Sense límits: les històries de superació de quatre pilots amb discapacitat física que han acabat el Dakar

BarcelonaTots els pilots que corren el Dakar tenen una història al darrere. Alguns havien somiat de participar-hi de ben petits i fan realitat el seu somni uns anys més tard. Altres utilitzen el seu mes de vacances a la feina per gaudir de les dunes invertint-hi tots els seus estalvis i els de part de la família i amics. I l'emoció dels que arriben al podi final, en aquest cas, a Buenos Aires, es veu sempre en els seus rostres, satisfets per la feina feta. Sam Sunderland, guanyador en la categoria de motos per primer cop, confessava només creuar la línia de meta que s'havia quedat "sense paraules". En la seva tercera participació, el britànic aconseguia acabar el Dakar i, a sobre, en la primera posició. "És increïble, quan he creuat la meta m'he emocionat", afegia. Com ell, molts dels que dissabte van arribar a Buenos Aires van notar com els ulls se'ls humitejaven quan acabaven l'especial. L'esforç dels últims 15 dies bé que s'ho valia.

Però hi ha altres pilots que, tot i les dificultats afegides, s'entesten a demostrar al món que els límits no són físics. Que són mentals. I que per a ells, sembla que no existeixen. Allò de si vols, pots és el lema que millor els escau. En aquesta edició del Dakar hi han participat quatre pilots amb discapacitat física: en cotxes, el català Isidre Esteve, l'italià Gianluca Tassi i el francès Philippe Croizon, i en camions, l'andorrà Albert Llovera. Tots han aconseguit acabar el ral·li.

Tornar-hi gràcies al coixí intel·ligent

Isidre Esteve va en cadira de rodes des que l'any 2007 va patir un accident durant la Baja Almanzora. El d'Oliana va perdre el control de la moto i va caure sobre unes pedres. Aquell accident li va fer perdre la sensibilitat per sota de la cintura, fet que li impedeix poder caminar. Tot i això, el 2009, després de recuperar-se, va tornar al Dakar (en cotxe) però l'experiència no va ser del tot bona. El català va tornar amb moltes llagues (causades per la pressió) i va haver d'estar més d'un any al llit per recuperar-se. Allò li va fer pensar que mai podria tornar a disputar el ral·li, però la tenacitat i l'enginy l'hi han fet tornar vuit anys més tard... i acabar la cursa. Isidre Esteve hi ha competit a bord d'un bugui amb un coixí intel·ligent, un dispositiu que li permet estar 10 hores al dia assegut sense fer-se mal a la pell.

"Els últims instants han estat molt emotius, sincerament, no puc explicar amb paraules el que he sentit", confessava Esteve, que va abraçar la seva companya i fisioterapeuta, Lidia Guerrero, tot just creuar la línia de meta. "Resultats al marge –Esteve ha acabat el ral·li en la 35a posició de la general de cotxes–, la millor notícia és que la meva pell està bé i que ha resistit sense problemes tantes hores seguides de pilotatge. Sens dubte, superar aquest Dakar és el millor aval possible per al coixí intel·ligent", assegurava el pilot.

Sense mans ni peus: conduir amb un 'joystick'

Al francès Philippe Croizon la vida li va canviar l'any 1994 quan, amb 26 anys, li van haver d'amputar les quatre extremitats després de patir un accident domèstic. Mentre arreglava l'antena de televisió de casa seva va patir una descàrrega elèctrica i va passar una bona temporada a l'hospital. Un cop es va recuperar i va assumir la situació, va decidir no quedar-se tancat a casa i es va proposar unir els cinc continents nedant. I ho va aconseguir. El següent repte va ser preparar-se per al Dakar. I aquest any li va arribar l'oportunitat de córrer el ral·li. Croizon ha completat el Dakar 2017 a bord d'un bugui que ha conduït amb una palanca de control. I tot, gràcies al micromecenatge i al patrocini de Qatar que li va aconseguir el seu 'rival' Nasser al-Attiyah, que també va ajudar econòmicament Albert Llovera l'any 2014. El francès ha aconseguit acabar el Dakar en la seva primera participació en la 49a posició de la general.

En moto per l'Àfrica en un cotxe adaptat per Amèrica del Sud

Com Isidre Esteve, l'italià Gianluca Tassi també sap què és córrer el Dakar a l'Àfrica en moto. Ell va en cadira de rodes des que l'any 2003 va patir un accident al Perú. Segons explica, mentre anava a poc a poc amb la moto, va caure i tot el pes li va anar a picar contra el cap. Aquell accident li va fer perdre la mobilitat de les cames, però no la il·lusió de tornar a disputar el Dakar. Si a finals dels 90 va córrer el Dakar a l'Àfrica en moto –i va haver d'abandonar en la cinquena etapa–, aquest 2017 ha fet amb un cotxe adaptat el recorregut que va idear el català Marc Coma, director esportiu del ral·li. I l'ha acabat. Dissabte va arribar a Buenos Aires en la 41a posició de la general de cotxes.

Donant gas a fons ja sigui en cotxe o en camió

Com puja algú que va en cadira de rodes al seient del copilot? L'andorrà Albert Llovera, que va en cadira de rodes des que tenia 18 anys, quan, disputant una competició d'esquí, va caure i va perdre la mobilitat del pit en avall, no va arribar a fer-se aquesta pregunta. Ràpidament hi va trobar la solució: una politja i una corda. Després de córrer el Dakar durant uns quants anys en cotxe, fa dos anys li va sorgir la possibilitat de fer-lo en camió. El 2016 va acabar 35è i el seu objectiu per a aquest any era superar aquella classificació. Dissabte va arribar a Buenos Aires en la 24a posició de la general de camions i va completar de nou un ral·li en què gaudeix donant gas a fons.

Tot i la seva lesió medul·lar, Albert Llovera s'entesta a demostrar al món (malgrat que ell diu que no ha de demostrar res a ningú) que pot ser competitiu, ja sigui en cotxe o en camió. "Molt content d'haver acabat el meu tercer Dakar consecutiu, m'omple d'orgull. La distància entre els somnis i la realitat es diu actitud", tuitejava l'andorrà, que, al podi de Buenos Aires, es va trobar amb una sorpresa: la seva filla, Cristina, havia anat a rebre'l.