L'atleta que va desaparèixer fent una marató olímpica

BarcelonaEl 1912 organitzar uns Jocs ja era una qüestió d’estat. El rei de Suècia Gustau V, per exemple, va defensar, davant els polítics que consideraven massa car l’esdeveniment, poder portar els Jocs a Estocolm i fer costat als dos suecs que formaven part del COI llavors, dos militars: Viktor Balck i el polèmic Clarence von Rosen, simpatitzant anys més tard del nazisme. El rei, que era jugador de tenis amateur, se’n va sortir i els suecs van organitzar aquell 1912 els Jocs amb el propòsit que fossin els més globals. El seu repte era que, per primer cop, hi tinguessin representació cinc continents, ja que Àsia encara no havia enviat ni un sol esportista fins llavors. Una petició de l’estat suec al govern japonès va trencar aquesta barrera, i els japonesos van enviar-hi dos atletes: Mishima Yahiko, que corria els 100, els 200 i els 400 metres, i Kanakuri Shizo.

Shizo és considerat el pare de les maratons japoneses. Al Japó la marató ha fet fortuna, i es considera part de la identitat esportiva local. I és així en part gràcies a Shizo, que la va popularitzar molt. Amb una personalitat magnètica, aquest estudiant va crear maratons per tot el país i el 1911 va establir el rècord del món no oficial de la prova i es va preparar per als Jocs d’Estocolm, amb un temps de 2 hores, 32 minuts i 45 segons. Un temps que mai va ser homologat, ja que no es va poder establir si el circuit era més curt o no. Fos com fos, Shizo somiava la medalla, però va arribar fet miques a Suècia després de més de cinc dies de viatge creuant dos continents en tren, primer amb vaixell, després amb el Transsiberià, un altre tren i un últim vaixell. Afectat pel cansament i amb problemes per adaptar-se al menjar europeu, Shizo va defallir a la meitat de la cursa. Una família sueca el va ajudar i el va portar a casa seva per alimentar-lo. Però Shizo no va tornar a la cursa. De fet, va decidir tornar al Japó sense dir res. Mai va creuar l’arribada i els organitzadors es van quedar fora de joc: un corredor s’havia perdut.

Shizo, avergonyit, va preferir marxar en silenci i va crear una llegenda al seu voltant. El 1967, però, una televisió sueca hi va contactar i va rebre la invitació per tornar a Estocolm i acabar la cursa. Amb 76 anys ho va fer, i va acabar la marató dels Jocs amb un temps de 54 anys, 8 mesos, 6 dies, 5 hores, 32 minuts i 20 segons. “Ha sigut un viatge llarg, pel camí m’he casat, tinc sis fills i 10 néts”, va dir Shizo, que havia participat als Jocs del 1920 i el 1924. Sense aconseguir medalla. I sense desaparèixer. La marató del 1912, per cert, la va guanyar per primer cop un africà. Bé, no del tot: era nord-irlandès, Ken McArthur, que representava l’Àfrica del Sud. I també va ser la marató de la mort, per cansament, del portuguès Francisco Lázaro.