Javi Martínez: “Ara entenc millor el futbol i això és culpa del Pep”

MunicJavi Martínez viurà un Nadal especial, ja recuperat d’una greu lesió. El navarrès s’entrenarà de valent per poder guanyar títols en els últims mesos de Pep Guardiola al Bayern.

¿Com ens hem d’imaginar el Nadal a casa dels Martínez-Aginaga?

Ja són nou anys fora de casa i poder estar amb la família és bonic. La meva mare, la Fortu, es passa tot el dia cuinant. Jo l’ajudaria, però sóc molt dolent cuinant i quedaria horrorós.

És propietari d’un restaurant al poble, el Durban, nom de la ciutat on va debutar al Mundial de Sud-àfrica...

Vam crear el restaurant amb el meu germà. La nostra germana havia perdut la feina per la crisi i com que ens agrada l’hostaleria vam tenir la idea de muntar alguna cosa perquè poguessin treballar-hi família i amics i a la vegada tenir-ne controlada la qualitat. Estem molt contents perquè cada dia està ple, i no ho dic perquè sigui meu però s’hi menja molt bé.

¿I la carnisseria de la seva mare també va notar la crisi?

La meva mare es va jubilar quan va començar la crisi, però tots els comerços de Lizarra, quan van muntar grans superfícies, ho van notar.

Va treballar-hi de petit?

Bé, quan em castigaven havia d’anar a San Adrián, un poble que està al costat del meu, on el meu pare tenia l’empresa de tancaments metàl·lics i jo havia d’estar-hi treballant. Em tenien a l’oficina, perquè en una altra zona és fàcil que et tallis. Però, vaja, no feia res. Era bastant entremaliat.

¿Recorda quin va ser el millor regal que li van fer de petit?

La meva primera pilota va ser l’única que teníem a la colla, quan jugàvem a la plaça. La mare era molt estricta amb els horaris. A l’estiu alguns amics meus podien tornar a casa a les onze, d’altres a les dotze i jo sempre a les deu. Els amics s’enfadaven amb mi quan me n’anava, perquè em demanaven que deixés allà la pilota però els deia que no (riu).

Segur que la disciplina de la mare li ha servit com a futbolista.

Sí, sí. El futbol són molts factors: qualitat, sort, capacitat de pencar. Però també el fet de tenir unes normes, una responsabilitat. Sovint els meus amics sortien de festa i jo havia d’anar a casa. Un sacrifica moltes coses quan és esportista encara que la gent no se n’adoni. Però ho tornaria a fer mil cops.

Ara que és futbolista, ¿quin és el regal que l’emociona?

Abans de ser futbolista tenia una àvia que sempre em regalava mitjons. I quan vaig començar a guanyar diners ella em continuava regalant mitjons que comprava al petit mercat de poble i me’ls posava contentíssim. Qualsevol regal de la meva gent em fa molta il·lusió.

¿Es pot deixar veure pel poble o la popularitat no li permet fer-ho?

Sí, sí. Allà no em veuen com Javi Martínez. Sóc el noi que feia malifetes pel poble. Sempre que estic al poble vaig amb amics que conec des dels cinc anys. Allà no sóc Javi Martínez sinó Turuta.

Turuta?

Sí, és el sobrenom del meu avi matern, del meu tiet i ha anat de generació en generació. Crec que ve de quan l’avi a la mili tocava la turuta, una mena de corneta.

Es parla euskera a Aiegi?

La meitat de la població el parla i l’altra no. Jo, no. Si no l’aprens de petit és molt difícil d’aprendre. Més que l’alemany!

Va visitar grups de refugiats que arribaven a l’estació de Munic. He llegit que també ha estudiat donar un cop de mà a refugiats a Aiegi.

Sí, ho vaig parlar amb el meu germà, però hem de veure el tema burocràtic, que no és fàcil. Però estem ajudant amb menjar, sobretot del restaurant Durban, i amb roba. El que vaig veure a l’estació de trens de Munic és xocant. I et serveix per adonar-te que aquella gent fa quatre dies volien viure amb normalitat al seu país i han hagut de marxar-ne sense res per la guerra.

¿Encara visita la sèquia del seu poble on jugava a futbol?

N’hi passaré una foto! És increïble on jugàvem de petits. Era un camp de blat, podíem tenir moltes lesions de turmell, però érem feliços.

Ha costat molt recuperar-se...

Aquesta és una lesió que necessita atenció tota la vida. No és una lesió que et recuperes i punt. Cada dia abans de l’entrenament he d’estar 30 minuts treballant amb els fisioterapeutes. És una lesió fumuda, però, sí, he fet sacrificis molt durs. Jo arribava a la ciutat esportiva del Bayern a quarts de nou del matí i no marxava fins a les quatre o cinc de la tarda. Eren sessions molt llargues mentre veies els companys com corrien, com s’entrenaven. Ho trobaves a faltar tot. Tenies un dolor més mental que físic.

Just ara té la recompensa que li han renovat el contracte fins al 2021.

És un honor i un motiu d’orgull que el Bayern vulgui comptar amb mi.

Ja ha tornat el millor Javi Martínez?

No és fàcil tornar i jugar dissabte i dimecres, que és on veus si estàs capacitat per a aquest ritme. La veritat és que ja em veig al 100%. Aquesta aturada m’anirà bé per continuar cuidant el genoll, treballant el múscul i d’agafar una mica de físic. Seran unes vacances relatives, perquè ja els he dit que em posin un pla de treball dur. No vull parar 15 dies.

Entén ara millor el futbol?

Això és per culpa del Pep. Té una idea que te l’explica, te la desenvolupa i fa que l’entenguis tan perfectament que ara veig el futbol de manera diferent. Cada entrenador té un estil de joc i amb cadascú he après coses. Sí que és veritat que després de 9 anys i d’estar-ne un aturat tens més il·lusió. Però després d’haver d’aturar-me un any saps que en qualsevol moment es pot acabar això. Ara gaudeixo molt més cada partit.

Sempre ha gaudit jugant?

Sí. Però entres en una rutina en què et deixes portar. No valorava jugar davant milers de persones, jugar a clubs com l’Athletic o el Bayern. Pensava que era indestructible, que no em lesionaria mai i, de sobte, en una jugada estúpida, et lesiones i estàs 13 mesos parat.

I com resumiria el talent del Pep?

Primer que entén el jugador. Ell té una idea i sap com defensar-la i com posar-la en pràctica. Ens ho demostra en cada entrenament, en cada xerrada, en cada partit. Hem fet moltíssima tàctica. M’ha mostrat 200 vídeos, m’ha ensenyat conceptes que vol, conceptes de defensa, de com sortir, de com marcar, de com posicionar-me. Amb Bielsa havia jugat de central, però completament diferent [amb marcatge a l’home] i és d’agrair el que he après perquè em sento còmode en aquesta posició.

¿La sortida de pilota s’ha convertit també en una obsessió per a vostè?

No és una obsessió, és una forma de joc. Nosaltres no som res si no juguem la pilota. No vol dir que sempre haguem de jugar des del darrere. Nosaltres volem la pilota, però a vegades el rival no ens deixa tenir-la. El Pep ho sap i sovint ens ensenya que molts cops cal buscar moltes formes de joc. Però òbviament quan millor treus la pilota millor ataques. Si arribes a tres quarts de camp amb avantatge això canvia la jugada i el partit.

Trobaran a faltar molt Guardiola...

Crec que no convé parlar de la marxa de Guardiola, perquè és l’actual entrenador. Cal deixar-lo treballar aquests pròxims cinc mesos perquè ens intenti fer campions d’Europa.

Per què Guardiola deixa empremta en uns futbolistes que no estaven gens acostumats al seu joc de posició?

A ells els ha passat el mateix que a mi. Ens ha ensenyat tantes coses que veus com han millorat molts jugadors. Fixi’s en les passades de Jerôme Boateng, en la versatilitat de Philipp Lahm. El Pep es va atrevir, per exemple, a posar Lahm al mig del camp, on no l’havia vist mai. Jerôme amb la pilota ara és el millor central d’Europa. I miri com els laterals entren per dins, com busquem l’esquena dels migcentres rivals.

Nota que és un jugador clau per a ell?

El Pep odia que la gent es lesioni, primer perquè ens estima com a persones. Crea un vincle de molt afecte. Tots hem notat el seu afecte i ens hem sentit importants per a ell, i això per a la ment és molt important.