La humiliació dels controls de sexe a dones atletes

Nova DelhiUn dia de juny del 2014 Dutee Chand va rebre una trucada del director de la Federació d’Atletisme de l’Índia en què li demanava una reunió a Nova Delhi. Chand, que llavors tenia 18 anys i era una de les atletes més ràpides de l’Índia, s’estava preparant per als Jocs de la Commonwealth, el seu primer gran esdeveniment internacional. Chand s’havia criat a Gopalpur, un poble rural que només té electricitat intermitent. La casa de la família era una petita cabana de fang sense aigua corrent. Els seus pares, uns teixidors que guanyaven menys de 8 dòlars a la setmana, eren analfabets. Chand pensava en ells durant el viatge en autobús de cinc hores a Delhi.

Però quan va arribar la van enviar a una clínica per trobar-se amb un metge de la Federació d’Atletisme de l’Índia. Pensava que era un control contra el dopatge rutinari, no sospitava que algú s’havia queixat a la Federació perquè el seu físic semblava sospitosament masculí. Poc després va ser enviada a un hospital privat de Bangalore, on li van mesurar el nivell de testosterona sense dir-li què estaven fent. També es va sotmetre a una anàlisi dels cromosomes i a un examen ginecològic que va trobar mortificant. Per avaluar els efectes de la testosterona alta, el protocol de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) implica el mesurament del clítoris, la vagina i els llavis vaginals, entre altres proves. Quan els resultats de Chand van arribar, el metge va dir que els seus nivells “d’hormona masculina” estaven per sobre del que estava permès i que no podria competir més. En els dos anys següents Chand va protagonitzar un cas legal contra aquesta desqualificació i contra la discriminació que pateixen els atletes que tenen un desenvolupament sexual atípic.

Durant dècades ni la IAAF ni el Comitè Olímpic Internacional (COI) van afrontar els casos de desenvolupaments sexuals atípics. En els Jocs Olímpics del 1936 a Berlín ja es va acusar la nord-americana Helen Stephens i la polonesa emigrada als Estats Units Stella Walsh de ser homes. L’autòpsia de Walsh, que va morir durant un atracament el 1980, va revelar que tenia genitals masculins i femenins. El 1938 la saltadora d’alçada alemanya Heinrich Ratjen va viure un cas similar. El 2009 la revista Der Spiegel va investigar els registres mèdics i es va trobar que havia nascut amb genitals ambigus, però que, per suggeriment de la llevadora, va ser criada com una nena tot i que se sentia un home.

Ja a finals dels anys 40 es van començar a demanar a les atletes uns “certificats de feminitat” per verificar el seu sexe. El 1966 les autoritats olímpiques van decidir que no podien confiar més en les nacions per certificar-ho i que calia un estudi previ que implicava desfilar nues davant dels metges o estudis humiliants. Quan algunes soviètiques van retirar-se llavors, molts van creure que els soviètics feien competir homes que es feien passar per dones.

Enmig de queixes sobre els controls genitals la IAAF i el COI van introduir una nova estratègia a finals dels anys 60: una prova de cromosomes. Ewa Klobukowska, un velocista polonesa, va ser de les primeres a ser expulsada perquè tenia tant cromosomes XX com XXY. Molts experts van queixar-se ja llavors afirmant que el sexe es determina per una confluència de factors genètics, hormonals i fisiològics, i aquesta prova de cromosones, per tant, no era determinant per decidir el sexe d’una persona. És a dir, la ciència no podia traçar una línia que la naturalesa mateixa es negava a dibuixar. Com en el cas de l’espanyola María José Martínez Patiño, que va descobrir el 1985 que tenia testicles interns. Just abans que comencessin els campionats estatals, els funcionaris espanyols li van dir que hauria de fingir una lesió i retirar-se. Ella s’hi va negar. En lloc d’això va córrer els 60 metres tanques i va guanyar, moment en què algú va filtrar els resultats de les proves a la premsa. Patiño va ser expulsada de l’equip espanyol i va perdre la beca. El seu nòvio i molts amics la van abandonar. Patiño, però, es va convertir en la primera atleta a protestar contra la prova de cromosomes. Després de gairebé tres anys la IAAF li va donar la raó. Va recuperar els títols perduts, però la seva carrera ja estava acabada.

Un calvari a l’Índia

Dutee Chand va començar a córrer amb la seva germana, també atleta, portant la contrària als pares, que volien que fos teixidora com ells. El 2006, quan tenia 10 anys, va ser acceptada en un programa esportiu patrocinat per l’estat. Era el mateix any en què Santhi Soundarajan, de 25 anys, va ser segona als 800 metres en els Jocs Asiàtics del 2006 a Qatar. Un fet impressionant donades les arrels d’aquesta noia, membre de l’empobrida casta dels anomenats intocables de l’Índia. Però els mitjans van començar a dir que era un home i va ser sotmesa a un test que no va superar. Desposseïda dels títols, va intentar suïcidar-se. A Sud-àfrica, el 2009, Caster Semenya va viure un cas similar després de guanyar l’or als 800 metres lliures dels Mundials. Es va obrir una investigació i la revista Time va titular, sota la seva foto: “¿Podria ser un home aquesta dona?” Després de gairebé un any de negociacions, Semenya, que tenia testicles interns i un nivell de testosterona tres cops superior al d’altres dones, va poder competir de nou com a dona i va guanyar la medalla de plata als Jocs Olímpics del 2012.

Chand no estava al corrent del cas de Semenya o altres atletes intersexuals. Però un cop va ser sancionada els amics la van animar a lluitar. Payoshni Mitra, un investigador indi amb un doctorat en temes de gènere en l’esport que ja havia defensat altres atletes intersexuals, va suggerir a Chand enviar una carta a la Federació d’Atletisme de l’Índia. “Vaig néixer dona, m’identifico com una dona i puc competir contra altres dones, moltes de les quals són més altes o procedeixen d’entorns més privilegiats, fet que els dóna avantatges sobre mi”, va argumentar Chand. Mitra també va instar-la a portar el cas al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) argumentant que la política de testosterona de la IAAF era discriminatòria. El judici va durar setmanes. La britànica Paula Radcliffe, propietària del rècord mundial femení de marató, va testificar a favor de la IAAF dient que els nivells de testosterona elevats “provoquen competència desigual”. En canvi, l’australiana Madeleine Pape, derrotada per Semenya el 2008 als 800 metres, va defensar Chand.

Al Tribunal la IAAF va reconèixer que no es regulen els nivells de testosterona dels homes -mentre que el de les dones sí-, però va defensar-se argumentant que la testosterona és responsable de la diferència de rendiment entre homes i dones. Alguns crítics veuen les proves de testosterona com l’últim esforç per mantenir fora de la competició les dones que no s’adhereixen a les normes de gènere o no tenen un cos femení estàndard. El juliol del 2015 el TAS va emetre el seu veredicte. Un grup de tres jutges va concloure que demanar a dones com Chand canviar el seu cos -han existit casos de dones que s’extirpen els genitals ambigus per poder competir-és injust i que no està demostrat del tot l’efecte de la testosterona en aquests casos. Així doncs, es va suspendre la política fins al juliol del 2017. Si quan arribi aquesta data la IAAF no pot demostrar que els alts nivells de testosterona entre les dones marquen diferències, la regulació “es declararà nul·la.”

El 25 de juny Chand va batre el rècord de l’Índia dels 100 metres i es va classificar per als Jocs de Rio. Però un cas judicial obert encara pot condicionar el seu futur a partir del juny del 2017.