Un iogurt desnatat
Els iogurts desnatats són aparentment impecables. Tenen el mateix gust que l'original, desprenen una olor semblant, tenen un color idèntic i omplen la panxa. Amb el temps, un pot arribar a oblidar que entre el natural i el desnatat hi ha, de fet, un abisme, tant, que són, de fet, dos iogurts totalment diferents, que no tenen res a veure l'un amb l'altre.
El Barça va tornar a mostrar un joc desnatat contra el València, molt lluny del iogurt gustós a què ens tenia acostumats fins fa no gaire. Com a molt, es pot dir que està intentant buscar la fórmula original, i és evident que de moment no la troba. A la primera part, va desplegar un joc acadèmicament correcte, amb un domini estable del partit, amb una possessió elevada i aquesta vegada passant poques angúnies defensives. A diferència de Pamplona i Madrid, no se li van desconnectar els cables a ningú, i la defensa no va fer cap pífia destacable. Però al joc li falta sempre una cinquena marxa i tot plegat desprèn una fredor una mica inquietant, com si faltés alguna cosa. La tebior de la primera part va deixar pas a una segona part encara més àtona, en què va tornar a aflorar el problema amb el gol de la temporada passada i d'aquesta fins ara.
Angoixa amb el gol
Pel que hem vist fins ara, el Barça no és tan fèrtil com el de fa dos o tres anys, i sobretot és molt menys efectiu. Amb Messi jugant absolutament tots els minuts i havent de resoldre sempre tots els partits, Villa encara sense recuperar i un Alexis que té serioses dificultats per atacar en estàtic des de la banda, el Barça sembla que passi un moment d'angoixa amb el gol. No produeix ocasions amb l'alegria d'abans i té grans dificultats per convertir-les.
La bona notícia del partit d'ahir a la nit és que Tito Vilanova va posar la primera pedra per començar a resoldre l'estat d'angoixa en què vivia Cesc Fàbregas: ahir va fallar dues ocasions clares, però va mostrar molta més continuïtat en l'elaboració, i com és habitual, la seva millora és directament proporcional a la seva capacitat d'associar-se amb Leo Messi. Com més a prop juga Cesc del crac argentí, millor juga.
A aquestes alçades faríem bé de desconfiar dels números. Les tres victòries en tres partits no són, de fet, gaire significatives. El Barça s'assembla a ell mateix, exactament com passa amb els iogurts desnatats. Però comencem a tenir ganes d'una d'aquelles cullerades cremoses en què sentíem la grandesa de la nata amb tota la seva esplendor, i ens quedàvem tips i satisfets com poques vegades. Que no trigui, sisplau. Tenim gana.
