats australians i nord-americans. París és aquests dies plena de persones amb cangurs inflables i altres que porten tota la roba amb motius de barres i estrelles. Els nord-americans saben que segurament guanyaran més medalles que ningú, a París, però a la piscina sempre topen contra la resistència australiana. Saben nedar, Down Under (allà a baix, com diuen ells). Potser hi ajuda, ser una illa rodejada d'oceans durs. La seva gran estrella, Titmus, és d’una illa encara més petita, més allunyada i més salvatge. Tasmània sembla quedar molt lluny de tot, però la màgia de l’esport, com diu la mateixa campiona, és que "pots sortir d’una illa" com la seva i "triomfar". Després de guanyar l'or a París, semblava una mica tímida, com si el seu lloc no fos brillar a la ciutat de les llums.

Titmus no sempre ho ha tingut fàcil als seus 23 anys, ja que ha estat operada dos cops per extirpar-li dos tumors benignes d’un ovari que van afectar la seva preparació el 2023. Però ara farà cinc anys tothom va entendre que Austràlia havia trobat una nova estrella quan va derrotar per primer cop la llavors imbatible Katie Ledecky al mundial del 2019 als 400 lliures. I als Jocs de Tòquio del 2021 Titmus va derrotar dos cops més la nord-americana i va provocar imatges molt recordades del seu entrenador celebrant-ho com un foll. A París tocava una nova edició d'aquesta rivalitat, en una final dels 400 lliure que molts experts batejaven com una de les millors finals de la història de la natació femenina, ja que calia afegir-hi la jove canadenca Summer McIntosh, finalment plata per davant de Ledecky.

Titmus, que va tatuar-se les paraules sense por, admetia a París que aquest triomf el recordaria sempre. "Quan guanyes, tothom espera que ho facis de nou. Crec que he estat valenta", deia explicant per quina raó havia atacat quan les altres encara estudiaven què fer. Ara la campiona de Tasmània buscar tres medalles d’or més, en els 200 lliures, els 800 i el relleu 4x200. Quan Titmus encara recuperava l’alè pel seu esforç a la final, per cert, el relleu australià del 4x100 femení sumava un altre nou davant de les nord-americanes, i aconseguia de pas que la veterana Emma McKeon sumés la seva dotzena medalla olímpica i igualés la fita de les nord-americanes Jenny Thompson i Dara Torres. Tot i que el relleu masculí nord-americà va sumar l’or al 4x100 per davant d’Austràlia i una sorprenent Itàlia, la primera nit de natació va ser una gran festa australiana. Fa vuit jocs consecutius que els Estats Units guanyen més medalles que ningú a la natació, des del 1988, quan va imposar-se de forma sospitosa Alemanya de l'Est. A Austràlia s'han engrescat que la ratxa acabi a París.

A la jornada, emotiva, només li van faltar rècords mundials, fet que podria ser complicat de veure, ja que la piscina de La Défense és una mica menys profunda que altres instal·lacions. Normalment, fan una mica més de tres metres de fondària i aquesta es queda en dos metres i mig, fet que pot complicar millorar marques, tal com s’han queixat alguns nedadors, com el local Léon Marchand, que entra en acció aquest diumenge en una piscina on els australians van fer festa grossa gràcies a les seves dones. Les mateixes dones sense por que segueixen el camí obert per Fanny Durack i Mina Wylie, dues australianes que van manifestar-se, barallar-se i remoure cel i terra fins que no van aconseguir ser olímpiques el 1912. No acceptaven un no. Titmus tampoc.