54 anys per finalitzar una marató olímpica

BarcelonaQuan el baró de Coubertin va impulsar l'olimpisme, aspirava que fos un moviment global. Però després dels primers quatre Jocs Olímpics, cap atleta asiàtic havia participat a la cita. El 1912 tocava organitzar els cinquens Jocs a Estocolm i el responsable d'aquesta cita, Kristian Hellström, va escriure una carta al govern japonès per veure si el podia convèncer que hi enviessin una representació. El Japó no deixava de ser un país que obria les portes, es modernitzava o ocupava cada cop un lloc més central a la política internacional després de guanyar la guerra contra Rússia.

El govern japonès va demanar a Kano Jigoro, el creador del judo, que valorés si tenia sentit anar a uns Jocs. Jigoro, un educador que havia aconseguit triomfar a Europa amb l'esport que havia creat, va considerar que valia la pena provar-ho. I el Japó va enviar dos atletes a terres sueques: Mishima Yahiko, un velocista, i Kanakuri Shizo.

Shizo, nascut a la regió de Kumamoto, estudiava a Tòquio quan va descobrir les curses. El 1911 va ser el millor en una marató on per a sorpresa de tothom, va batre el rècord mundial, segurament perquè la distància de la cursa no era la correcta. Fos com fos, el van enviar a Estocolm després de creuar Rússia amb el Transiberià. La marató dels Jocs del 1912, però, va ser tràgica. Feia molta més calor del que ningú hauria pogut esperar i més de 10 atletes van acabar a l'hospital. Un, el portuguès Francisco Lázaro, perdria la vida. Shizo, cansat pel llarg viatge i amb mal de panxa perquè no s'adaptava al menjar suec, va perdre el coneixement a meitat de la cursa, quan creuava una zona rural amb pocs espectadors. Al despertar era una masia i envoltat per una família que el cuidava. Shizo es va recuperar de mica en mica, però avergonyit per no haver acabat la cursa, va enfilar el retorn al Japó sense dir res a ningú, en silenci. A l'arribada, els responsables de la cursa ja tenien prou problemes amb Lázaro agonitzant, però quan van posar ordre a les dades finals, van adonar-se que havien perdut un corredor. Shizo no havia creuat l'arribada i s'havia esfumat, així que als registres de la cursa va constar com a "desaparegut". No seria fins al 1964, amb motiu dels Jocs de Tòquio, que els suecs van descobrir que Shizo vivia al Japó, on havia guanyat moltes maratons i havia arribat a ser olímpic als Jocs del 1920 i el 1924. El 1967, una televisió sueca el va convidar a acabar la Marató del 1912 i el va acompanyar durant els darrers 15 quilòmetres del recorregut. On abans hi havia granges, ara hi havia barris residencials. Però 54 anys, 8 mesos, 6 dies, 5 hores, 32 minuts i 20,3 segons després de la sortida, Shizo va acabar la marató més llarga de la història.