La insaciable passió pel futbol modest

OLOT“Gairebé mai miro futbol a la tele. No m’agrada, em cansa, m’avorreix. Sempre tinc la sensació que ells no juguen a futbol pel motiu que hi jugo jo ni amb el mateix sentiment que jo tinc cap a aquest esport”, arrenca un Àngel Darné (Olot, 1969) que, amb 50 anys acabats de complir, somriu quan ensenya la samarreta amb el 4 de l’equip al qual va arribar fa ja 31 anys: el Joanetes, de l’última categoria del futbol territorial català. Des dels peus del Puigsacalm, on s’asseu el camp d’herba natural del club de la Garrotxa, Darné ressegueix una vida futbolística que, com tantes altres, es va començar a escriure al pati de l’escola i que no es pot explicar ni entendre sense l’equip de la seva vida, com accentua abans de mostrar, orgullós, el dibuix amb l’escut de l’entitat, fet pel seu fill, de vuit anys, que llueix a la part posterior del mòbil.

Fa ja més de 40 anys que va descobrir el futbol, un esport, una escola per a la vida, que li ha ensenyat el valor del respecte, la solidaritat i l’amistat i “a saber remar al costat dels companys, a estimar”. Però el veterà futbolista d’Olot el continua vivint “amb la mateixa il·lusió que quan era un nen”. “Ho necessito. És la meva passió. Què és el que em mou? Per què continuo jugant-hi? És que és molt senzill: perquè m’agrada. Em fa sentir bé i m’ho passo molt bé. Per què hauria de deixar-ho? Sé que el moment de la retirada cada dia està més a prop, que cada any jugo menys, però mentre el cos m’ho permeti vull seguir gaudint del futbol. Què em queda per fer en el món del futbol? Gaudir. De tot. De ser aquí, jugui més o menys”, diu.

Les primeres vegades potser queden ja molt lluny, però “la il·lusió es reinicia cada setmana”, emfatitza Darné. “Els dilluns, quan em llevo, ja tinc ganes que torni a ser dimarts o divendres a les 8 del vespre per tornar a anar a entrenament. O diumenge, per tornar a tenir partit. I els diumenges sempre em llevo nerviós, amb aquell nus a l’estómac. Ja tinc 50 anys, però el futbol continua provocant-me els mateixos sentiments. He anat perdent el físic, però les ganes no. Ja sé que potser no jugaré, però vens aquí, et canvies amb els companys, escalfes, et canses, sues, bufes, crides, saltes i rius, i quan arribes a casa sopes i estàs com nou, en pau. T’evadeixes de tot. Jo, tot i que em sento més com un d’ells, com un de 25 anys, ja en tinc 50. Treballo i he de pagar coses, però quan vinc aquí me n’oblido. No vinc aquí a matar-me per fer més braços. Vinc aquí perquè m’agrada. Són tres hores que són meves”, remarca Darné, que dissabte passat va jugar uns minuts en el partit contra el Bescanó (3-3) davant l’atenta mirada del seu fill.

“Tot el que veu aquí és bo. Algun dia que la cosa s’esvera pot haver-hi insults, però al pati de l’escola o a la tele també pot passar. Aquí aprèn a estimar el futbol d’una altra manera. Des de casa, pots cridar i celebrar un gol del Barça. Però quan ets aquí ho vius tu. Aquí, aquell minut és teu. El gaudeixes. El comparteixes amb els teus companys, amb els teus amics. La mainada que puja es mira molt els de la tele. I tots es pensen que seran fenòmens, com ells. Ara tot va molt ràpid, tot és immediat, tot és soroll. Tothom vol ser famós, tothom vol tenir diners. Tots volen ser Ansu Fati. Però les coses s’han de fer a poc a poc. I els fenòmens, els que realment tenim mèrit, som els que venim aquí després de treballar vuit hores cada dia per passar-nos-ho bé. Aquests són els exemples en els quals s’hauria d’emmirallar la mainada. Hauríem d’encaminar-los cap aquí”, reclama Àngel Darné.

Torner i programador de control numèric de professió, Darné és un nostàlgic del futbol dels genolls pelats, un amant del futbol modest, humil i humà, del de poble, del de l’entrepà dels divendres a l’acabar l’entrenament.