La inèrcia d’anar sumant Lligues

L’Atlètic fa els deures i ajorna fins a dissabte un títol que el Barça s’ha acostumat a prendre al Madrid

Els jugadors del Barça celebrant el gol de Carles Aleñá dimarts a Mendizorrotza.
i Natalia Arroyo
24/04/2019
5 min

BarcelonaTant li fa quan. La vol guanyar. A Ernesto Valverde se li escapava el somriure dimarts quan, per enèsima vegada, se li preguntava sobre quan volia celebrar la Lliga. Fer-ho des del sofà queda descartat perquè ahir l’Atlètic de Madrid va fer els deures amb una victòria per 3-2 contra el València que allargarà l’espera culer. Però hi torna a haver una via indirecta de títol si dissabte els matalassers no fan la feina contra el Valladolid al Wanda Metropolitano. L’equip de Simeone juga a primera hora de la tarda (16.15 h, Bein LaLiga), quatre hores abans que el Barça rebi el Llevant al Camp Nou. Pot ser que quan els blaugranes entrin a l’estadi a mitja tarda ja sàpiguen si tocarà festa o no -el club encara no ha informat sobre què prepara i prefereix esperar a tenir la Lliga al sac-. Això passarà si l’Atlètic perd. Si empata o guanya, el Barça en té prou igualant el resultat dels madrilenys.

Precisament a Madrid ja fa dies que aquesta Lliga està servida. I serveix, de fet, per preparar la següent. “L’any que ve intentarem començar la Lliga més bé perquè és el dia a dia, i és molt important ja des de la pretemporada. Si no arrenquem bé, l’any tornarà a ser complicat. S’ha de posar la Lliga com a primer objectiu, perquè és la competició més complicada”. L’afirmació la feia Zinedine Zidane en la prèvia d’un Getafe-Madrid intranscendent per al conjunt blanc, despenjat de la lluita des de fa mesos. La sentència va agafar mig per sorpresa els mitjans madridistes, que sovint han trobat en l’èxit de la Champions un refugi per aïllar-se d’un dia a dia poc constant. A Can Barça, en canvi, l’elogi s’ha centrat des de fa una dècada en la constància d’una generació que s’encamina a celebrar la quarta Lliga en cinc anys. La vuitena en onze temporades.

La dispersió a França i l’alternança a la Premier

A Itàlia fa vuit anys que la Juventus celebra consecutivament el títol de la Serie A. Els torinesos van aparèixer per reorientar un domini que s’havia centralitzat a Milà. A Alemanya, el Bayern Munic encadena sis Bundesligues i, en aquesta, manté un punt de marge sobre el Borussia de Dortmund, que és l’únic club que li ha pres la glòria en l’última dècada. Queden quatre jornades. Qui ja ho té fet de fa dies és el París Saint-Germain, que pot presumir d’haver-se endut sis de les últimes set Ligues 1 amb la interrupció aïllada del Mònaco fa dos cursos. De fet, de les cinc grans lligues a Europa, la francesa és la que més campions diferents ha tingut des del 2008, sis: Girondins de Bordeus, Olympique de Marsella, Lilla i Montpeller, a banda del PSG i el Mònaco. La segueix l’Eredivisie a Holanda amb cinc: AZ Alkmaar, Twente, Ajax, PSV i Feyenoord .

Però el cas més paradigmàtic de lliga competida està sent la Premier a Anglaterra, on no han vist cap campió revalidar el títol des de fa deu anys. L’últim dominador va ser el Manchester United, amb tres corones seguides. Enguany, el City lluita per tornar a vèncer contra un Liverpool que és, dels grans clubs, qui fa més anys que no guanya. Des del 2008, a Anglaterra han celebrat tres títols el United, el City i el Chelsea, i un el Leicester.

La dada és destacada i situarà els blaugranes com un dels tres equips dominadors de les grans lligues europees de l’última dècada, amb un total de vuit corones. Els vuit títols seguits de la Juve continuen sent l’hegemonia més ferma, incontestable a Itàlia, seguida de les del Bayern Munic. Els bavaresos, que han guanyat sis campionats de la Bundesliga seguits, batallen amb el Borussia Dortmund per sumar el setè trofeu seguit. Només tenen un punt de marge i falten quatre jornades per acabar. Si certifica el lideratge, també sumaria vuit corones des del 2008.

A buscar la victòria històrica

Les Lligues del Barça han hagut de ser més interrompudes però marquen una tendència que, amb deu anys més, podria igualar el palmarès de la regularitat dels blaugranes amb el del seu rival històric. Ahir Zidane hi posava “context” tirant de memòria en blanc i negre: “Nosaltres tenim 33 Lligues. Quantes en té el Barça?”, preguntava en sala de premsa. En té 25. Si es mantingués el ritme actual de quatre títols blaugranes per un de blanc en cinc anys, al 2030 es podrien equilibrar les vitrines amb 35. La imatge, per molt que sigui pura ficció, genera pànic al Santiago Bernabéu. “El Barça últimament ho està fent bé i s’ha de reconèixer quan l’equip contrari fa bé les coses, se l’ha de felicitar. Però en la història, el Reial Madrid té més Lligues que el Barça”. El tècnic blanc ho deia “no per defensar-se”, sinó per activar motors de cara a la temporada que ve. “Volem canviar aquesta dinàmica. La Lliga és el títol més important perquè és el dia a dia. La Champions són menys partits, però la Lliga són 38 jornades. No s’ha de fallar en aquesta competició”, va insistir el preparador francès.

El punt d’inflexió dels anys 90

Aquesta era guanyadora del Barça ja fa anys que revisa la pols de cada trofeu i certifica que l’època moderna s’està pintant molt més de blaugrana a Espanya. Des de l’any 1990, els aficionats del Barça han improvisat fins a 15 celebracions de Lliga a la font de Canaletes, el doble que un Madrid que només ha blindat la Cibeles vuit vegades.

L’afició madridista encara pot presumir d’haver protagonitzat la ratxa més gloriosa de la Lliga, amb vuit dels deu campionats de la dècada dels 60, amb cinc títols consecutius i tot. Era el Madrid de Puskás i Di Stéfano. En aquell cicle, que fins i tot abans ja havia celebrat copes, els blancs es van acostumar tant a guanyar que van acabar adjudicant-se 12 de les 16 Lligues disputades entre el 1953 i el 1969.

Un dels clubs que va esquitxar aquelles pàgines gairebé exclusivament blanques va ser l’Atlètic de Madrid, que després d’una etapa fosca i plena d’alts i baixos ha trobat un altre cop la via per competir amb els dos grans equips d’Espanya. Des de l’arribada de Simeone, l’Atlètic s’ha refermat en el top 3 de la Lliga. És, de fet, el que ocupa el tercer lloc en el rànquing general de Lligues a Espanya, amb 10 trofeus. Sense anar més lluny, en les dues Lligues que, previsiblement, s’haurà apuntat Valverde, el conjunt blanc-i-vermell haurà acabat com a subcampió.

Morata despobla Canaletes

Ahir els matalassers van tombar el València, que ben aviat va quedar tocat per culpa d’un gol inicial de Morata. La rematada del davanter, estirant-se a terra al segon pal per caçar una centrada passada, va aigualir les esperances de Champions dels valencianistes i va donar confiança als matalassers. La lluita blanc-i-vermella és per tornar a ser el millor equip de la Comunitat de Madrid. A l’espera del que faci avui l’equip de Zidane al Coliseum Alfonso Pérez (21.30 h, Movistar Partidazo), l’Atlètic té 7 punts de marge per tornar a quedar just per sota del campió. Un campió que haurà d’esperar unes hores per celebrar la festa. Una festa que ja és tradició.

NOMS PROPIS

PIQUÉ I LA MADURESA

Per la regularitat mostrada, aquesta Lliga serà especial per a Gerard Piqué. El central va jugar consecutivament les primeres 29 jornades i només s’ha perdut dos partits, un per sanció i l’últim, a Osca, per rotació prèvia a la Champions. En refusos (4,2) i remats bloquejats (0,8), està per sobre de la mitjana de la seva carrera, i és a un gol del seu millor registre en Lliga (5).

L’EQUIP MESSI-SUÁREZ

Entre Leo Messi (33) i Luis Suárez (20) han fet més gols que gairebé tots els equips de la Lliga. Només el Sevilla i el Madrid han vist més cops porteria que la parella atacant blaugrana. Els seus gols representen el 62% del total d’un Barça que, només al Camp Nou, ha celebrat més gols que l’Atlètic de Madrid a casa i a fora.

VALVERDE, EL GESTOR

Però si les individualitats han pogut lluir és per l’habilitat al comandament d’Ernesto Valverde. Amb la lliçó de l’any passat apresa, el tècnic ha mogut més peça i acabarà el campionat amb molts jugadors ficats a la dinàmica. Ha hagut de gestionar el cas Dembélé, ha trobat encaix a Arturo Vidal, ha donat escalf a Coutinho i Arthur i ha fet eclosionar Lenglet i Semedo. Amb graus d’intervenció sovint invisibles, va resoldre la sagnia defensiva i ha allargat la competitivitat de l’equip amb versatilitat i eines sense pilota.

L’ESPERANÇA D’ALEÑÁ

Carles Aleñá recordarà aquesta Lliga 2018/19 com la de la seva consolidació al primer equip. Ha madurat a l’ombra però acabarà amb més de 14 participacions. Integrat en el dia a dia, ha aportat gol, control i minuts de qualitat que en demanen més.

stats