Ander Mirambell: una vida de pel·lícula per poder ser olímpic

BarcelonaAnder Mirambell diu mig de broma, mig seriosament, que la seva carrera esportiva hauria de ser el guió d’una sèrie. De l’aventura d’un equip de bobsleigh jamaicà en uns Jocs se’n va fer un film, de fet. I Mirambell gairebé s’ha inventat un esport a casa nostra, l’skeleton, on no hi ha cap pista. Posant rodetes a estructures que construïa ell mateix, baixava per carreteres secundàries per entrenar-se quan molta gent creia que era un foll. Ara disputa els seus quarts Jocs Olímpics. No, el boig no era ell. I aquest divendres buscarà ser entre els 20 primers per accedir a la final per primer cop. Després dels dos primers descensos, ocupa la 24ª posició.

Amb 38 anys, Mirambell ja va competir als Jocs de Vancouver del 2010 (Canadà), de Sotxi el 2014 (Rússia) i de Pyeongchang el 2018 (Corea del Sud). A la cita de Pequín hi arriba "il·lusionat i amb l'objectiu d'estar tan amunt com pugui a la classificació". "Estic sol davant el perill, sense el meu entrenador, que per protocol covid no és aquí. Hi ha un grup de set o vuit esportistes molt bons i el meu objectiu és estar tan amunt com pugui", explicava a la premsa ja des de la Xina, on va ser l’abanderat espanyol juntament amb Queralt Castellet. "M'agradaria dir que puc lluitar per les medalles, però soc realista. M'agradaria fer un dels millors resultats dels Jocs Olímpics i quedar satisfet. El que sí que crec és que la cursa serà bonica", explica, sempre positiu.

Entrenar-se a la platja

L’skeleton, un esport on cal llançar-se amb un trineu per una pista de gel a tota velocitat, és un gran desconegut a casa nostra. De fet, dins de la candidatura per portar uns Jocs Olímpics al Pirineu el 2030, es valora portar aquesta prova a circuits que ja hi ha a Suïssa o Bòsnia, ja que invertir en un circuit de bobsleigh i skeleton costa molts diners. I ocupa un territori gran, quan al Pirineu no n'hi ha tradició. De fet, durant els últims anys, aquells de la pandèmia, l’Ander s'ha entrenat molts mesos en un espai tan oposat com la platja de Badalona, on resideix. "Hi treballem la potència o la velocitat", raona. "Jo vinc del món de l’atletisme. I l’arrancada a l’skeleton és atletisme, així que ajuda. Aquest any he treballat amb una pista de 50 metres al CAR de Sant Cugat per imitar les sortides. M’ha anat molt bé per millorar", afegeix.

De petit, Ander Mirambell volia ser futbolista. De fet, va entrar al futbol base del club que porta al cor, l’Espanyol. Després va arribar l’atletisme, però el 2005 va decidir provar l’skeleton. "Vaig conèixer una persona que es dedicava al bobsleigh i ho vaig voler provar, com van fer els jamaicans de la famosa pel·lícula Cool runnings. Vaig fer gestions per fer-ho, però un cop vaig arribar a la Federació Catalana d’Esports d’Hivern només em van poder donar un vestit d’esquí de fons. Fer bobsleigh aquí era impossible, massa car i sense estructura. Em vaig treure la llicència i vaig invertir tots els diners que tenia per comprar un cotxe i poder competir una temporada i mitja de skeleton", explicava a l’ARA Mirambell. "Als set dies vaig tenir un accident i em vaig trencar el dit anular i em van haver d’operar d’urgències. Quan va arribar la meva mare em va dir: «Anem a casa, ja has fet prou el gamberro». Però els organitzadors van aturar la cerimònia de premis i em van dir que, com que estimava tant aquest esport, els agradaria que hi fos per pujar al podi algun dia. I la idea se’m va ficar al cap", recorda. Aquests Jocs, de fet, els viurà pensant en la seva mare, a qui ha perdut després d’una llarga malaltia. Però també pensant en Kai, el seu fill, nascut del matrimoni amb Irina Rodríguez, medalla de plata en natació sincronitzada als Jocs del 2008.

Per ser olímpic, Mirambell n'ha fet de tots colors. S’ha jugat els pocs dòlars que tenia a la butxaca a un casino de Las Vegas per intentar pagar-se un millor allotjament a prop de Colorado, ha dormit en pàrquings gelats i ha demanat mil favors, com quan a la Copa Amèrica del 2020 va empescar-se que el tècnic de la selecció xinesa, el britànic Mark Woodi, l’ajudés. De fet, quan va decidir fer el salt i intentar-ho amb aquest esport que gairebé ni coneixia, ni existia Federació Espanyola d’Esports de Gel. Així que per practicar-lo, va començar a anar a Suïssa i Innsbruck, on li tocava dormir on podia. Més d’un cop va dormir al cotxe, sota zero, passant fred. A la primera prova on va competir, s’havia fet les sabatilles ell mateix utilitzant uns estris per ratllar formatge que s’assemblaven, d’alguna manera, a la sola de les sabates professionals. "Ara podem competir amb un bon equip. No tinc un trineu com els favorits, però és un equip decent en un esport on el material marca les diferències. És com a la Fórmula 1, on tenir un millor cotxe és clau", diu després de classificar-se pels Jocs amb una de les seves millors curses, al circuit de Saint-Moritz, quan va arribar a batre el rècord de velocitat del circuit a 139,9 quilòmetres per hora.

Després de 179 carreres, 92 de les quals a la Copa del Món, Mirambell sap que s’ha sortit amb la seva. I quan gira el cap veu que una nova fornada d’esportistes practiquen l’skeleton a la Federació Espanyola, seguint el seu exemple. "Quan vaig començar, poder competir ja era una fita. Ara he estat a quatre Jocs i he guanyat dos cops la Copa Amèrica de skeleton. Gairebé sense estructures, és un somni fet realitat", explica, tot bromejant, comparant aquestes fites amb els títols que pot guanyar l’Espanyol contra rivals amb més diners.