El triomf de la Itàlia més divertida dels últims temps

“Ells són més forts, però al futbol es juga amb la pilota a terra”, havia dit abans de la final de l’Eurocopa el seleccionador de la Itàlia més divertida dels últims temps, Roberto Mancini. 

Però Anglaterra només va tardar dos minuts a avançar-se amb un gol producte d’una centrada que va sobrevolar tota l’àrea abans de ser rematada al fons de la porteria. Esclat d’abraçades a Wembley, entre els milers d’aficionats presents -entre ells, de ben segur que també hi havia algun dels gamarussos que s’hi van colar- en un estadi d’estructura moderna, però de nom històric. El combinat anglès va començar amb bon peu la seva primera final de tota la història de l’Eurocopa, però el que podia semblar una festa va acabar amb un malson: Itàlia va fer cas al seu entrenador i va ser millor en una final decidida en una emocionant tanda de penals en què va brillar el porter Donnarumma (1-1, 3-2). Més de mig segle després, la selecció italiana torna a ser campiona d’Europa. 

Dos minuts havia tardat Anglaterra a obrir la llauna. Harry Kane va recollir una pilota al centre del camp i, malgrat que podia semblar una posició estranya per a un futbolista que viu de l’àrea, va ser un moviment intel·ligent previ a enviar una bona passada cap a la banda dreta que Trippier, l’únic representat de la Lliga espanyola en la final, va convertir en una centrada precisa al costat oposat. Allà Shaw va entrar a buscar la rematada com un obús i va recordar a Di Lorenzo que la final ja estava en joc.

La selecció anglesa va començar sabent castigar la baixa al lateral esquerra de Spinazzola, un dels millors jugadors d’Itàlia en aquesta Eurocopa. Per aquest costat, Trippier es feia un fart de projectar-se en atac, mentre que les cames d’Emerson tremolaven a cada jugada d’atac dels de Gareth Southgate. Mentre Roberto Mancini s’esgargamellava donant instruccions des de la banda perquè no li agradava el que veia, Itàlia intentava espolsar-se del damunt la superioritat inicial anglesa. Amb l’avantatge al marcador, Anglaterra estava còmoda i es mostrava com un bloc sòlid, fonamentat en el doble pivot format per Declan Rice i Kalvin Phillips i amb un esquema de tres centrals que anul·lava els intents dels jugadors italians de fer córrer la pilota. 

El rostre desesperat d’Insigne, enviant una rematada llunyana i sense perill, era una clara mostra de com estava d’incòmoda Itàlia al principi. Però, de mica en mica i a partir de la possessió de la pilota, el combinat italià va aconseguir millorar a les portes del descans i va començar a sembrar els primers dubtes en el tenaç i solidari entramat defensiu dels anglesos, que havien fet un pas endarrere en la primera línia de pressió. La millora italiana va continuar a la segona meitat davant una Anglaterra que va renunciar a jugar a futbol. 

A la segona part, només juga Itàlia

Com contra Espanya, Mancini va sacsejar la banqueta, retirant Immobile i posant per dins Insigne. Chiesa va inquietar de nou Pickford, mentre que l’equip britànic es dedicava exclusivament a defensar-se, ajuntant línies amb Kane pràcticament com a primer defensor d’un conjunt cada cop més replegat. I els anglesos, clarament superats a partir de la represa, van acabar veient com Itàlia igualava el partit després d’un servei de córner en què Pickford va poder aturar la primera rematada de Verratti, però Bonucci va recollir el rebuig. A deu minuts del final, però, quan millor estaven els italians, van perdre un dels seus millors jugadors: Chiesa, que va marxar lesionat. A partir d’aquí, la pròrroga es va resoldre amb un intercanvi d’ocasions sense encert que va desembocar en el desenllaç des dels onze metres.

Anglaterra es queda sense cantar i ballar. Itàlia, la gran absent del Mundial del 2018, ha tornat per la porta gran de la mà de Mancini. A Wembley va perdre Mancini la final de la Champions com a jugador de la Sampdoria el 1992 davant el Barça. Com a tècnic, ja ha fet les paus amb el mític feu londinenc.