Els sacrificis de Quim Salarich, probablement el millor esquiador alpí català de la història

BarcelonaQuan amb dos anys ja et posen els primers esquís, senyal que la teva família porta la muntanya a la sang. Quim Salarich (Vic, 1994) torna a uns Jocs preparat per treure’s de sobre l’espina del seu debut en una cita olímpica ara fa quatre anys a Corea del Sud, quan va classificar-se amb tan poc temps per preparar-se que no va arribar concentrat. I va sortir del recorregut en la prova d’eslàlom. Ara, convertit en el millor esquiador espanyol des de Paquito Fernández Ochoa, l’osonenc és més ambiciós que mai. Esperonat per la medalla de plata de Queralt Castellet en snowboard, diu: "No he vingut a passar-m’ho bé, vinc a competir contra els millors". Salarich debuta la matinada de dimarts a dimecres a les 3.15 h (Eurosport) aspirant a accedir a la final, que serà a les 6.30 del matí el mateix dia.

Per arribar al nord de la Xina, Salarich ha lluitat molt, seguint un camí que va començar a casa, esclar. Els seus pares portaven els seus fills a La Molina quan no aixecaven un pam de terra. El pare, el Claudi, havia estat federat participant en proves d’esquí als anys 80. El Xavier, el germà gran, també va esquiar, però qui ha arribat més lluny és el Quim, que va competir per primer cop quan tenia sis anyets. El record del pare, mort de forma prematura, el té molt present un esportista que destaca per la seva força física i la seva capacitat de sacrifici, i que compagina els entrenaments amb la carrera d’administració i direcció d’empreses a la UOC. Captat pel radar de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Salarich va guanyar un munt de medalles a Catalunya fins que va haver de prendre la decisió que gairebé tots els esportistes catalans que es dediquen als esports d’hivern han de prendre en algun moment: marxar de casa, ben lluny. Queralt Castellet va marxar a Nova Zelanda amb 15 anys; el patinador Adrià Díaz, al Canadà; l’esquiadora Núria Pau ha passat llargues temporades competint amb un equip italià, i Salarich va escollir Suïssa, on va passar a formar part d’un equip professional, l’Steffen-S1, que li donava tot el que no trobava als Pirineus. Van ser tres anys vivint als Alps.

Un salt de qualitat

La presentació en societat a nivell internacional va arribar al Mundial de Vail/Beaver Creek (Estats Units) del 2015, quan va acabar entre els 30 primers en la prova d’eslàlom. El 2017, als Mundials de Saint Moritz va repetir, i va aconseguir la 25a posició. I en l'eslàlom de Val d'Isère (França) del passat desembre va arribar a marcar el millor sisè temps de la segona baixada, i va quedar entre els 15 primers. Un resultat que feia més de 40 anys que no aconseguia cap esquiador espanyol. Pocs dies després el repetia a Madonna di Campiglio (Itàlia). Salarich ja fa temps que presenta candidatura a ser el millor esquiador alpí català de tots els temps.

Salarich sap que viu el moment més dolç de la seva carrera. Els anys d’aprenentatge a Suïssa l’han fet més fort. I ja sap com funciona una cita olímpica, després de la decepció del 2018. Així que mira cap a dalt, pensant que en funció del dia que tinguin els seus rivals, pot treure el cap entre els 15 primers. "La pista en si sembla prou fàcil en el sentit que s'adapta bé a mi, tinc moltes ganes de gaudir-la. Els primers dies estava una mica cansat a causa del jet lag; però després d'aquests primers dies d'entrenaments va venir el dia de descans; i ara em noto bé. Molt motivat, amb ganes de donar-ho tot", explica. "Em visualitzo donant el millor que tinc i donant tot el que tinc; jo donaré el millor que tinc a dins. Crec que hem fet les coses bé i intentarem aconseguir el màxim rendiment. Tots sabem que al final és només una prova; que t'ho jugues tot a una prova; i que poden passar moltes coses; però la intenció és donar el cent per cent. I jo em veig molt capaç de treure alguna cosa bona d'aquesta experiència»", explica en una conferència de premsa virtual.

Ara fa quatre anys, Salarich va saber que aniria als Jocs de Pyeongchang (Corea del Sud) gràcies a una reordenació de les places internacionals feta pocs dies abans de l’inici de la cita. May Peus, president de la Federació Espanyola, el va despertar amb la notícia i en poques hores va marxar a Madrid per enllestir-ho tot. Llavors, la seva millor posició havia estat la 69a, en qualsevol prova internacional. Ara ja sap què és lluitar no gaire lluny dels favorits. "Vaig arribar quatre dies abans del debut, cansat, sobreexcitat, i en intentar gaudir-ho vaig sortir del recorregut. Vaig aprendre'n, d’aquella experiència", explica. Quatre anys més tard, està vivint la millor temporada de la seva carrera, amb resultats que només havia aconseguit Luis Fernández Ochoa als anys 80, i el seu germà Paquito als anys 70, quan va guanyar la històrica primera medalla espanyola en uns Jocs, el 1972 a Sapporo.

Els resultats en una prova, l’eslàlom, on hi ha una gran varietat de guanyadors aquesta temporada fan que sigui complicat parlar de favorits. Un escenari ben obert on l’esquiador osonenc vol aprofitar per superar-se a si mateix. I això que una petita baixada de nivell va fer que la Federació Espanyola inicialment el deixés a l’equip B, aquesta temporada. Va trigar poc a tornar a l'A, gràcies a la feina feta amb el tècnic italià Corrado Momo, amb qui fa anys que treballa. "Soc molt competitiu, però ha costat, arribar fins aquí. Els darrers anys he trobat la forma de preparar-me millor", explica un atleta que admet que ha estat clau contractar una especialista en nutrició, ja que tendia a guanyar pes amb facilitat. També ha treballat amb psicòlegs esportius i s’ha convertit en un obsés de tenir l’equip llest. A la Xina, ha viatjat amb set parells d’esquís. Uns ja els ha trencat. N'hi queden sis per escollir en el descens de la seva vida, aquell que justifica tot el que s'ha viscut abans. "En els esports el camí mai és fàcil, però sense fer soroll, he treballat molt. Mai he defallit", explica. L'esquiador de Malla, on viu, ha après a baixar per les muntanyes. A diferència de les pàgines de la seva veïna Irene Solà, aquí no balla la muntanya. Balla ell quan supera les portes de cada eslàlom.