Jaume Betriu: "El Dakar era un somni de sempre, però li tenia por i respecte"
Entrevista al pilot, millor debutant en la categoria de motos del Dakar 2020
BarcelonaJaume Betriu (Coll de Nargó, 1987) ha tornat del seu primer Dakar amb un trofeu sota el braç, el que l'acredita com el millor debutant de la categoria de motos. Anava a aprendre i a acabar-lo i ha tornat amb un 14è lloc que el fa mirar al futur amb optimisme.
Tornes com el millor debutant del Dakar. T'esperaves aquest resultat?
Tenia ganes de fer-ho bé i d'aprendre. Sabia que era una cursa llarga i sabia que si era capaç d'agafar el feeling i el ritme, podria estar dins del top 20, però acabar tant endavant no m'ho esperava, la veritat.
Vas anar de menys a més, però la progressió la vas fer en molts pocs dies.
Els primers dies m'ho vaig prendre amb molta calma perquè sortia endarrerit pel dorsal que tenia i hi havia molta pols. Eren pistes de pedres i era molt perillós. Amb l'arena sabia que podria recuperar posicions, i és el que vam fer. Suposo que també em va anar bé per veure com funcionava tot i per tenir el cap calmat... Ja m'entens, som motoristes i quan ens enfilem a la moto ens agrada donar gas!
Fer un Dakar era un somni des de petit?
Era un somni de sempre, però li tenia por i respecte. Soc motorista i veig el perill, penso molt en això. I sent la parella de la Laia [Sanz], que t'explica anècdotes i situacions, doncs encara feia que li tingués més respecte. Aquest any crec que li he perdut una mica la por, el respecte mai.
Entenc que tots els pilots assumiu que hi ha un risc quan pugeu a la moto. Però suposo que una cosa és saber-ho i l'altra viure-ho.
És molt diferent. Després de l'accident del Paulo [Gonçalves] vam viure moments durs, costava molt concentrar-se sobre la moto. És una llàstima. Va costar superar-ho, però el que és veritat és que tots teníem ganes d'acabar la cursa.
S'ha fet llarg el Dakar?
A mi m'ha passat volant. He viscut moltes coses! La segona setmana, en què les etapes van ser molt ràpides, em va passar molt a poc a poc. Va ser estrany, difícil... Es respirava un ambient molt diferent de la primera setmana, el tema de la velocitat, que era perillós, no va agradar gaire. Realment, va semblar una altra cursa.
¿El fet de venir de l'enduro t'ha facilitat el pas als ral·lis?
Al final, a nivell físic i entrenament de moto, jo no he canviat res. He seguit fent enduro i fent a vegades motocròs. El que sí que he intentat aquest últim any és fer el màxim de roadbooks possibles per entendre la navegació, i quan he pogut m'he entrenat amb la moto de ral·lis, fent tests. Per a mi, l'enduro és la disciplina més completa, et dona tècnica i velocitat.
És tan dur com diuen?
És molt dur. Passes moltes hores sobre la moto, el cap et bull. T'has de concentrar molt. Són les hores, els dies... Pensava que patiria molta son i he pogut descansar molt bé. El mecànic, el Marc Padrós, cuidava molt bé la moto, jo me'n despreocupava del tot. I he pogut descansar i dormir. Un consell que em van donar va ser que, al Dakar, quan puguis dormir dorm i quan puguis menjar menja. I l'he seguit!
Un ull al roadbook
Si et soc sincer, com a rookie pensava que em perdria una mica més! I no, ha anat bé! Els roadbooks estan molt ben fets, donen molta informació. M'ho he pres amb calma, quan havia de mirar el roadbook afluixava el ritme... I de mica en mica vaig anar trobant la manera de no haver de mirar tant el roadbook i aconseguir que amb tan sols una ullada ja em pogués quedar amb tota la informació que donava.
¿El 14è lloc d'aquest any et dona dret a trucar a la porta dels equips grans?
Suposo que sí, que es pot anar a preguntar. Primer toca anar de vacances i després parlar amb l'equip amb qui hem anat i veure com plantegen l'any, ja veurem. Tant de bo l'any vinent pugui tornar-hi. Ara començarem el campionat d'Espanya d'enduro, i ja en tinc ganes.
Com ha anat el fet de compartir competició amb la Laia, la teva parella?
Durant l'etapa és molt difícil, sobretot si coincidíem. Costa concentrar-se quan tens algú al davant o al darrere. Els dies que ens trobàvem ens deixàvem una mica d'espai, o ella tirava o tirava jo i ja ens esperàvem al final de l'etapa. Quan acabava l'etapa i ella arribava o arribava jo, doncs era un descans. Des de fora es pateix molt. Però quan ets dins i descobreixes el que és, pateixes encara més. Abans d'anar-hi, ella em va donar molts consells i els he utilitzat tots. Gràcies als consells de la Laia, el resultat és el que és. M'ha ajudat molt.